Español / English

Així, tots dos de cop, com si fossin l'últim duo llatí de trap cap de cartell d'un festival, es van confirmar tots dos fitxatges el diumenge a la tarda-nit.

Cancelo

El de Cancelo es donava per fet des de finals de la temporada passada, per desig i rendiment del jugador a la segona volta. El dubte era el preu i sembla que vindrà lliure, que en argot futbolístic vol dir que, menys el club d'origen, cobrarà fins i tot l'apuntador.

El portuguès va encaixar com un guant al sistema de Flick, sobretot en l’apartat ofensiu perquè defensivament és el que és, no millorarà i continuarà tenint les seves mancances. Però això és com les relacions de parella: s'ha de veure si compensa. I vist que Balde no acaba d'explotar i Gerard Maldini ja és més central que lateral, més val Cancelo conegut que Cucurella caríssim o Grimaldo per conèixer en defensa de quatre. I si no sempre pot jugar al lateral dret quan a Koundé li agafi la pàjara, tot i que la irrupció d'Espart i la solvència d'Eric Garcia no haurien de deixar moltes oportunitats allà.

Rodri

I ara el tema de Rodri. Cansadíssim de tota la història. Ball de xifres; dels qui diuen que està coix (però al Mundial fa un mes no), que està vell (altra vegada, fa un mes tampoc); d'haver passat de ser peça central a no ser necessari i al revés, de no ser necessari a ser peça central; que si el City el mig regalava i després demanava 80M… De tots els fitxatges recents, i de tots els que es puguin haver disputat El Mal i el Barça (de Karembeu a Güler —amb Di Stéfano hi havia l'exèrcit pel mig—), el de Rodri és el més rocambolesc.

Hem passat de veure'l de blanc amb certa indiferència a abraçar-lo com a fitxatge indispensable. Això vol dir que, essent nosaltres «els inventors» del quatre-migcentre posicional made in La Masia, posem la posició en mans d'un jugador no format aquí i que ho tenia fet amb l'enemic. Com a mínim és estrany. Que sí, que 7-8 anys de Guardiola convaliden La Masia amb Erasmus i postgrau, però la sensació és que el Barça no anava a per ell, no era un objectiu, sinó que es va posar a tir; i no sé si aquesta és la millor manera de fitxar.

Jo no em trec aquesta sensació de sobre que això no estava previst i —això ja és molt personal— que no és dels nostres. I dins d'aquest «dels nostres» entren moltes coses, algunes poc racionals en l'àmbit futbolístic, però hi ha certes radicalitats i dogmes del Barça difícils d'explicar (fins i tot entre nosaltres), a més d'un cert romanticisme que no encaixa amb els temps que corren. Crec que hi ha una part molt absurda que és pensar que aquest fitxatge és «fàcil»: com no el fitxaràs si pots? No s'ha de pensar: Pilota d'Or, MVP del Mundial, maduresa, experiència per a un vestidor jove... no s'ha de fer scouting, ni mirar dades, ni apostar: és Rodri, com no el vols? Està allà, agafa'l. Sumem que el volia el Madrid i ha estat el jugador qui s'ho ha pensat i ha decidit que ens vol a nosaltres. Altra vegada, com diràs que no? Ni tan sols t'has ficat en una subhasta econòmica suïcida. És com si el Football Manager s'hagués bugejat.

És massa obvi i, com a bon català, les coses fàcils no ens acaben de convèncer: si no hi ha patiment, desconfia. I si no està planificat, desconfia encara més. Si jo estic buscant un esportiu, sortir del concessionari amb un monovolum és desconcertant. Tret que ara l’entorn ens faci creure que això ha estat una jugada de Deco des del principi, i aquí ja estaríem en nivells de llegenda urbana de l'estil Kasparov es deixa guanyar per Deep Blue després d'haver comprat accions d'IBM.

Que quedi clar: no es discuteix el jugador ni sabem què planeja fer Flick, però sí que ens podem preguntar algunes conseqüències que pugui tenir.

