Champions League, jornada 3, PSG 4-2 Barça

El partit de l'any a l'octubre i a quatre dies d'un Barça-Real Madrid en una setmana que no decideix res però que s'assembla molt a aquella que ens va avançar el que podria ser el Barça de Flick, quan va golejar el Bayern i el Madrid en una setmana. Des de llavors tot ha estat una cursa desbocada cap endavant, millorant l'equip cada any amb incorporacions quirúrgiques (Olmo, Joan Garcia, Rodri, Gordon), aparicions fulgurants (Espart), ascensions sòlides (Gerard Maldini, Bernal, Fermín) i el creixement gairebé exponencial de Lamine, Raphinha i Cubarsí. Però atesa la situació del club i la motxilla heretada (esportiva i econòmica), tot ha succeït una mica a empentes i rodolons, aprofitant oportunitats de mercat (Rashford, Adeyemi, Cancelo), fent front a imprevistos (Tek) i algunes operacions frustrades (Nico, Julián).

Davant el PSG, el doble campió de la Champions i bèstia negra dels últims anys, en el quart any de Luis Enrique i potser l'equip més fidel a la idea d'un entrenador que hem vist mai. Ni un vers lliure, tots, titulars i suplents, executant com un rellotge suís el que els diu i demana Luis Enrique; en curt, en llarg, a l'espai, pressionant, replegant-se, amb pilota i sense pilota, passant-la, conduint, regatejant, combinant o buscant el xut des de fora de l'àrea. Pocs equips tan corals, amb tanta qualitat individual i amb tants registres durant un partit. A diferència del Barça de Flick, la construcció d'aquest PSG s'assembla a un full de càlcul amb un pla al darrere. Per cada sortida sonada (Mbappé, Barcola), un fitxatge perfecte (Doué, Kvara), per cada desacord (Donnarumma) una aposta (Chevalier, Safonov), es van oblidar dels noms i van fitxar present amb futur (Vitinha, Neves). I després l'alquímia per convertir Dembélé en Pilota d'Or. Si el Barça s'ha construït, per necessitat i convenciment, des de la Masia i fitxant el que es podia per preu o oportunitat, el PSG ha estat un Excel gairebé perfecte on els diners mai han estat un impediment però tampoc la seva raó de ser.

Venia el PSG de guanyar 2-4 al camp del City però les cròniques deien que el partit podria haver acabat 4-4. El mateix va succeir ahir, 2-2, 3-3, 2-3, 3-2… es podrien haver donat tots aquests resultats i fins i tot algun de més voluminós de no ser per Joan Garcia. De la mateixa manera que Raphinha, Gavi o Fermín van poder canviar el resultat final, també van poder fer-ho Doué, Kvara o Ferran Torres (la llei de l'ex es va estavellar a la cara de Joan i al pal). Hi va haber fases per als dos equips i els canvis van caure millor a l'equip francès. Va donar la sensació que Flick no va voler arriscar més del necessari, canviant Pedri i Raphinha al 60, el mateix minut en què va entrar Rodri al camp. És molt probable que el partit s'expliqui en què Vitinha i Neves van jugar tot el partit mentre que Pedri i Rodri no van coincidir.

Durant el partit es van lesionar Dembélé, Olmo, Kvara i Marquinhos, i va haver-hi fases per als dos equips, en què es van intercalar fases de pressió alta amb possessions i jugades a l'espai. A la primera part la pressió del PSG va provocar moltes imprecisions, algunes de forçades, altres de precipitades i així va arribar el primer de Doué, després d'una pèrdua de Lamine que va acabar amb el xut des de la frontal que va passar pel únic forat que van deixar Pau i Gerard. Va sortir el Barça a la segona part apoderant-se de la pilota, fent recular el PSG que, quan va tornar a pressionar, va veure com entre Fermín i Espart li agafaven l'esquena i empataven el partit. I aquí cal aturar-se i parlar de Xavi Espart. Titular davant el PSG, de lateral dret quan porta tota la temporada jugant a l'esquerra, en duel directe amb Kvara primer i Doué després. Partit de deu, de jugador instal·lat a la primera plantilla, traient la pilota, no permetent a Kvara agafar la línia de fons ni disparar amb espai, robant-li pilotes fins i tot dins l'àrea pròpia, aguantant la cursa i els cos a cos i, per posar la cirereta, marcant l'empat a un. Nova demostració que al futbol es juga primer amb el cap

Seguia el Barça dominant quan una rematada de Ferran va donar al pal i es va concedir córner encara no se sap ben bé per què. Tampoc es va repetir la jugada, en que hi podria haver hagut fins a dos possibles fora de joc. D'aquell córner va venir el 2-1 amb un cop de cap de Lucas Hernández que es va menjar a Gordon, qui va fer una bona primera part però que va anar baixant el nivell fins a desaparèixer quan va jugar de nou. Tornar a remar i aquesta vegada sense el domini d'abans, però al Barça juga Lamine Yamal, que es va fer amb un mal refús de Zaïre-Emery, li va guanyar la cursa amb un canvi de ritme i quan s'acabava el camp i es tancava l'angle per xutar va treure una puntera amunt que Safonov ni tan sols va intuir, 2-2, 10 gols i 10 assistències en els últims 10 partits del 10 del Barça.

