Español / English

De tant anomenar-la, de tanta campanya, debat subjectiu, analític, sentimental i de bufanda, no es parla d'altra cosa des de fa setmanes.

No fa tant, la Pilota d'Or era una cosa de la qual t'assabentaves el dia de la cerimònia o l'endemà. Si eres un parabòlic (els precursors dels Panenkites), es parlava del tema una setmana abans com a molt, estil: “escolta, que la setmana que ve és la gala, qui se l’emporta?”. Però juro per aquestes que ni de lluny era un 10% de la matraca actual.

L'únic que faltava era el vòrtex etern de les seleccions per a magnificar-ho. A lo millor és un fenomen estatal, com tot el dolent, i al món civilitzat s'ho prenen d'una altra manera. Tinc la sensació que Lamine i Mbappé han fet no menys de cinc entrevistes dient el mateix i venent-se. L'un perquè ho imposa el club i per una certa falta de vergonya torera, l'altre perquè no vol deixar-se prendre la xocolata, és millor i ha guanyat el Mundial. I aquí estem, enquistats en el Messi vs Cristiano de la dècada passada, i en el que algun periodista equidistant però autodeclarat antibarcelonista anomena el madridbarsisme, com si alguna vegada la balança hagués estat anivellada.

Dit això, el que tocaria ara és repassar un llistat dels guanyadors dels últims 30 anys, des que pot guanyar-la qualsevol i no només jugadors europeus. En sortirien noms incontestables que ningú posaria en dubte, i tampoc ningú no sortiria a dir que aquell any va fer cinc gols menys que el seu rival (que per a això hi ha la Bota d'Or). I després hi ha altres noms que requereixen de memòria per a justificar, i quan ho fas recordes els títols i no els números.

Alguns exemples:

Ergo sí, per molt que ara moguin la porteria de lloc amb nous criteris, els títols pesen, i molt. I el que està passant ara és el que sempre passa quan el Real Madrid s'encapritxa d'alguna cosa, que tot s'emmetzina. De 1959 a 2000 no en van guanyar ni una, zero importància, els premis individuals en el futbol no interessen i l'anunci de Mitsubishi “¿y el Madrid qué, otra vez Campeón de Europa?”. En aquell període el Barça en va guanyar cinc (Suárez -primer i únic espanyol fins a Rodri-, Cruyff x2, Stoichkov i Rivaldo).

El 2000 Figo per la seva temporada al Barça, i el 2002 Ronaldo (el bo) pel Mundial, la van aixecar de blanc. Home bé, però coses de pobres. Però ai amic. Va aparèixer Ronaldinho amb els seus anuncis de Nike, la seva samba i la seva Pilota d'Or indiscutible, el Barça va començar a passejar-se pel Bernabéu en pantofles de manera més o menys regular (12 victòries des de 2003 fins a avui en Lliga, amb sis golejades: 0-3, 2-6, 0-4, 0-3, 0-4 i 0-4) i allà ja van començar a veure-ho d'una altra manera.

Només calia que en l'ocàs voluntari del brasiler aparegués Messi, en guanyés quatre de seguides (2009-2012) i el Barça fes el triplet primer i el sextet després. Fins aquí podiem arribar. La maquinària a cent, encimbellar a qui sigui. Hi va haver tres portades consecutives de Robben al Marca, del 10 al 12 de gener de 2009: “Robben es el nº1”, “Robben es mejor que Messi”, “Nadie regatea como Robben”. Director del pamflet? Eduardo Inda, sicari que va entrar a la capital a collibè de Pedro Jota després d'haver defensat la seva piscina en un camí públic de Mallorca. Aquell mateix estiu van vendre Robben al Bayern.

La següent campanya va ser ficar amb calçador que Cristiano li podia competir a Messi. El primer que s'ho va creure va ser el portuguès, amb aquella inconsciència de qui no és molt llest però ho compensa amb un esforç i una ingenuïtat admirables. Van ajudar unes quantes Champions a trompicons i polèmiques, i un parell de merescudes, uns números d'escàndol i certes prebendes que dóna el fet de vestir de blanc, com aprofitar que Blatter el 2013 va imitar i ridiculitzar Cristiano amb una actuació digna de Chiquito de la Calzada sota els efectes de qualsevol substància o beguda. El Madrid es va posar furiós i va retransmetre l'agravi per terra, mar i aire. El resultat és que van allargar i reobrir votacions, just quan Portugal jugava contra Suècia la repesca del Mundial. Hat-trick, Pilota d'Or i Ribéry amb el triplet sota el braç però amb les mans buides.