Que Rodri és boníssim? Sens dubte. Que el Barça és millor equip amb ell? Sí, clar. Que això està fet i cauran les Champions del cel? Potser sí, o no, i veurem si no hi ha un període d'adaptació més llarg del desitjable. De lesions no en parlo perquè això ja és entrar directament en territori ouija.

Continuo pensant que ni el City històric ni Espanya juguen al que juga el Barça. Més encara, el City va intentar l'any passat jugar més vertical i no va acabar de funcionar. I pels fitxatges d'Adeyemi i Gordon, sembla que la intenció continua sent pressionar a dalt fins a rebentar. Però fa dos anys, després de perdre el Gamper per 0-3 i el fitxatge de Mbappé, vam creure que venien temps en què Mórdor ens semblaria un resort de vacances, i aquí estem.

Calma i serenor; i com diu Rickycesto, «never too high, never too low».

P. D.: Abraçada forta a tots els qui van assegurar lo de Rodri de blanc: han creat l'hemeroteca d'Alexandria, hi ha mems per a un lustre com a mínim. I abraçada encara més forta als qui es veuen obligats a explicar la versió oficial que els arriba per SMS (coix, vell i car); al final es tracta de menjar calent.

Trofeu Joan Gamper, Barça 2-1 Al-Ahly

Hi va haver un temps passat en què el Gamper era el primer termòmetre de la temporada, una espècie de bola de cristall amb predisposició a l'esperança. Eren quatre equips, amb les seves semifinals, els seus fitxatges i les il·lusions renovades de l'«aquest any sí», quan els períodes entre títols es comptaven en lustres, desassossec i decepcions majúscules. Equips amics, simpàtics, exòtics o equips a qui se'ls havia fitxat algun jugador. El llarg estiu, l'absència de competició i la desfilada habitual d'invents i fakes del mercat feien de farciment fins a arribar al Gamper.

Primera presentació de la plantilla al Camp Nou des del 2023. Recordem que l'any passat vam assistir a un carrusel d'experts en arquitectura, enginyeria, permisos municipals, pressupostos de grans estructures, drets laborals de la construcció i contractes de seients VIP pregonant que era gairebé millor fer places d'aparcament que intentar acabar el camp.

En la presentació, Flick ha recordat el final de la temporada passada, quan el seu pare va traspassar, i ha agraït el suport de tot el barcelonisme. Poques coses ens agraden més als catalans com a mostra d'adaptació a la nostra societat que el sentimentalisme sincer. Un dia d'aquests es presenta a la banda amb espardenyes (Nike, espavila).

El rival és l'Al-Ahly, així que la cosa potser va per Hamza com a homenatge al passat. El que sí que és segur és que és el primer equip africà convidat.

Com van dir els mitjans de la capital del Regne després de guanyar el Teresa Herrera: primer títol. Al final del partit, Ferran Torres, des de París, deu haver notat una lleugera brisa d'origen desconegut, però ha estat provocada per l'ona expansiva de la hòstia en forma de declaració de Deco, quan ha dit que amb els que han vingut poden suplir Ferran, però que substituir Lewandowski era més difícil.

Comunicació

Jo sóc del Barça, i català, sense els vuit cognoms, però d'aquí. I si una cosa ens defineix és l'autocrítica: no necessitem enemics que ens assenyalin què és el que s'ha fet malament, ja ho sabem, i som els més cruels quan ens escorxem entre nosaltres. En canvi, ens costa molt treure pit, també sabem quan ho fem bé, però aquí la cosa es porta més cap endins. Doncs bé, caldrà començar a dir en veu alta que, a nivell de comunicació, el Barça li està fotent una pallissa a El Mal i al seu germà petit.

Rodri presentat amb un vídeo amb un metrònom, Cancelo fent referència al cor pel seu compromís havent forçat la seva tornada, el vídeo de la tercera samarreta… tot això davant del community adolescent del germà petit d'El Mal, que sempre ha de tenir l'última paraula i fer el gallet per partits guanyats per acabar perdent els títols, i la deriva comunicativa d'El Mal, que no content de tenir tots els mitjans remant a favor per afinitat i temor, ha convertit el caçafantasmes feixistoide i Pedrerol en els seus entrevistadors de capçalera; això sense comptar l'esperpèntic vídeo fet amb IA nivell «m'han dit que amb tres frases fas una pel·lícula» de Bernardo Silva, emulant El Rei Lleó. Per una vegada estaria bé que la vergonya aliena i l'autocrítica agafessin el pont aeri.