Lluny de caure i conformar-se el PSG se'n va anar amunt, i al minut següent, plantats a la frontal, un refús va acabar caient sobre el pit de Vitinha, que des de la frontal va baixar la pilota, la va deixar botar, i la va posar ajustada al pal, 3-2. Poc després Fabián va guanyar l'esquena a Cancelo (Espart ja no jugava) i va posar el 4-2 definitiu a porta buida. En cert mode el PSG es va agafar a la inèrcia de les seves dues Champions consecutives, una mena de convenciment del qui ha sobreviscut a mil batalles, ha estat a punt de la tragèdia en més d'una ocasió (Aston Villa, Arsenal, Liverpool…) i té una idea a la qual agafar-se. El Barça té la idea però encara li falta el convenciment a Europa. Primera derrota però la sensació que aquest partit a l'abril es pot guanyar.

L’ENTORN

26 càmeres

Cantava Bruce Springsteen el 1992 “57 channels (And nothin’ on)” com a crítica a l'excés de canals i falta de contingut de la televisió, que en una explosió tecnològica a preu de classe mitjana, oferia les seves versions de cable, satèl·lit i canals de pagament amb la promesa de diversió infinita. Al final un es passava més temps fent zapping buscant alguna cosa que mirant-la, el mateix que amb les plataformes de streaming avui dia.

Alguna cosa així li deuria passar a l'àrbitre del VAR diumenge al Madrid-Sevilla al Bernabeu, l'apoteosi de tots els estadis, al partit estrella de la jornada: diumenge a les 21.00, classificació europea en joc, catalogat de categoria A, 26 càmeres per no perdre detall. Aquestes càmeres que ens van portar les confessions de Rodrigo a la banqueta de Mestalla i per les quals es va haver de disculpar sense motiu, les que ens permeten veure Mourinho relliscar a l'àrea tècnica, o tenir primeríssims primers plans de turistes amb possibilitats vestint el kit complet de l'equip local sense saber molt bé com es celebra un gol. Les mateixes càmeres que s'usen per llegir llavis, buscar pancartes a la grada, mostrar nens plorant a canvi d'una samarreta, que entren al camp per unir-se al tumult de jugadors exaltats que celebren un gol i que recullen celebracions de jugadors amb ganes de deixar un missatge o reivindicar-se. Aquestes càmeres que generen el contingut seriós i divertit que agrada a tots, nens i grans, i que permeten peces en les quals periodistes adults posen veuetes emulant el que diuen els jugadors.

Un desplegament tècnic en el qual, recordem al nostre sofert àrbitre de VAR, devia anar saltant d'un monitor a l'altre, de feed en feed, sense trobar l'agressió de Güler a Peque. O almenys l'agressió amb el nivell de detall necessari per expulsar-lo, perquè cop de colze i impacte n'hi havia. Calia determinar la intensitat i el punt precís de l'impacte, però per a això sembla que es necessita la configuració d'un videojoc d'última generació. De fet, ni va ser falta ni groga, en una correlació de píxels i càstig mai vista fins avui. Potser l'àrbitre de VAR buscava la càmera que mai troba els qui profereixen insults racistes als jugadors del Barça, els qui canten “Puta Catalunya”, els qui fan referència a la ex-dona de Piqué, dediquen cants homòfobs a Guardiola o demanen taxis des de la grada.

Tampoc hauria d'estar disponible aquesta ampliació que fan en postproducció quan el tir de càmera és llunyà i volen destacar un detall, una espècie de lupa superposada a la imatge original. I no només no es va usar durant el partit, sinó que tampoc va aparèixer després, en els resums nocturns i avui, un parell de dies després, encara esperem aquesta màgia audiovisual. Potser va caducar la llicència del programari, potser hi ha una directriu que no coneixem però que en breu ens explicaran.

Res de tot això estava ahir disponible al Bernabeu, un lloc digne d'aparèixer en les guies turístiques com a lloc poc desitjable i perillós, un gueto del futbol europeu en el qual saps com entres però no com en sortiràs. Un “Visit at your own risk” de manual en el qual el visitant pot patir els més variats delictes en hora i mitja. El Sevilla va veure com una agressió permetia al perpetrador obrir la llauna del marcador, com una falta no assenyalada donava lloc a un gol en contra, com un penal a favor se n'anava als llimbs del sigan-sigan i com un lleuger contacte en àrea pròpia es convertia en penal de manual.