Des d'aleshores, a la que un jugador blanc ha destacat un mínim hi ha hagut matraca, algunes vegades merescuda, d'altres no tant, però sempre a crits i picant la taula, com aquella gent que et agafa del braç i et demana que els donis la raó repetint “¿sí o no?, ¿a qué si eh? ¿eh?” i així fins que els hi dones o els envies a la merda. I al Madrid recentment li ha passat bastant més el segon que el primer.

I així arribem a Vinícius, penúltim protagonista de la saga. Víctima del racisme rampant al Regne d'Espanya, es va decidir convertir el jugador en un símbol mentre ell mateix i el club hi tiraven gasolina en forma de gestos, declaracions i portades dirigides mentre les càmeres de Netflix gravaven. Una creuada que no li va permetre declarar davant el jutge per insults racistes perquè estava de vacances a Miami; va acabar declarant tres mesos després, el racisme podia esperar.

El mateix dia de la cerimònia es va filtrar que guanyava Rodri. Resposta del Madrid? No viatjar a la gala, tot i que venia de guanyar la Champions i molts dels seus jugadors i l'entrenador eren premiats en diferents categories (Ancelotti millor entrenador, Carvajal i Rüdiger millors defenses, Bellingham i Kroos millors migcampistes, Vinícius millor davanter, cinc jugadors en l'onze ideal).

Tot se'n va anar a orris en qüestió d'hores. El colofó de la Pilota d'Or per a tancar el documental es va convertir en una estrena per la porta del darrere sis mesos després amb zero repercussió mediàtica. El que alguns pensaven que seria Hollywood va acabar sent Cine de Barrio. I l'esperpent gairebé es repeteix abans de la final de la Copa, quan el dia abans van amenaçar de no jugar-la quan l'equip arbitral es va queixar dels vídeos acusatoris de Real Madrid TV.

L'última titella és Mbappé, protagonista de molts gols i dos anys sense títols excepte el seu primer partit, la Supercopa d'Europa que va servir per a il·lustrar la portada de l'As amb el cèlebre “BMV: Lo nunca visto”; des d'aleshores el no-res més absolut, en joc i resultats, les polèmiques més absurdes (els embenats, les palanques, el cap de Lamine o el del seu pare, Negreira després de cada derrota), i unes eleccions histriòniques que han acabat amb el retorn de Mourinho, que en set jornades ja ha plorat per les cantonades i ha ensenyat fotos impreses en roda de premsa en camp contrari.

Per a justificar la seva candidatura s'agiten els seus gols i el seu pichichi al Mundial, que el va convertir en el màxim golejador històric de la competició. Harry Kane va marcar més gols en total i va guanyar títols. Erling Haaland va marcar més gols també. Mbappé és tercer en la classificació de la Bota d'Or. No va guanyar la Supercopa. No va guanyar la Copa. No va guanyar la Lliga. No va guanyar la Champions. I no va guanyar el Mundial. Ni números ni títols. Amb Cristiano comptaven uns anys els números i uns altres els títols. Amb Vinícius els títols. Amb Modrić els títols. I amb Benzema els títols.

Com que aquest any no els arriba amb cap mètrica, a més de la tempesta mediàtica han col·locat José Félix Díaz, director de l'As i escrivent d'editorials que semblen notes de premsa al dictat, al jurat que vota (abans hi havia Relaño, tant se val l'un com l'altre). Un José Félix que ha entrevistat Mbappé en un estil distès i de massatge fa pocs dies.

I com l'any de Vinícius, els rivals són la selecció espanyola de futbol, de Lamine a Rodri passant pel mal menor, Fabián, espanyol que almenys no juga al Barça ni li ha donat carbasses al Madrid. Aquest sí ho ha guanyat tot, però si veiéssim el seu nom al palmarès d'aquí a cinc o deu anys hauríem d’entornar molt fort els ulls per recordar-lo, a ell i a alguna jugada o gol seus. La diferència és que aquest any no es competeix contra una Eurocopa, és el putíssim Mundial de futbol, la segona estrella i un mica d'Arriba España també, mal que els pesi.