Así, los dos a la vez, como si se fueran el último dúo latino de trap cabeza de cartel de un festival, se confirmaron ambos fichajes el domingo por la tarde-noche.

Cancelo

El de Cancelo se daba por hecho desde finales de la pasada temporada, por deseo y rendimiento del jugador en la segunda vuelta. La duda era el precio y parece que vendrá libre, que en jerga futbolística quiere decir que menos el club de origen va a cobrar hasta el apuntador.

El portugués encajó como un guante en el sistema de Flick, sobre todo en la faceta ofensiva porque defensivamente es lo que es, no va a mejorar y seguirá teniendo sus lagunas, pero esto es como las relaciones de pareja, hay que ver si compensa, y visto que Balde no acaba de explotar y Gerard Maldini ya es más central que lateral, más vale Cancelo conocido que Cucurella carísimo o Grimaldo por conocer en defensa de cuatro. Y a malas, siempre puede jugar en el lateral derecho cuando a Koundé le dé la pájara, aunque la irrupción de Espart y la solvencia de Eric Garcia no deberían dejar muchos huecos ahí.

Rodri

Y ahora lo de Rodri. Cansadísimo de toda la historia. De los bailes de cifras, de los que dicen que está cojo (pero en el Mundial hace un mes no), que está viejo (de nuevo, hace un mes tampoco), de haber pasado de ser pieza central a no ser necesario y al revés, de no ser necesario a ser pieza central, de que el City lo medio regalaba a pedir 80M… De todos los fichajes recientes, y de todos los que se puedan haber disputado El Mal y el Barça (de Karembeu a Guler, - con Di Stefano estaba el ejército de por medio-), el de Rodri es el más rocambolesco.

Hemos pasado de verlo de blanco con cierta indiferencia a abrazarlo como fichaje indispensable. Esto quiere decir, que siendo nosotros “los inventores” del cuatro-medio centro posicional made in La Masia, ponemos la posición en manos de un jugador no formado aquí y que lo tenía hecho con el enemigo. Cuanto menos es raro. Que sí, que 7-8 años de Guardiola convalidan La Masia con Erasmus y postgrado, pero la sensación es que el Barça no iba a por él, no era un objetivo, pero se puso a tiro, y no sé si esa es la mejor manera de fichar.

Yo no me saco esa sensación de encima de que esto no estaba previsto, y, esto ya es muy personal, no es de los nuestros. Y dentro de este “los nuestros” entran muchísimas cosas, algunas de ellas poco racionales en lo futbolístico, pero hay ciertas radicalidades y dogmas del Barça difíciles de explicar (incluso entre nosotros), además de un cierto romanticismo que no encaja con los tiempos que corren. Creo que hay una parte, muy absurda, que es pensar que este fichaje es “fácil”, ¿cómo no vas a ficharlo si puedes? No hay que pensarlo, Balón de Oro, MVP del Mundial, madurez, experiencia para un vestuario joven, no hay que hacer scouting ni mirar datos ni apostar, es Rodri, como no vas a quererlo, está ahí, cógelo. Sumemos que lo quería el Madrid y ha sido el jugador que se lo ha pensado y ha decidido que nos quiere a nosotros. De nuevo, como vas a decir que no. Ni siquiera te has enfrascado en una puja económica suicida. Es como si el Football Manager se hubiera bugeado.

Es demasiado obvio y como buen catalán, las cosas fáciles no nos acaban de convencer, si no hay sufrimiento desconfía. Y si no está planificado, desconfía aún más. Si yo estoy buscando un deportivo, salir del concesionario con un monovolumen es desconcertante. Salvo que ahora los mentideros digan que esto ha sido una jugada de Deco desde el principio, y ahí ya estaríamos en niveles de leyenda urbana del estilo Kasparov se deja ganar por Deep Blue después de haber comprado acciones de IBM.