Passat el xoc inicial i després de les corresponents denúncies en entrevistes i rodes de premsa, el canal de pagament oficial i oficialista, aliè a la polèmica, va decidir que era bona idea fer un post jocós i adulador d'un dels gols del Madrid dient que el pengessin al Louvre; va haver de sortir el community manager del Sevilla a dir que millor al Prado, que al Louvre roben molt.

Fins a cert punt, aquestes 22 càmeres que no van captar la principal jugada del partit semblen poques per cobrir tots els abusos que se succeeixen durant un partit al Bernabeu. L'any passat es va posar de moda el “penalty para el Real Madrid” com a muleta en resposta a un inici de Lliga estrepitós en què els partits es comptaven per penals a favor. Hem vist assenyalar penals per pilotades a l’esquena, empentes entre jugadors del mateix Real Madrid, ensopegades de cinema mut i “teatro del bueno”, al mateix temps que placatges dignes de la NFL i agressions pròpies d'un gimnàs d'arts marcials de barri quedaven impunes. Però després del d'ahir, si a partir d'ara ja no hi ha testimoni visual del que no volen que vegem, potser acabem com Roy Batty a Blade Runner, explicant als més joves “jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”.

I com tot això no funciona sense llepaculs, va sortir un altre voluntariós equidistant a dir davant els micròfons que “és una vergonya que Real Madrid i Barça vagin ploriquejant amb els àrbitres”. Escolti miri, no, aquí no es fan vídeos amenaçadors als àrbitres en vigílies de partits, no s'usa el canal oficial com a avís per a navegants, no es regalen Rolex ni accessos a llotges, no s'insinuen dopatges del rival, no es tanca els àrbitres en una habitació a la mitja part, ni es publiquen fotos de casa seva, no es deixa caure el dia abans d'una final de la Copa del Rei que potser no la juguen, no es promulguen lleis ad-hoc com la Llei Beckham, no s'ocupen els principals estaments del futbol amb socis i ex-jugadors, no es canvia tota la cúpula arbitral del CTA menys una, no es teledirigeixen cadenes de ràdio, portades de diari ni programes a sou cridant barbaritats i negant la major, no es destitueixen directors de diari ni es retiren programes de la graella, no es reparteixen els micròfons dels mitjans amb ex-jugadors de dubtosa reputació futbolística i intel·lectual, no s'atemoreix a tots els qui no combreguen amb la doctrina, no es convida a la llotja presidencial un ex-president del govern que va dir “cal ajudar el Real Madrid”, ni tampoc mig govern, poder legislatiu i poder judicial, no va l'IBEX 35 passejant-se per la zona VIP, no es recalifiquen terrenys ni s'aconsegueixen llicències de pàrquing, ni es defensen ni glorifiquen perfils clarament antiesportius com Mourinho o, directament delictius, com Asencio.

Qui va ser aquesta vegada el col·laborador necessari? Ni més ni menys que Segurola, algú que coneix de primera mà el percal però decideix presentar-se com ni dels uns ni dels altres, i que no va desaprofitar l'ocasió per deixar caure que el gol anul·lat al Betis malament, igual que Valdano amb el seu “una altra ocasió per no tenir-li respecte al VAR”. Ells, als quals s'atribueix certa intel·lectualitat i es permeten mirar de dalt a baix altres ofertes comunicatives (allò del borni i els cecs) però que acaben formant part de la mateixa maquinària i transmetent el mateix missatge, sembrar el dubte i equiparar actituds. Semblaria que són uns quants els qui han llegit i apliquen el manual de Goebbels.

Al final era tot més senzill. En una entrevista a la Cope, Sergio Carranza, ex-treballador de Real Madrid TV i responsable de la realització de la Lliga, va dir que les repeticions de l'acció de Güler i la de Konaté prèvia al segon gol no es van emetre per decisió editorial de la unitat mòbil. I ja ho tindríem.

Champions League, jornada 3, PSG 4-2  Barça

El partido del año en Octubre y a cuatro días de un Barça-Real Madrid en una semana que no decide nada pero que se parece mucho a aquella que nos adelantó lo que podría ser el Barça de Flick, cuando goleó al Bayern y al Madrid en una semana. Desde entonces ha sido todo una carrera desbocada hacia delante, mejorando el equipo cada año con incorporaciones quirúrgicas (Olmo, Joan Garcia, Rodri, Gordon), apariciones fulgurantes (Espart), ascensiones sólidas (Gerard Maldini, Bernal, Fermín) y el crecimiento casi exponencial de Lamine, Raphinha y Cubarsí. Pero dada la situación del club y la mochila heredada (deportiva y económica), todo ha sucedido un poco a trompicones, aprovechando oportunidades de mercado (Rashford, Adeyemi, Cancelo), haciendo frente a imprevistos (Tek) y algunas operaciones frustradas (Nico, Julián).