Repassem guanyadors de la Pilota d'Or en anys de Mundial:

Excepte l'anomalia Messi (futbol)-Cristiano (futbol i propaganda), el Mundial ha estat sempre decisiu. L'altra anomalia és, oh sorpresa, Modrić. Aquell any a Griezmann li va faltar l'actual Community Manager de l'Atlético de Madrid per posar pressió i fer campanya amb mems i GIFs.

És una barreja de pena i xerinola veure'ls redoblant les piruetes que van fer per justificar que Rodri no ho mereixia però que ells eren molt espanyols, les mateixes que van fer durant el Mundial fins a la final amb l'Argentina, desitjant que qualsevol equip, i França en particular, acabessin amb La Roja (a la final ja no, ja tornaven a ser molt espanyols, que al davant hi havia Messi). Perquè sempre cal recordar que la màxima blanca no té a veure amb el futbol, té a veure amb ells. Si hi són els seus hi van amb tot, i si no “a por ellos, oé”. El Real Madrid és el Scattergories del futbol: les meves regles o rebequeria.

I per acabar, un petit repàs de jugadors que van ocupar portades per a la Pilota d'Or: Casillas, Özil, Ramos, Courtois, Bellingham, Rodrygo i, no us rigueu, Carvajal.

⚽ Lliga F, jornada 5, Logroño United 0-2 Barça, amb una mitjana d'edat de 22 anys, el Barça es va emportar el partit amb gol de Mayssa Baha (15 anys), que es converteix en la golejadora més jove, una vaselina de Patri des de la frontal per sentenciar el xoc, i els primers minuts d'Aitana aquesta temporada.

⚽ Mundial Sub-20 Femení, cinc jugadores del Barça, Carla Julià, Aïcha, Noa Jiménez, Julia Torres i Rosalía, es van proclamar campiones del món en superar Corea del Nord en la tanda de penals. A més, Rosalía va ser nomenada MVP del torneig. Cal esmentar que Serrajordi va haver d'abandonar la concentració per lesió.

🏀 Eurolliga, jornada 1, Barça 89-82 Anadolu Efes, primera victòria de la temporada remuntant quinze punts en contra des de pràcticament l'inici del partit. Van destacar un Joel Parra constant, Brizuela elèctric (20p) i Punter fent exactament el que se li demana (19p), més un Balcerowski (10p) que va ajudar a cobrir les tres baixes del joc interior (Nebo, Makoundou i Evbuomwa), i Umoja Gibson (10p, 6r), que va sortir a desatascar la direcció de joc. No van tenir el seu millor dia ni Martin ni Robinson, però tots dos van aparèixer en el darrer quart amb triples decisius.

🏀 Lliga ACB, jornada 1, Barça 119-101 Leyma Coruña, primera victòria en la competició nacional amb una actuació molt més coral que a l'Eurolliga: set jugadors amb 10 o més punts, entre els quals van destacar Martin (16p) i Balcerowski, MVP del partit amb 21 punts i 6 rebots.

⚽ Lliga Futbol Sala , jornada 3, Barça 2-2 Jimbee Cartagena Costa Cálida, primer empat de la temporada per al conjunt blaugrana, amb gols d'Adolfo i Sergio González.

De tanto nombrarlo, de tanta campaña, debate subjetivo, analítico, sentimental y bufandero, no se habla de otra cosa desde hace semanas.

No hace tanto el Balón de Oro era algo de lo que te enterabas el día de la ceremonia o el día después. Si eras un parabólico (los precursores de los Panenkitas), se hablaba del tema una semana antes como mucho, tipo, “oye, que la semana que viene es la gala, ¿quién se lo lleva?”. Pero juro por estas, que ni de lejos era un 10% de la turra actual.

