Español / English

Exprement la glòria de ser el golejador de la final d’un Mundial, el bo d’en Ferran ha estat practicant anglès per les Amèriques, sortint en talk shows, convidat a un entrenament dels Baltimore Ravens de la NFL i, aquí em vaig quedar de pedra, fent el llançament d'honor en un partit de beisbol dels Yankees. Un deu a l'agència de representació pels bolos aconseguits, ni Sique Rodríguez quan li van posar en safata de plata el cas Negreira.

En totes aquestes intervencions el missatge ha estat clar: «tinc contracte en vigor i només vull ser feliç», perquè evidentment, ser jove, milionari, exitós, campió del món i part d'un Barça vistós i guanyador no és suficient per assolir la felicitat. En Ferran busca alguna cosa més, sentir-se estimat? No ser criticat? Cobrar més? Ser titular indiscutible? No ho sabem perquè el seu concepte de felicitat no l'ha definit i és difícil intuir-ho per a la resta dels mortals, que a partir del dia 17 de cada mes mirem el saldo bancari amb pànic.

Sí que sabem que en Ferran va conèixer Topuria i va decidir que el seu nivell d'autoconfiança havia de pujar; es va convèncer a si mateix que era un tauró i va començar a ficar gols, va deixar de ficar-ne, es va deixar un meló de cabells i va tornar a endollar, tot gràcies a creure en si mateix i a superar totes les adversitats. Ser part d'un equip ofensiu on Lamine, Olmo i Pedri les posen de caramel segur que no hi va tenir res a veure, tot va ser ell. Com la gent que «lluita» i «venç» el càncer, mentre que els que es moren deuen ser uns covards, o aquesta estirp d'influencers fets a si mateixos que llueixen Lambos de lloguer. Acomplert i feliç, allà va en Ferran: arribant a un acord amb el PSG, compartint vacances amb Topuria i Llorente, posant-se gorres trumpistes i venent felicitat i superació.

Estaría bé que, ja que ens posem introspectius, reconegués que falla més gols dels desitjables, sobretot quan té temps per pensar, que la meitat de controls no són cap meravella, i que ni és nou, ni és extrem, ni és mitjapunta, i que precisament vol anar-se'n a un equip on aquest és el perfil que predomina. Que potser al mes de febrer, un diumenge a les nou, a 4 graus i sota una pluja torrencial al camp del Lille serà el titular mentre els Doué, Kvara i Dembélé es reserven per a la Champions. I aleshores caldrà tornar-se a reconstruir.

Copa Friuli Venezia Giulia

Continuen els amistosos d'estiu contra rivals de segona fila i, en aquest cas, amb nom de cotxe esportiu italià, com ha de ser a la pretemporada. Aquests enfrontaments en plena gira recaptatòria contra El Mal, el Bayern o l'Arsenal mai porten res de bo: només sobreesforços innecessaris i pica baralles fictícies (recordem aquell Arteta-Xavi de fa uns anys, per posar un exemple). A més, aquest és un triangular, una moda que semblava haver passat a millor vida, però vet aquí que hi tornem a ser.

Per al que sí que serveixen és per anar amollant llast i definir la plantilla. El llast és Araújo, cedit al Liverpool en una de les operacions més il·lusionants dels últims temps. Si Iraola va aconseguir que el Madrid s'endugués Huijsen, què no podrà aconseguir amb l'uruguaià. Casadó i Roony tampoc han viatjat, buscant destí per a la temporada que ve. I després els descartats que se'n van al B: Gistau, Álex González i Diarra. Sobreviu Jordi Pesquer, el nostre pèl-roig preferit, i a més surt de titular.

Del 11 titular contra el Nottingham Forest (l'altre rival és l'Udinese), Flick continua confiant en Espart per al lateral dret, debuten Raphinha amb un bigoti a lo Sazatornil i Fermín amb molt de tint, i el faraó del gol continua de 9.

45 minuts vs. Notts Forest: victòria 1-0 (gol de Raphinha de penal)

45 minuts vs. Udinese: derrota 1-0 (entren Tunkara i Kluivert; al minut 16: Orian Goren, Bisiwu, Balde, Álvaro Cortés i Héctor Fort; i al 26: Tommy Marqués i els cosins Fernández).

Menció especial al violinista elèctric sortit d'una pel·lícula de Tim Burton que ha amenitzat els descansos entre partits. Un violí dissenyat, com a mínim, per Adrian Newey, i l'actitud d'un músic de clàssica que s'esforça molt per mostrar-nos que no és avorrit i que està molt boig. Un deu.