Enfrente el PSG, el doble campeón de la Champions y bestia negra de los últimos años, en el cuarto año de Luis Enrique y puede que el equipo más fiel a la idea un entrenador que hemos visto nunca. Ni un verso libre, todos, titulares y suplentes, ejecutando como un reloj suizo lo que les dice y pide Luis Enrique; en corto, en largo, al espacio, presionando, replegándose, con balón y sin balón, pasándola, conduciendo, regateando, combinando o buscando el disparo desde fuera del área. Pocos equipos tan corales, con tanta calidad individual y con tantos registros durante un partido. A diferencia del Barça de Flick, la construcción de este PSG se asemeja a una hoja de cálculo con un plan detrás. Por cada salida sonada (Mbappé, Barcola), un fichaje perfecto (Doué, Kvara), por cada desencuentro (Donarumma) una apuesta (Chevalier, Safonov), se olvidaron de los nombres y ficharon presente con futuro (Vitinha, Neves). Y después la alquimia para convertir a Dembelé en Balón de Oro. Si el Barça se ha construido, por necesidad y convencimiento, desde la Masia y fichando lo que se podía por precio u oportunidad, el PSG ha sido un Excel casi perfecta donde el dinero nunca ha sido un impedimento pero tampoco su razón de ser.

Venía el PSG de ganar 2-4 en el campo del City pero las crónicas decían que el partido podía haber acabado 4-4. Lo mismo sucedió ayer, 2-2, 3-3, 2-3, 3-2… se podían haber dado todos estos resultados e incluso alguno más abultado de no ser por Joan Garcia. Del mismo modo que Raphinha, Gavi o Fermin pudieron cambiar el resultado final, también pudieron hacerlo Doué, Kvara o Ferran Torres  (la ley del ex se estrelló en la cara de Joan y en el palo). Hubo fases para los dos equipos y los cambios le sentaron mejor al equipo francés. Dio la sensación que Flick no quiso arriesgar más de lo necesario, cambiando a Pedri y Raphinha en el 60, el mismo minuto en el que entró Rodri al campo. Es muy probable que el partido se explique en que Vitinha y Neves jugaron todo el partido mientras que Pedri y Rodri no coincidieron.

Durante el partido se lesionaron Dembelé, Olmo, Kvara y Marquinhos, y hubo fases para los dos equipos, en que se intercalaron fases de presión alta con posesiones y jugadas al espacio. En la primera parte la presión del PSG provocó muchas imprecisiones, algunas forzadas, otras precipitadas y así llegó el primero de Doué, después de una pérdida de Lamine que acabó con el tiro desde la frontal que pasó por el único hueco que dejaron Pau y Gerard. Salió el Barça en la segunda parte adueñándose del balón, haciendo recular al PSG que, cuando volvió a presionar, vio como entre Fermín y Espart le cogían la espalda y empataban el partido. Y aquí hay que parar y hablar de Xavi Espart. Titular ante el PSG, de lateral derecho cuando lleva toda la temporada jugando en el izquierdo, en duelo directo con Kvara primero y Doué después. Partido de diez, de jugador asentado en la primera plantilla, sacando el balón, no permitiendo a Kvara coger la línea de fondo ni disparar con espacio, robándole balones incluso dentro del área propia, aguantando la carrera y los cuerpo a cuerpo y, para poner la guinda, marcando el empate a uno. Nueva demostración de que al fútbol se juega primero con la cabeza.

Seguía el Barça dominando cuando un remate de Ferran dio en el palo y se concedió corner aún no se sabe muy bien por qué. Tampoco se repitió la jugada en la que podría haber habido hasta dos posibles fueras de juego. De ese corner vino el 2-1 con un remate de cabeza de Lucas Hernandez que se comió a Gordon, que hizo una buena primera parte pero que fue bajando el nivel hasta desaparecer cuando jugó de nueve. De vuelta a remar y esta vez sin el dominio de antes, pero en el Barça juega Lamine Yamal, que se hizo con un mal despeje de Zaïre-Emery, le ganó la carrera con un cambio de ritmo y cuando se acababa el campo y se cerraba el ángulo para tirar sacó un punterazo arriba que Safonov ni siquiera intuyó, 2-2, 10 goles y 10 asistencias en los últimos 10 partidos del 10 del Barça.

Lejos de venirse abajo y conformarse el PSG se fue arriba, y al minuto siguiente, plantados en la frontal, un despeje acabó cayendo sobre el pecho de Vitinha, que desde la frontal bajó el balón, lo dejó botar, y lo puso ajustado al palo, 3-2. Poco después Fabián le ganó la espalda a Cancelo (Espart ya no jugaba) y puso el 4-2 definitivo a puerta vacía. En cierto modo el PSG se agarró a la inercia de sus dos Champions consecutivas, una especie de convencimiento del que ha sobrevivido a mil batallas, ha estado al borde la tragedia en más de una ocasión (Aston Villa, Arsenal, Liverpool…) y tiene una idea a la que agarrarse. El Barça tiene la idea pero aún le falta el convencimiento en Europa. Primera derrota pero la sensación de que este partido en Abril se puede ganar.