Que quede claro, no se discute al jugador ni sabemos que planea hacer Flick, pero sí podemos preguntarnos algunas consecuencias que pueda tener.

¿Que Rodri es buenísimo? Sin duda. ¿Que el Barça es mejor equipo con él? Sí, claro. ¿Que esto está hecho y van a caer las Champions del cielo? A lo mejor sí, o no, y veremos si no hay un periodo de adaptación más largo de lo deseable. De lesiones no hablo porque eso ya es entrar directamente en territorio güija.

Sigo pensando que ni el City histórico ni España juegan a lo que juega el Barça. Es más, el City intentó el año pasado jugar un poco más vertical y no acabó de funcionar. Y por los fichajes de Adeyemi y Gordon, parece que la intención sigue siendo presionar arriba hasta reventar. Pero hace dos años, después de perder el Gamper por 0-3 y el fichaje de Mbappé, creímos que venían tiempos en que Mordor nos iba a parecer un resort de vacaciones y aquí estamos.

Calma y serenidad, y como dice Rickycesto, “never too high, never too low”.

P.d. Abrazo fuerte a todos los que aseguraron lo de Rodri de blanco, han creado la hemeroteca de Alejandría, hay memes para un lustro como poco; y abrazo aún más fuerte a los que se ven obligados a explicar la versión oficial que les llega por SMS (cojo, viejo y caro), al final se trata de comer caliente.

Trofeo Joan Gamper, Barça 2-1 Al-Alhy

Hubo un tiempo pasado en que el Gamper el primer termómetro de la temporada, una especia de bola de cristal con predisposición a la esperanza. Eran cuatro equipos, con sus semifinales, sus fichajes y las ilusiones renovadas del “aquest any sí”, cuando los periodos entre títulos se contaban en lustros, desazón y decepciones mayúsculas. Equipos amigos, simpáticos, exóticos o equipos a los se le había fichado algún jugador. El largo verano, la ausencia de competición y el habitual desfile de invents y fakes del mercado hacían de relleno hasta llegar al Gamper.

Primera presentación de la plantilla en el Camp Nou desde 2023. Recordemos que el año pasado asistimos a un carrusel de expertos en arquitectura, ingeniería, permisos municipales, presupuestos de grandes estructuras, derechos laborales de la construcción y contratos de palcos VIP pregonando que era casi mejor hacer plazas de parking que intentar acabar el campo.

En la presentación Flick ha recordado el final de temporada pasado, cuando su padre falleció, y ha agradecido el apoyo de todo el barcelonismo. Pocas cosas nos gustan más a los catalanes como muestra de adaptación a nuestra sociedad que el sentimentalismo sincero. Un día de estos se presenta en la banda con espardenyes (Nike, espabila).

El rival es el Al Alhy, así que la cosa a lo mejor va por Hamza como homenaje al pasado. Lo que sí es seguro es el primer equipo africano invitado.

Como dijeron los medios de la capital del Reino después de ganar el Teresa Herrera, primer título. Al final del partido Ferran Torres, desde París, debe haber notado una ligera brisa de origen desconocido, pero ha sido provocada por la onda expansiva de la hostia en forma de declaración de Deco, cuando ha dicho que con los que han venido pueden suplir a Ferran pero que sustituir a Lewandowski era más difícil.

Comunicación

Miren, yo soy del Barça, y catalán, sin los ocho apellidos, pero de aquí. Y si una cosa nos define es la autocrítica, no necesitamos enemigos que nos señalen que es lo que se ha hecho mal, ya lo sabemos, y somos los más crueles en despellejarnos entre nosotros. En cambio, nos cuesta mucho sacar pecho, también sabemos cuando lo hacemos bien, pero ahí la cosa se lleva más hacia dentro. Bien, pues habrá que empezar a decir en voz alta que, a nivel de comunicación, el Barça le está dando una paliza a El Mal y a su hermano pequeño.