Copes de bitllets

Em meravella aquesta tendència a celebrar els fitxatges i la seva quantitat econòmica com si fossin títols. Cinc milions amunt o avall, un variable per aquí o per allà, i les reaccions passen de l'estupor a l'eufòria sense canviar els protagonistes. Aficions tirant-se en cara despeses passades com si fossin morts d’armari, celebrant el cost d'un fitxatge i comparant preus, clàusules i edats, avançant exercicis econòmics i amortitzacions com si fossin criptobros del Mercadona.

I després el soroll de fons constant per analitzar qualsevol cosa que faci el jugador en funció del preu: gol de xilena al 93 sota una pluja torrencial per donar una victòria in extremis? “Massa poc, pel que va costar”. Partit mediocre, sense protagonisme? “Per aquest preu hi jugo jo”. Partit notable, detalls al resum? “Ha sortit barat, gran inversió, futura venda”. Se'ns ha omplert això de gurús financers, comptables i inspectors d'Hisenda sumant totals de mercat, parlant de bruts i nets, de fair play financer, de si els fitxatges es paguen venent samarretes o entrades de concerts, o de si les remodelacions dels estadis van a temps i en pressupost; ja me n'oblidava d'aquests, gent entranyable a qui Manolo y Benito van marejar durant 4 mesos amb la reforma de la cuina i ara analitzen macroprojectes sencers de 1.000M.

Al cap i a la fi, tots són aquell conegut, amic, parent o company de feina que cada vegada que et compres alguna cosa —un pis, un cotxe, un ordinador— ell ho hauria trobat més barat, hauria regatejat més, hauria triat una altra marca, li hauria conseguit al comercial uns extres per aquí o per allà i que després se'n va al banc a negociar com el llop de Wall Street amb tots els asos a la màniga. Aquest tipus de gent.

Fa la sensació que el futbol és el de menys: el mercato i els seus here we go, els preus, les polèmiques arbitrals, les declaracions d'abans i de després, els rumors, les conspiracions... vaja, la Pedrerolització del futbol.

L’ENTORN

Top 10 Diomandé

Vuit partits al Leganés, una temporada al Leipzig i directe al top 10 de fitxatges més cars de la història. Meteòric. Per començar a justificar la inversió han engegat diverses campanyes, des dels seus orígens humils fins a la seva irrupció als entrenaments del Leganés amb testimonis de tot tipus (que fa l'efecte que se'ns va passar per alt que vam veure debutar Déu a la Terra), o el ja clàssic “pot ser/és millor que Messi Lamine”, fórmula que va funcionar molt bé amb Robben, Cristiano i Mastantuono, per dir-ne tres.

La meva teoria és que en algun moment del Mundial algú va veure que Diomandé s'assemblava a Olise, que sortiria més barat i pocs se'n donarien compte, la bola es va fer gran i per vergonya ja no es van tirar enrere.

Miserable Sanchís

Que el central del Madrid va ser sempre algú menyspreable, a més de nepobaby, ho sabíem tots. Que aprofitaria la mort de Baresi per dir que ell amb la pilota era millor, això sí que no ho vam veure venir.

Exprimiendo la gloria de ser el goleador de la final de un Mundial, el bueno de Ferran ha estado practicando inglés por las Américas, saliendo en talk shows, invitado a un entreno de los Baltimore Ravens de la NFL y, aquí me quedé a cuadros, haciendo el lanzamiento de honor en un partido de los Yankees de baseball. Un diez a la agencia de representación por los bolos conseguidos, ni Sique Rodríguez cuando le pusieron delante el caso Negreira.

En todas estas intervenciones el mensaje ha sido claro, tengo contrato en vigor y solo quiero ser feliz, porque evidentemente, ser joven, millonario, exitoso, campeón del mundo y parte de un Barça vistoso y ganador no es suficiente para alcanzar la felicidad. Ferran busca algo más, ¿sentirse querido? ¿No ser criticado? ¿Cobrar más? ¿Ser titular indiscutible? No lo sabemos porque su concepto de felicidad no lo ha definido y es difícil intuirlo para el resto de los mortales que a partir del día 17 de cada mes miramos el saldo bancario con temor.

Sí sabemos que Ferran conoció a Topuria y decidió que su nivel de autoconfianza tenía que subir, se auto convenció de que era un tiburón y empezó a meter goles, dejó de meterlos, se dejó pelazo y volvió a enchufar, todo gracias a creer en si mismo, en vencer todas las adversidades. Ser parte de un equipo ofensivo en el que Lamine, Olmo y Pedri las ponen de dulce seguro no tuvo nada que ver, todo fue él. Como la gente que “lucha” y “vence” al cáncer, mientras que los que se mueren deben ser unos cobardes, o esta estirpe de influencers hechos a si mismos que lucen Lambos de alquiler. Ahí anda Ferran, llegando a un acuerdo con el PSG, compartiendo vacaciones con Topuria y Llorente, poniéndose gorras trumpistas y vendiendo felicidad y superación.