EL ENTORNO

26 cámaras

Cantaba Bruce Springsteen en 1992 “57 channels (And nothin’ on)” como crítica al exceso de canales y falta de contenido de la televisión, que en una explosión tecnológica a precio de clase media, ofrecía sus versiones de cable, satélite y canales de pago con la promesa de diversión infinita. Al final uno se pasaba más tiempo haciendo zapping buscando algo que viéndolo, lo mismo que con las plataformas de streaming hoy en día.

Algo así le debió suceder al árbitro del VAR el domingo en el Madrid-Sevilla en el Bernabeu, la apoteosis de todos los estadios, en el partido estrella de la jornada: domingo a las 21.00, clasificación europea en juego, catalogado de categoría A, 26 cámaras para no perder detalle. Esas cámaras que nos trajeron las confesiones de Rodrigo en el banquillo de Mestalla y por las que se tuvo que disculpar sin motivo, las que nos permiten ver a Mourinho resbalar en el área técnica, o tener primerísimos primeros planos de turistas con posibles vistiendo el kit completo del equipo local sin saber muy bien como se celebra un gol. Las mismas cámaras que se usan para leer labios, buscar pancartas en la grada, mostrar niños llorando a cambio de una camiseta, que entran en el campo para unirse al tumulto de jugadores exaltados que celebran un gol y que recogen celebraciones de jugadores con ganas de dejar un mensaje o reivindicarse. Esas cámaras que generan el contenido serio y divertido que gusta a todos, niños y mayores, y que permiten piezas en las que periodistas adultos ponen vocecitas emulando lo que dicen los jugadores.

Un despliegue técnico en el que, recordemos a nuestro sufrido árbitro de VAR, debió ir saltando de un monitor a otro, de feed en feed, sin encontrar la agresión de Güler a Peque. O al menos la agresión con el nivel de detalle necesario para expulsarlo, porque codazo e impacto los había. Había que determinar la intensidad y el punto preciso del impacto, pero para eso parece que se necesita la configuración de un videojuego de última generación. De hecho, ni fue falta ni amarilla, en una correlación de pixeles y castigo nunca vista hasta hoy. Quizás el árbitro de VAR buscaba la cámara que nunca encuentra a los que profieren insultos racistas a los jugadores del Barça, los que cantan “Puta Catalunya”, los que hacen referencia a la ex-mujer de Piqué, dedican cantos homófobos a Guardiola o piden taxis desde la grada.

Tampoco debería estar disponible esa ampliación que hacen en postproducción cuando el tiro de cámara es lejano y quieren destacar un detalle, una especie de lupa superpuesta a la imagen original. Y no sólo no se usó durante el partido, sino que tampoco apareció después, en los resúmenes nocturnos y hoy, un par de días después, aún esperamos esa magia audiovisual. Quizá caducó la licencia del software, quizá hay una directriz que no conocemos pero que en breve nos explicarán.

Nada de todo eso estaba ayer disponible en el Bernabeu, un lugar digno de aparecer en las guías turísticas como lugar poco deseable y peligroso, un gueto del fútbol europeo en el que sabes como entras pero no como vas a salir. Un “Visit at your own risk” de manual en el que el visitante puede sufrir los más variados delitos en apenas hora y media. El Sevilla vio como una agresión permitía al perpetrador abrir la lata del marcador, como una falta no pitada daba lugar a un gol en contra, como un penalti a favor se iba al limbo del sigan-sigan y como un ligero contacto en área propia se convertía en penalty de manual.

Pasado el shock inicial y después de las correspondientes denuncias en entrevistas y ruedas de prensa, el canal de pago oficial y oficialista, ajeno a la polémica, decidió que era buena idea hacer un post jocoso y adulador de uno de los goles del Madrid diciendo que lo colgaran en el Louvre; tuvo que salir el community manager del Sevilla a decir que mejor en el Prado, que en el Louvre roban mucho.

Hasta cierto punto, esas 22 cámaras que no captaron la principal jugada del partido se antojan pocas para cubrir todas las tropelías que se suceden durante un partido en el Bernabeu. El año pasado se puso de moda el “penalti para el Real Madrid” como coletilla en respuesta a un inicio de Liga estruendoso en que los partidos se contaban por penalties a favor. Hemos visto pitar penalties por balonazos en la espalda, empujones entre jugadores del propio Real Madrid, tropezones de cine mudo y piscinazos olímpicos, al mismo tiempo que placajes dignos de la NFL y agresiones propias de un gimnasio de artes marciales de barrio quedaban impunes. Pero después de lo ayer, si a partir de ahora ya no hay testimonio visual de lo que no quieren que veamos, a lo mejor acabamos como Roy Batty en Blade Runner, contando a los más jóvenes “yo he visto cosas que vosotros no creeríais”.