Solo ha faltado el vórtice eterno de las selecciones para magnificarlo. A lo mejor es un fenómeno nacional, como todo lo malo, y en el mundo civilizado se lo toman de otra manera. Tengo la sensación que Lamine y Mbappé han dado no menos de cinco entrevistas diciendo lo mismo y vendiéndose. Uno porque lo impone el club y cierta falta de vergüenza torera, el otro porque no quiere dejarse comer la tostada, es mejor y ha ganado el Mundial. Y aquí andamos, enquistados en el Messi vs Cristiano de la pasada década, y en lo que algunos periodistas equidistantes pero autodeclarados antibarcelonistas llaman el madridbarsismo, como si alguna vez la balanza hubiera estado nivelada.

Dicho esto, lo que tocaría ahora es repasar un listado de los ganadores de los últimos 30 años, desde que puede ganarlo cualquiera y no solo jugadores europeos. Saldrían nombres incontestables que nadie pondría en duda, y nadie saldría a decir que ese año hizo cinco goles menos que su rival (que para eso está la Bota de Oro). Y luego hay otros nombres que hay que tirar de memoria para justificar, y cuando lo haces te acuerdas de los títulos y no los números.

Algunos ejemplos:

Ergo sí, por mucho que ahora muevan la portería de sitio con nuevos criterios, los títulos pesan, y mucho. Y lo que está pasando ahora es lo que siempre pasa cuando el Real Madrid se encapricha de algo, que todo se emponzoña. De 1959 a 2000 no ganaron ni uno, cero importancia, los premios individuales en el futbol no interesan y el anuncio de Mitsubishi “¿y el Madrid qué, otra vez Campeón de Europa?”. En ese periodo el Barça ganó cinco (Suárez -primer y único español hasta Rodri-, Cruyff x2, Stoichkov y Rivaldo).

En 2000 Figo por su temporada en el Barça, y en 2002 Ronaldo (el bueno) por el Mundial, lo levantaron de blanco. Bueno bien, pero cosas de pobres. Pero ay amigo. Apareció Ronaldinho con sus anuncios de Nike, su samba y su Balón de Oro indiscutible, el Barça empezó a pasearse por el Bernabeu en babuchas de forma más o menos regular (12 victorias desde 2003 hasta hoy, con seis goleadas, 0-3, 2-6, 0-4, 0-3, 0-4 y 0-4) y ahí ya empezaron a verlo de otra manera.

Faltó que en el ocaso voluntario del brasileño apareciera Messi, ganara cuatro seguidos (2009-2012) y el Barça hiciera el triplete primero y el sextete después. Hasta aquí la afrenta. La maquinaria a cien, encumbrar a quien sea. Hubo tres portadas consecutivas de Robben en el Marca, del 10 al 12 de enero de 2009, “Robben es el nº1”, “Robben es mejor que Messi”, “Nadie regatea como Robben”. ¿Director del panfleto? Eduardo Inda, sicario que entró en la capital a lomos de Pedro Jota después de haber defendido su piscina en un camino público de Mallorca. Ese mismo verano vendieron a Robben al Bayern.

La siguiente campaña fue meter con calzador que Cristiano le podía competir a Messi. El primero que se lo creyó fue el portugués, con esa inconsciencia de quien no es muy listo pero lo compensa con esfuerzo e ingenuidad admirables. Ayudaron unas cuantas Champions a trompicones y polémicas, y un par de merecidas, unos números de escándalo y ciertas prebendas que da el vestir de blanco, como aprovechar que Blatter en 2013 imitó y ridiculizó a Cristiano con una actuación digna de Chiquito de la Calzada bajo los efectos de alguna sustancia o brebaje. El Madrid montó en cólera y retransmitió el agravio por tierra, mar y aire. El resultado es que alargaron y reabrieron votaciones, justo cuando Portugal jugaba contra Suecia la repesca del Mundial. Hat-trick, Balón de Oro y Ribery con el triplete bajo el brazo pero con las manos vacías.

Desde entonces, a poco que un jugador blanco ha destacado ha habido matraca, unas veces merecida, otras no tanto, pero siempre a voces y golpeando la mesa, como esa gente que te coge del brazo y te pide que les des la razón repitiendo “¿sí o no?, ¿a qué si eh? ¿eh?” y así hasta que se la das o los envías a la mierda. Y al Madrid le ha pasado bastante más lo segundo que lo primero.