Rodri presentado con un vídeo con un metrónomo, Cancelo haciendo referencia al corazón por su compromiso por haber forzado su vuelta, el vídeo de la tercera camiseta… todo esto frente al community adolescente del hermano pequeño de El Mal, que siempre tiene que tener la última palabra y pavonearse de partidos ganados para acabar perdiendo los títulos, y la deriva comunicativa de El Mal, que no contento con tener a todos los medios remando a favor por afinidad y temor, ha convertido al cazafantasmas fascistoide y a Pedrerol en sus entrevistadores de cabecera, eso sin contar el esperpéntico vídeo hecho con IA nivel, “me han dicho que con tres frases haces una película” de Bernando Silva, emulando al rey León. Por una vez estaría bien que la vergüenza ajena y la autocrítica cogieran el puente aéreo.

Just like that, both at once—as if they were the latest Latin trap duo headlining a festival—both signings were confirmed on Sunday evening.

Cancelo

The Cancelo deal was taken for granted since the end of last season, driven by both the player’s desire and his strong second-leg performances. The only question mark was the price tag, and it looks like he’s coming on a free—which, in football jargon, means everybody down to the stadium usher gets a cut, except his parent club.

The Portuguese fit Flick’s system like a glove, especially on the attack, because defensively he is what he is; he’s not getting any better and will keep having his lapses. But it's like any relationship: you have to weigh up if it's worth the trouble. Given that Balde hasn't quite exploded yet and Gerard Maldini is looking more like a center-back than a full-back these days, better the Cancelo you know than a absurdly overpriced Cucurella or an untried Grimaldo in a back four. And worst-case scenario, he can always fill in at right-back whenever Koundé has a brain-fade, though Espart’s emergence and Eric García’s reliability shouldn't leave many holes there anyway.

Rodri

And now for Rodri. I am utterly exhausted by the whole saga. Sick of the shifting price tags; sick of the people claiming he’s washed up (funny how he wasn't a month ago at the World Cup), or that he’s old (again, not a problem a month ago); sick of watching him flip from indispensable anchor to surplus to requirements and back again; sick of City practically giving him away one minute and demanding €80M the next… Of all our recent signings, and out of every player El Mal and Barça have ever slugged it out over (from Karembeu to Güler—and with Di Stéfano, the army got involved—), Rodri's transfer takes the prize for the most bizarre.

We’ve gone from watching him linked with Madrid with complete indifference to embracing him as an absolute necessity. What this means is that, despite being "the inventors" of the La Masia-style positional single pivot, we are placing the position in the hands of a player who wasn't built here and had a deal virtually sealed with the enemy. To put it mildly, it feels weird. Sure, 7–8 years under Guardiola serves as an Erasmus and a master's degree wrapped into one, but the overriding feeling is that Barça weren't actually targeting him—he wasn't a primary goal, he just fell into our lap, and I'm not sure that's the best way to do transfer business.

I just can't shake the feeling that this was never part of the plan, and—on a deeply personal level—that he isn't one of ours. And within that "one of ours" umbrella lies a whole host of things, some of them barely rational in footballing terms, but there are certain Barcelona dogmas and extreme purisms that are hard to explain (even amongst ourselves), combined with a romanticism that feels completely out of touch with modern football. I think part of the problem—and it’s a absurd one—is viewing this transfer as a "no-brainer." How can you not sign him if you can? Don't overthink it: Ballon d'Or, World Cup MVP, maturity, elite experience for a young dressing room... no need for scouting, data analysis, or taking a punt. It's Rodri! How could you not want him? He's right there, grab him. On top of that, Madrid wanted him, and he actually stopped to think and decided he wanted us instead. Again, how do you say no to that? You didn't even get dragged into a suicidal bidding war. It’s as if Football Manager just glitched out.

It's all too obvious, and like any proper Catalan, easy things make us deeply suspicious: if there's no suffering involved, don't trust it. And if it wasn't planned, trust it even less. If I go out looking for a sports car, driving off the lot in a minivan is plain disorienting. Unless, of course, the media mouthpieces now start claiming this was Deco’s masterstroke all along, at which point we enter urban legend territory—on par with Kasparov throwing a game to Deep Blue after buying IBM stock.