Y como todo esto no funciona sin palmeros, salió otro voluntarioso equidistante a decir ante los micrófonos que “es una vergüenza que Real Madrid y Barça anden lloriqueando con los árbitros”. Oiga mire, no, aquí no se hacen vídeos amenazadores a los árbitros en vísperas de partidos, no se usa el canal oficial como aviso a navegantes, no se regalan Rolex ni accesos a palcos, no se insinúan dopajes del rival, no se encierra a los árbitros en un cuarto en el descanso, ni se publican fotos de su casa, no se deja caer el día antes de una final de la Copa del Rey que a lo mejor no la juegan, no se promulgan leyes ad-hoc como la Ley Beckham, no se ocupan los principales estamentos del fútbol con socios y ex-jugadores, no se cambia toda la cúpula arbitral del CTA menos una, no se teledirigen cadenas de radio, portadas de periódico ni programas a sueldo voceando barbaridades y negando la mayor, no se destituyen directores de periódico ni se retiran programas de la parrilla, no se reparten los micrófonos de los medios con ex-jugadores de dudosa reputación futbolística e intelectual, no se amedrenta a todos los que no comulgan con la doctrina, no se invita al palco presidencial a un ex-presidente del gobierno que dijo “hay que ayudar al Real Madrid”, ni tampoco a medio gobierno, poder legislativo y poder judicial, no anda el IBEX 35 paseándose por la zona VIP, no se recalifican terrenos ni se consiguen licencias de parking, ni se defienden ni glorifican perfiles netamente antideportivos com Mourinho o, directamente delictivos, como Asencio.

¿Quién fue esta vez el colaborador necesario? Ni más ni menos que Segurola, alguien que conoce de primera mano el percal pero decide presentarse como ni de los unos ni de los otros, y que no desaprovechó la ocasión para dejar caer que el gol anulado al Betis mal, igual que Valdano con su “otra ocasión para no tenerle respeto al VAR”. Ellos, a los que se atribuye cierta intelectualidad y se permiten mirar por encima del hombro otras ofertas comunicativas (lo del tuerto y los ciegos) pero que acaban formando parte de la misma maquinaria y transmitiendo el mismo mensaje, sembrar la duda y equiparar actitudes. Pareciera que son unos cuantos los que han leído y aplican el manual de Goebbels.

Al final era todo más sencillo. En entrevista en la Cope, Sergio Carranza, ex-trabajador de Real Madrid TV, y responsable de la realización de la Liga, dijo que las repeticiones de la acción de Güler y la de Konaté previa al segundo gol no se emitieron por decisión editorial de la unidad móvil. Y ya estaría.

Champions League, matchday 3, PSG 4–2 Barça

The match of the year in October, coming just four days before a Clásico. It's a week that doesn't decide anything on its own, but feels a lot like that week which gave us a preview of what Flick’s Barça could become, back when they thrashed both Bayern and Madrid in seven days. Ever since, it’s been a runaway train moving full speed ahead, improving the squad year after year with surgical signings (Olmo, Joan Garcia, Rodri, Gordon), lightning-fast breakthroughs (Espart), solid promotions (Gerard Maldini, Bernal, Fermín), and the near-exponential growth of Lamine, Raphinha, and Cubarsí. But given the club's situation and the inherited baggage (both sporting and financial), everything has happened in fits and starts—seizing market opportunities (Rashford, Adeyemi, Cancelo), putting out fires (Tek), and dealing with a few aborted operations (Nico, Julián).

Standing across from them was PSG, two-time reigning Champions League holders and our ultimate bogeyman of recent years. We're in Luis Enrique’s fourth season there, and they might just be the most faithful embodiment of a coach’s philosophy we’ve ever seen. Not a single free radical; everyone—starters and subs alike—executes Luis Enrique’s commands like a Swiss watch: short passing, long balls, running into space, pressing, dropping back, on the ball and off it, recycling possession, driving forward, dribbling, combining, or pulling the trigger from outside the box. Few teams are as wonderfully choral, possess so much individual talent, and offer so many tactical gears during a single match. Unlike Flick’s Barça, the construction of this PSG resembles a spreadsheet with a master plan behind it. For every high-profile departure (Mbappé, Barcola), a flawless signing (Doué, Kvara); for every falling-out (Donnarumma), a calculated gamble (Chevalier, Safonov); they ditched brand-name chasing and bought present-day excellence with built-in future (Vitinha, Neves). And then there’s the alchemy of turning Dembélé into a Ballon d’Or winner. If Barça has been built—out of necessity and conviction—from La Masia and by scavenging the market for bargains or opportunities, PSG has been a near-perfect Excel sheet where money was never an obstacle, yet never their sole raison d'être either.