Y así llegamos a Vinícus, penúltimo protagonista de la saga. Víctima del racismo rampante en el Reino de España, se decidió convertir al jugador en un símbolo mientras él mismo y el club echaban gasolina en forma de gestos, declaraciones y portadas dirigidas mientras las cámaras de Netflix grababan. Una cruzada que no le permitió declarar ante el juez por insultos racistas porque estaba de vacaciones en Miami; acabó declarando tres meses después, el racismo podía esperar.

El mismo día de la ceremonia se filtró que ganaba Rodri. ¿Respuesta del Madrid? No viajar a la gala, a pesar de que venía de ganar la Champions y muchos de sus jugadores y el entrenador eran premiados en diferentes categorías (Ancelotti mejor entrenador, Carvajal y Rudiger mejores defensas, Bellingham y Kroos mejores centrocampistas, Vinícius mejor delantero, cinco jugadores en el once ideal).

Todo se vino abajo en cuestión de horas. El colofón del Balón de Oro para cerrar el documental se convirtió en un estreno por todo lo bajo seis meses después con cero repercusión mediática. Lo que algunos pensaban que iba a ser Hollywood acabó siendo Cine de Barrio. Y el esperpento casi se repite antes de la final de la Copa, cuando el día antes amenazaron con no jugarla cuando el equipo arbitral se quejó de los vídeos acusatorios de Real Madrid TV.

La última marioneta es Mbappé, protagonista de muchos goles y dos años sin títulos salvo su primer partido, la Supercopa de Europa que sirvió para ilustrar la portada del As con el célebre “BMV: Lo nunca visto”; desde entonces la nada más absoluta, en juego y resultados, las polémicas más absurdas (los vendajes, las palancas, la cabeza de Lamine o la de su padre, Negreira después de cada derrota), y unas elecciones histriónicas que han acabado con la vuelta de Mourinho, que en siete jornadas ya ha llorado por las esquinas y mostrado fotos impresas en rueda de prensa en campo contrario.

Para justificar su candidatura se agitan sus goles y su pichichi en el Mundial, que lo convirtió en el máximo goleador histórico de la competición. Harry Kane marcó mas goles en total y ganó títulos. Erling Haaland marcó más goles también. Mbappé es tercero en la clasificación de la Bota de Oro. No ganó la Supercopa. No ganó la Copa. No gano la Liga. No ganó la Champions. Y no ganó el Mundial. Ni números ni títulos. Con Cristiano contaban unos años los números y otros los títulos. Con Vinícius los títulos. Con Modrić los títulos. Y con Benzema los títulos.

Como este año no les da con ninguna métrica, además de la tormenta mediática han colocado a José Félix Díaz, director del As y escribiente de editoriales que parecen notas de prensa al dictado, en el jurado que vota (antes estaba Relaño, lo comido por lo servido). Un José Félix que ha entrevistado a Mbappé en tono distendido y masajístico hace apenas unos días.

Y como el año de Vinícius, los rivales son la selección española de fútbol, de Lamine a Rodri pasando por el mal menor, Fabián, español que al menos no juega en el Barça ni le ha dado calabazas al Madrid. Este sí lo ha ganado todo, pero si viéramos su nombre en el palmarés dentro de cinco o diez años tendríamos que entrecerrar muy fuerte los ojos para recordarlo, a él y a alguna jugada o gol suyos. La diferencia es que este año no es Eurocopa contra lo que se compite, es el putísimo Mundial de fútbol, la segunda estrella y un poco de Arriba España también, mal les pese.

Repasemos ganadores del Balón de Oro en años de Mundial:

Excepto la anomalía Messi (fútbol)-Cristiano (fútbol y propaganda), el Mundial ha sido siempre decisivo. La otra anomalía es, oh sorpresa, Modrić. Ese año a Griezmann le faltó el actual Community Manager del Atlético de Madrid para meter presión y hacer campaña con memes y GIFS.

Es una mezcla de pena y regocijo verlos redoblando las piruetas que hicieron para justificar que Rodri no lo merecía pero que ellos eran muy españoles, las mismas que hicieron durante el Mundial hasta la final con Argentina, deseando que cualquier equipo, y Francia en particular, acabaran con La Roja (en la final ya no, ya volvían a ser muy españoles, que enfrente estaba Messi). Porque siempre hay que recordar que la máxima blanca no tiene que ver con el fútbol, tiene que ver con ellos. Si están los suyos con todo, y si no “a por ellos, oé”. El Real Madrid es el Scattergories del fútbol, mis reglas o pataleta.