To be clear: nobody is questioning the player, nor do we know what Flick has up his sleeve, but we can certainly ponder the potential knock-on effects.

Is Rodri world-class? Unquestionably. Are Barça a better side with him? Of course. Is this a done deal that guarantees a shower of Champions League trophies? Maybe, maybe not—and we'll see if the adaptation phase takes longer than we'd like. I won't even touch on injury risks, because that’s stepping straight into Ouija board territory.

I still believe neither peak City nor the Spanish national team play the way Barça play. What's more, City tried playing a bit more direct last year and it didn't really click. Judging by the Adeyemi and Gordon signings, the plan seems to be high-pressing until everyone collapses. But then again, two years ago, after getting thrashed 0-3 in the Gamper and watching Mbappé sign across town, we thought times were going to get so dark that Mordor would look like a holiday resort by comparison, yet here we are.

Stay calm and composed, and as Rickycesto says: "Never too high, never too low."

P.S. A massive hug to everyone who swore on their lives Rodri was going to wear white: you’ve built the Library of Alexandria of ice-cold takes, there’s enough meme material here for at least five years. And an even bigger hug to those forced to peddle the club’s official SMS narrative ("he’s injured, he’s old, he’s overpriced")—at the end of the day, a man’s gotta keep the lights on.

Joan Gamper Trophy, Barça 2-1 Al-Ahly

There was a time when the Gamper was the season’s first litmus test, a sort of crystal ball pre-programmed for hope. It used to be four teams, complete with semi-finals, shiny new signings, and the refreshed optimism of "this year is the one," back when the dry spells between trophies were measured in five-year blocks, lingering despair, and crushing disappointments. Friendly, likable, exotic clubs, or teams we’d just bought a player from. The endless summer, the lack of actual football, and the usual parade of transfer window fabrications and fake news filled the void until Gamper day finally arrived.

First squad presentation at the Camp Nou since 2023. Let's not forget that last year we were treated to a non-stop circus of experts in architecture, engineering, municipal permits, heavy infrastructure budgets, construction labor rights, and VIP box contracts preaching that we’d be better off turning the place into a parking lot than trying to finish the stadium.

During the presentation, Flick recalled the end of last season when his father passed away and expressed his gratitude for the support of the entire culé community. Few things appeal more to us Catalans as a sign of fitting into our culture than genuine, heartfelt emotion. Mark my words, one of these days he’s going to turn up on the touchline wearing traditional espardenyes (Nike, get on it).

The opponent is Al-Ahly, so maybe having Hamza on the pitch is a subtle nod to his past. What’s certain is that they’re the first African team ever invited.

As the media from the capital of the Kingdom put it after winning the Teresa Herrera: first title in the bag. By the end of the match, Ferran Torres over in Paris must have felt a sudden, mysterious breeze—though it was actually just the shockwave from Deco’s brutal reality check of a statement, when he casually dropped that the new arrivals could cover for Ferran, but replacing Lewandowski was going to be a whole different story.

Communication

I’m a Barça fan, and Catalan—no eight fancy surnames, but local through and through. And if one thing defines us, it’s self-criticism. We don’t need enemies pointing out what went wrong; we already know, and no one is crueler at ripping us to shreds than ourselves. On the flip side, we find it really hard to beat our own chest. We know when we’re doing things right, but we tend to keep that to ourselves. Well, it’s about time we said it out loud: on a communication level, Barça is absolutely wiping the floor with El Mal and their little brother.

Rodri introduced with a metronome video, Cancelo referencing the heart to highlight his commitment to forcing a comeback, the third kit launch video… all of this compared to the teenage community manager over at El Mal’s little brother—who always has to have the last word and brag about winning individual matches only to end up losing the actual trophies—and the media drift of El Mal itself. Not content with having every news outlet rowing in their direction out of affinity and fear, they’ve turned that fascistoid ghostbuster and Pedrerol into their go-to interviewers. And that’s not even counting that horrific AI-generated video of Bernardo Silva—on a "they told me three prompts make a movie" level—emulating The Lion King. For once, it’d be nice if second-hand embarrassment and self-criticism took a one-way flight on the “puente aéreo” shuttle.