PSG came into this off a 4–2 win away at City, though match reports suggested it could easily have ended 4–4. The exact same thing happened yesterday: 2–2, 3–3, 2–3, 3–2… any of those scorelines—or an even heavier one—could have happened if not for Joan Garcia. Just as Raphinha, Gavi, or Fermín could have altered the final score, so could Doué, Kvara, or Ferran Torres (the old 'ex-player law' smashed straight into Joan’s face and the goalpost). There were distinct phases for both sides, and the substitutions favored the French team. It felt like Flick didn't want to risk more than necessary, subbing off Pedri and Raphinha on the hour mark—the exact same minute Rodri stepped onto the pitch. The match can probably be summed up quite simply: Vitinha and Neves played the full ninety, while Pedri and Rodri never shared the pitch.

During the match, Dembélé, Olmo, Kvara, and Marquinhos all went down injured, and the momentum swung back and forth in waves, alternating between high presses, extended possessions, and vertical balls into space. In the first half, PSG's press forced a ton of sloppiness—some self-inflicted, some rushed—which led to Doué's opener following a turnover by Lamine that ended with a shot from the edge of the box squeezing through the only gap left by Pau and Gerard. Barça came out for the second half seizing control of the ball, pushing PSG back until they applied pressure again, catching them out when Fermín and Espart went for the equalizer. And this is where we have to stop and talk about Xavi Espart. Starting against PSG at right-back despite spending the entire season on the left, locked in direct duels first with Kvara and then with Doué. A masterclass performance from a player now fully established in the first team: breaking the press cleanly, denying Kvara the baseline or any space to shoot, picking pockets even inside our own box, matching runs and physical battles, and to top it all off, scoring the equalizer. Yet another reminder that football is played with the head first.

Barça was still dominating when a Ferran shot hit the post and a corner was somehow awarded—nobody really knows why. Nor was there any replay of the sequence that could have featured up to two potential offsides. From that corner came the 2–1, courtesy of a Lucas Hernández header where he completely ate Gordon for lunch; Gordon had a decent first half, but faded until he completely vanished when deployed as a central nine. Back to chasing the game, and this time without our previous control, but at Barça we have Lamine Yamal. He hunted down a poor clearance from Zaïre-Emery, blew past him with a sudden change of pace, and just as the pitch ran out and the shooting angle narrowed, he unleashed a fierce toe-poke upwards that Safonov didn't even sniff. 2–2. That's 10 goals and 10 assists in his last 10 games for Barça's number 10.

Far from folding or settling for a draw, PSG surged forward. The very next minute, camped at the edge of our box, a clearance dropped right onto the chest of Vitinha, who killed it, let it bounce, and tucked it right inside the post: 3–2. Shortly after, Fabián got behind Cancelo (Espart was no longer on the pitch) and tapped in the definitive 4–2 into an empty net. In a way, PSG leaned hard on the momentum of their back-to-back Champions League titles—a sort of innate self-belief born from surviving a thousand battles, brushing against the brink of tragedy multiple times (Aston Villa, Arsenal, Liverpool…), and holding onto an identity that never fails them. Barça has the identity, but still lacks that unwavering European belief. A first defeat, but with the undeniable feeling that in April, this match is winnable.

“EL ENTORNO”

26 cameras

Back in 1992, Bruce Springsteen sang “57 channels (And nothin’ on)” as a critique of the excess of channels and complete lack of content on television, which, during a technological explosion at a middle-class price point, offered cable, satellite, and pay-TV versions with the promise of endless joy. In the end, you spent more time channel-surfing looking for something than actually watching it—much like streaming platforms today.

Something similar must have happened to the VAR referee on Sunday during the Madrid-Sevilla clash at the Bernabéu—the apotheosis of all stadiums—in the blockbuster fixture of the matchday: Sunday at 9:00 PM, European qualification on the line, rated Category A, 26 cameras so as not to miss a single detail. Those very cameras that brought us Rodrigo’s bench confessions at Mestalla, for which he had to apologize for no reason at all; the ones that let us see Mourinho slip in the technical area; or give us ultra-close-ups of wealthy tourists wearing the full home kit without really knowing how to celebrate a goal. The same cameras used to read lips, spot banners in the stands, showcase crying children in exchange for a shirt, step onto the pitch to join the chaotic mob of hyped-up players celebrating a goal, and capture celebrations from players eager to send a message or prove a point. Those cameras that produce the serious and entertaining content that everyone loves—kids and adults alike—and allow for broadcast pieces where grown journalists put on silly little voices emulating what the players are saying.