Y por acabar, un pequeño repaso de jugadores que ocuparon portadas para el Balón de Oro: Casillas, Özil, Ramos, Courtois, Bellingham, Rodrygo y, no reírse, Carvajal.

⚽ Liga F, jornada 5, Logroño United 0-2- Barça, 22 años de media, goleadora más joven, Mayssa Baha con 15 años, gol de vaselina de Patri desde la frontal para sentenciar, y primero minutos de Aitana.

⚽ Mundial sub-20 F, cinco jugadoras del Barça, Carla Julià, Aïcha, Noa Jiménez, Julia Torres y Rosalía se proclamaron campeonas del mundo al vencer a Corea del Norte en la tanda de penalties. Además, Rosalía también fue nombrada MVP del torneo. Mencionar que Serrajordi tuvo que abandonar la concentración por lesión.

🏀 Euroleague, jornada 1, Barça 89-82 Anadolu Efes, primera victoria, remontando quince abajo desde prácticamente el inicio del partido. Destacaron Joel Parra constante, Brizuela eléctrico (20p) y Punter haciendo lo que se le pide (19p), más Balcerowski (10p), que ayudó a cubrir las 3 bajas del juego interior (Nebo, Makoundou y Evbuomwa), y Umoja Gibson (10p, 6r), que salió a desatascar la dirección de juego. No tuvieron su mejor día ni Martin ni Robinson, pero ambos aparecieron en el último cuarto con triplea decisivos.

🏀 Liga ACB, jornada 1, Barça 119-101 Leyma Coruña, primera victoria en la competición nacional, actuación más coral que en Euroliga, siete jugadores con 10 o más puntos, entre los que destacaron Martin (16p) y Balcerowski, MVP con 21 puntos y 6 rebotes.

⚽ Liga Futsal, jornada 3, Barça 2-2 Jimbee Cartagena Costa Cálida, primer empate de la temporada, por el conjunto azulgrana marcaron Adolfo y Sergio González.

They’ve talked about it so damn much. Between the non-stop campaigns, the subjective debates, the analytical breakdowns, the sentimental appeals, and the pure fanboy propaganda, nobody’s talked about anything else for weeks.

It wasn’t that long ago that you only found out who won the Ballon d'Or on the day of the ceremony—or the morning after. If you were a satellite-dish nerd (the OGs of the Panenka crowd), you might mention it a week early at most, like:“Hey, the gala’s next week, who’s taking it home?” But I swear on everything, it wasn’t even ten percent of the relentless,ear-chewing nonsense we get today.

All we were missing was the eternal black hole of the international break to blow it completely out of proportion. Maybe it’s just a national phenomenon—like every other bad thing—and in the civilized world, people treat it normally. I feel like Lamine and Mbappé have done no fewer than five interviews each, repeating the exact same lines and selling themselves. One does it because his club forces him to—along with a shameless lack of self-dignity—and the other because he refuses to get eclipsed: he’s better, and he’s won the World Cup. So here we are, hopelessly trapped in the Messi vs. Cristiano dynamic of the last decade, stuck in what a few fence-sitting (yet self-proclaimed anti-Barcelona) journalists call "Madrid-Barça-ism," as if that playing field had ever been level.

That said, the right move now would be to run through the list of winners over the last 30 years, ever since anyone in the world could win it, not just European players. You’d find unquestionable icons whom nobody would ever doubt, where no one would whine that they scored five fewer goals than their rival (that’s what the Golden Boot is for). Then, there are other names you have to dig deep into your memory to justify, and when you finally do, you remember the trophies, not the stats.

A few examples:

Ergo, yes: no matter how much they move the goalposts today with shiny new criteria, trophies carry weight—a lot of it. And what’s happening now is what always happens whenever Real Madrid develops an obsession with something: the whole atmosphere gets poisoned. From 1959 to 2000, they didn't win a single one. Zero relevance. Individual awards in football didn't matter, queue the old Mitsubishi commercial: "And what about Madrid, European Champions again?"During that exact stretch, Barça won five (Suárez—the first and only Spaniard until Rodri—Cruyff twice, Stoichkov, and Rivaldo).

In 2000, Figo lifted it in a white shirt thanks to his season at Barça; in 2002, Ronaldo (the real one) got it for the World Cup. Fine, whatever—small-time stuff. But oh boy. Then came Ronaldinho with his Nike ads, his samba, and his indisputable Ballon d'Or. Barça started strolling into the Bernabéu in bedroom slippers on a regular basis (12 wins from 2003 to today, including six absolute humiliations: 0-3, 2-6, 0-4, 0-3, 0-4, and 0-4), and suddenly, they started viewing the award a little differently.

To cap off the Brazilian’s self-inflicted decline, Messi arrived, won four in a row (2009–2012), and Barça bagged the Treble first, then the Sextuple. That was the ultimate insult. The Madrid hype machine went into overdrive, ready to crown absolutely anyone. There were three consecutive Marca front pages dedicated to Arjen Robben from January 10 to 12, 2009: "Robben is #1", "Robben is better than Messi", "Nobody dribbles like Robben". The editor of that rag? Eduardo Inda, a media mercenary who rode into the capital on Pedro Jota’s coat-tails after spent years defending his illegally built swimming pool on public land in Mallorca. That very same summer, they dumped Robben off to Bayern.

The following campaign was all about shoehorning the idea that Cristiano could rival Messi. The first guy to actually believe it was the Portuguese himself, possessing that blissful delusion of someone who isn't particularly sharp but compensates with admirable work ethic and naivety. A few Champions League titles won through sheer chaotic momentum and refereeing controversy helped, along with a couple of well-deserved ones, absurd numbers, and the perks of wearing white. Like when Sepp Blatter mimicked and mocked Cristiano in 2013, pulling off an impression worthy of a bad slapstick comedian under the influence. Madrid threw a massive tantrum, broadcasting their outrage across air, land,and sea. The result? FIFA extended and reopened the voting window right as Portugal was playing Sweden in the World Cup playoffs. Hat-trick, Ballon d'Or, and Franck Ribéry—who had a Treble under his arm—was left empty-handed.

Ever since, the moment a Real Madrid player has a decent run, the media drumbeat starts. Sometimes it's earned, sometimes it’s ridiculous, but it’s always delivered at top volume, slamming tables, like those annoying drunks who grab your arm and demand validation: "Am I right or what? Right? Right?"—until you either agree or tell them to fuck off.And lately Madrid has experienced the latter way more often than the former.

Which brings us to Vinícius, the penultimate protagonist of this saga. A victim of the rampant racism in the Kingdom of Spain, the decision was made to turn the player into a symbol while he and the club poured fuel on the fire with performative gestures, statements, and staged front pages while Netflix cameras rolled. It was a holy crusade so intense that he couldn’t even testify before a judge regarding racist abuse because he was on vacation in Miami; he ended up giving his statement three months later. Racism could wait.

On the very day of the ceremony, it leaked that Rodri had won. Madrid's response? Boycott the gala entirely—even though they were fresh off a Champions League win, and several of their players and manager were picking up awards across multiple categories (Ancelotti for best manager, Carvajal and Rüdiger as top defenders, Bellingham and Kroos as top midfielders, Vinícius as top forward, plus five players in the World XI).

The whole spectacle imploded in hours. The Ballon d'Or climax meant to wrap up his documentary turned into a quiet,low-budget release six months later with zero cultural impact. What some thought would be a Hollywood blockbuster ended up looking like a low-budget rerun. The circus almost repeated itself right before the Copa del Rey final, when they threatened to pull out the day before because the referees complained about the hit-piece videos on Real Madrid TV.

The latest puppet is Mbappé: owner of plenty of goals and two trophy-less years, save for his debut match in the UEFA Super Cup, which served as front-page propaganda for As with the legendary headline: "BMV: Never-Before-Seen." Since then? Pure emptiness in terms of play and results. Just the most absurd controversies (hand bandages, financial levers, Lamine’s head, Lamine’s dad’s head, Negreira excuses after every defeat), and a hysterical election cycle that concluded with the return of Mourinho—who, seven matchdays in, is already crying in corners and showing printed photos in opposition press rooms.