A technical rollout in which—let’s remember our long-suffering VAR referee—he must have been jumping from one monitor to another, feed to feed, unable to find Güler’s aggression on Peque. Or at least the aggression with the level of detail necessary to send him off, because there was an elbow and there was contact. They had to determine the intensity and the exact point of impact, but apparently, you need a next-gen video game setup for that. In fact, it wasn't even called a foul or a yellow card—an unprecedented correlation between pixels and punishment. Perhaps the VAR referee was looking for the camera that somehow never finds those hurling racist insults at Barça players, those chanting “Puta Catalunya,” those making references to Piqué’s ex-wife, directing homophobic chants at Guardiola, or hailing taxis from the stands.

Nor was that post-production zoom feature available—the one they use when the camera shot is far away and they want to highlight a detail, like a magnifying glass overlaid on the original image. And not only was it not used during the match, but it didn't show up later either, neither in the late-night highlights nor today, a couple of days later—we’re still waiting for that audiovisual magic. Maybe the software license expired, or maybe there's a directive we don't know about yet but that will soon be explained to us.

None of that was available yesterday at the Bernabéu, a place worthy of appearing in travel guides as an undesirable and dangerous destination—a ghetto of European football where you know how you enter, but never how you’ll leave. A textbook “Visit at your own risk” zone where a visiting team can suffer the most varied assortment of crimes in barely an hour and a half. Sevilla watched as an uncalled assault allowed the perpetrator to open the scoring, as an uncalled foul directly led to a goal against them, as a stonewall penalty in their favor drifted off into the limbo of “play on, play on,” and as minor contact in their own penalty box turned into a textbook penalty

Once the initial shock wore off and after the inevitable complaints in post-match interviews and press conferences, the official and state-aligned pay-TV channel—oblivious to the controversy—decided it was a great idea to publish a playful, flattering post about one of Madrid’s goals, suggesting it belonged in the Louvre. Sevilla’s community manager had to step in and suggest the Prado instead, because things get stolen in the Louvre all the time.

To a certain extent, those 22 cameras that failed to capture the main play of the match seem far too few to cover all the outrages that occur during a game at the Bernabéu. Last year, “penalty for Real Madrid” became a popular catchphrase in response to a thunderous start to the league season where their matches were counted by penalties awarded in their favor. We’ve seen penalties given for handballs off a defender's back, shoves between Real Madrid teammates, silent-movie trips, and Olympic-level dives, all while NFL-style tackles and assaults straight out of a neighborhood martial arts gym went completely unpunished. But after yesterday, if from now on there’s no visual evidence of what they don’t want us to see, we might end up like Roy Batty in Blade Runner, telling the younger generation: “I’ve seen things you people wouldn’t believe.

And since none of this works without cheerleaders, another eager fence-sitter took to the microphones to declare that “it’s an embarrassment that Real Madrid and Barça are both whining about the referees.” Listen, no: around here we don't make threatening videos targeting referees on the eve of matches; we don't use the official TV channel to send warnings to officials; we don't hand out Rolexes or VIP box passes; we don't insinuate the opposition is doping; we don't trap referees in a room at halftime, nor do we publish photos of their home address; we don't drop hints the day before a Copa del Rey final that maybe we won't play it; we don't pass ad-hoc legislation like the Beckham Law; we don't fill the top football governing bodies with club members and ex-players; we don't replace the entire refereeing leadership at the CTA except for one lone survivor; we don't remote-control radio networks, newspaper front pages, or hired-gun TV shows spouting atrocities and denying plain reality; we don't fire newspaper editors or pull shows off the air; we don't hand media microphones to ex-players of dubious footballing and intellectual reputation; we don't intimidate anyone who refuses to swallow the doctrine; we don't invite an ex-prime minister to the presidential box who openly said “Real Madrid must be helped,” nor half the government, legislative branch, and judiciary; we don't have the IBEX 35 strolling through the VIP lounge; we don't rezone land or secure parking licenses on the side; and we don't defend or glorify overtly unsportsmanlike figures like Mourinho or, frankly, criminal ones like Asencio.

Who was the necessary collaborator this time around? None other than Segurola—someone who knows the landscape firsthand but chooses to present himself as above it all, neither one side nor the other. He didn't miss the opportunity to drop that Betis’ disallowed goal was wrong, just like Valdano with his line about “another missed opportunity to respect VAR.” These figures, to whom a certain intellect is attributed and who allow themselves to look down on other media offerings (the one-eyed man in the kingdom of the blind), end up becoming part of the exact same machinery and transmitting the exact same message: sow doubt and equate behaviors. It really feels like quite a few of them have read and are actively applying the Goebbels playbook.

In the end, it was all much simpler: in an interview on Cope, Sergio Carranza, a former Real Madrid TV employee and the director in charge of La Liga's broadcast feed, admitted that the replays of Güler's tackle and Konaté's challenge prior to the second goal weren't broadcast due to an 'editorial decision' by the production truck. And that's it.