To justify his candidacy, they point to his goal tallies and his World Cup top-scorer status, which made him the competition's all-time top scorer. Harry Kane scored more goals overall and won titles. Erling Haaland scored more goals,too. Mbappé is third in the Golden Boot standings. He didn't win the Super Cup. He didn't win the Copa. He didn't win the League. He didn't win the Champions League. And he didn't win the World Cup. Neither stats nor trophies. With Cristiano, stats counted some years, trophies in others. With Vinícius, it was trophies. With Modrić, trophies. With Benzema, trophies.

Since no metric works for them this year, on top of the media shitstorm, they’ve placed José Félix Díaz—editor at As and writer of op-eds that read like dictations straight from the club board—on the voting jury (replacing Alfredo Relaño; out with the old, in with the same). The very same José Félix who conducted a soft-ball, puff-piece interview with Mbappé just a few days ago.

And just like in Vinícius's year, the main rivals are the Spanish national team: from Lamine to Rodri, down to the lesser evil, Fabián—a Spaniard who at least doesn't play for Barça and never rejected Madrid. Fabián actually won everything, though if we saw his name on the honor roll five or ten years from now, we’d have to squint real hard to remember him or a single play he made. The difference is that this year they aren't competing against the Euros; it’s the motherfucking World Cup, the second star, complete with a heavy dose of right-wing nationalist pride, much to their dismay.

Let's review the Ballon d'Or winners in World Cup years:

Aside from the Messi anomaly (pure football) and the Cristiano anomaly (football plus PR), the World Cup has always been decisive. The other anomaly, shocker, is Modrić. That year, Antoine Griezmann was just missing Atlético Madrid's current Social Media Manager to push the narrative and run a proper campaign with memes and GIFs.

It's a mix of pity and pure schadenfreude watching them double down on mental gymnastics. First, to explain why Rodri didn't deserve it while pretending to be ultimate Spanish patriots; the same gymnastics they pulled during the World Cup all the way to the final against Argentina, praying that literally anyone—especially France—would eliminate La Roja. (By the final, they suddenly remembered they were Spanish again, since Messi was on the other side). Because you must always remember the core Madrid principle: it’s never about football, it’s about them. If it’s their guys, full steam ahead; if not, burn it all down. Real Madrid is the ultimate sore-loser board game player: my rules, or I take my ball and go home.

And to wrap up, a quick reminder of players who were actually pushed on front pages for the Ballon d'Or: Casillas, Özil, Ramos, Courtois, Bellingham, Rodrygo, and—try not to laugh—Dani Carvajal.

⚽ Liga F, matchday 5, Logroño United 0-2 Barça, fielding an average age of just 22, Barça swept the match thanks to 15-year-old Mayssa Baha—who becomes the club's youngest ever goalscorer—a delicate lob from Patri from the edge of the box to seal it, and Aitana’s first minutes of the campaign.

⚽ U-20 Women's World Cup, five Barça players—Carla Julià, Aïcha, Noa Jiménez, Julia Torres, and Rosalía—were crowned world champions after edging North Korea in a penalty shootout. On top of that, Rosalía was named Tournament MVP. Note that Serrajordi had to withdraw from the squad early due to an injury.

🏀 EuroLeague, round 1, Barça 89-82 Anadolu Efes, first win of the season, overcoming a 15-point deficit from almost the opening tip. Standout performances from a relentless Joel Parra, an electric Brizuela (20 pts), and Punter delivering exactly what’s expected of him (19 pts). Balcerowski added 10 points to help cover for three frontcourt absences (Nebo, Makoundou, and Evbuomwa), while Umoja Gibson (10 pts, 6 reb) came off the bench to unstick the offense. Neither Martin nor Robinson had their best shooting night, but both stepped up in the fourth quarter with clutch triples.

🏀 Liga ACB, round 1, Barça 119-101 Leyma Coruña, first victory on the domestic front with a much more balanced team effort than in Europe: seven players scored in double digits, led by Martin (16 pts) and Balcerowski, who picked up game MVP honors with 21 points and 6 rebounds.

⚽ Futsal League, matchday 3, Barça 2-2 Jimbee Cartagena Costa Cálida, first draw of the season for the Blaugrana, with Adolfo and Sergio González getting on the scoresheet.