Estaría bien que, ya que nos ponemos introspectivos, reconozca que falla más goles de los deseables, sobre todo cuando tiene tiempo para pensar, que la mitad de controles no son una maravilla, y que ni es nueve ni es extremo ni es mediapunta, y que quiere irse a un equipo donde, precisamente, ese es el perfil que predomina. Que a lo mejor en el mes de febrero, un domingo a las nueve a 4 grados y bajo una lluvia torrencial en el campo de Lille es el titular mientras los Doué, Kvara y Dembelé son reservados para Champions. Y entonces habrá que volver a reconstruirse.

Friuli Venezia Giulia Cup

Siguen los amistosos de verano contra rivales de medio pelo y, en este caso, nombre de deportivo italiano, que es como debe ser en verano-pretemporada. Esos enfrentamientos en plena gira recaudatoria contra El Mal, el Bayern o el Arsenal nunca traen nada bueno, solo sobreesfuerzos innecesarios y piques ficticios (recordemos ese Arteta-Xavi de hace unos años, por poner un ejemplo). Además este es un triangular, moda que parecía haber pasado a mejor vida pero aquí estamos.

Para lo que sí sirven es para ir soltando lastre y definir la plantilla. El lastre es Araújo, cedido al Liverpool en una de las operaciones más ilusionantes de los últimos tiempos. Si Iraola consiguió que el Madrid se llevara a Huijsen que no podrá conseguir con el uruguayo. Casadó y Roony tampoco han viajado, buscando destino para la próxima temporada. Y después los descartes que se van al B, Gistau, Álex González y Diarra. Sobrevive Jordi Pesquer, nuestro pelirrojo favorito y además sale de titular.

Del 11 titular contra el Nottingham Forest (el otro rival es el Udinese) sigue Flick confiando en Espart para el lateral derecho, debutan Rapinha con bigote Sazatornil y Fermín con mucho tinte, y sigue el faraón del gol de 9.

45 minutos vs Notts Forest, victoria 1-0, gol de Rapinha de penalti

45 minutos vs Udinese, derrota 1-0, entran Tunkara i Kluivert, en el 16 Orian Goren, Bisiwu, Balde, Alvaro Cortés y Héctor Fort, y en el 26 Tommy Marqués y los primos Fernández

Mención especial al violinista eléctrico salido de una película de Tim Burton que ha amenizado los descansos entre partidos. Violín diseñado, como poco, por Adrian Newey, y actitud de músico de clásica que se empeña mucho en mostrarnos que no es aburrido y que está muy loco. Un diez.

Copas de billetes

Me maravilla esta tendencia a celebrar los fichajes y su montante económico como si fueran títulos. Cinco millones arriba o abajo, un variable por aquí o por allá, y las reacciones pasan del estupor a la euforia sin cambiar los protagonistas. Aficiones echándose en cara dispendios pasados como si fueran muertos de armario, celebrando el coste de un fichaje y comparando precios, cláusulas y edades, adelantando ejercicios económicos y amortizaciones cual criptobros de Hacendado.

Y luego el runrún constante para analizar cualquier cosa que haga el jugador en base al precio: gol de chilena en el 93 bajo lluvia torrencial para dar una victoria in extremis, “qué menos, con lo que costó”. Partido mediocre, sin protagonismo, “por ese precio me pongo yo”. Partido notable, detalles en el resumen, “salió barato, gran inversión, venta futura”. Se nos ha llenado esto de gurús financieros, contables e inspectores de Hacienda sumando totales de mercado, hablando de brutos y netos, de fair play financiero, de si los fichajes se pagan vendiendo camisetas o entradas de conciertos o de si las remodelaciones de lo estadios van en tiempo y presupuesto; me olvidaba de estos, gente entrañable a la que Manolo y Benito marearon durante 4 meses con la renovación de la cocina, analizando macroproyectos enteros de 1000M. Al final, son todos ese conocido, amigo, pariente o compañero del trabajo que cada vez que te compras algo, un piso, un coche, un ordenador, él lo hubiera encontrado más barato, hubiera regateado más, hubiera elegido otra marca, le hubiera arrancado al comercial unos extras por aquí o por allí y que después van al banco a negociar cual lobo de Wall Street con todos los ases en la manga. Ese tipo de gente.

Da la sensación que el fútbol es lo de menos, el mercato y sus here we go, los precios, las polémicas arbitrales, las declaraciones antes y después, los rumores, las conspiraciones… vamos, la Pedrerolización del fútbol.

Top 10 Diomandé

Ocho partidos en el Leganés, una temporada en el Leipzig y directo al top 10 de fichajes más caros de la historia. Meteórico. Para empezar a justificar la inversión han empezado varias campañas, desde sus humildes orígenes, a su irrupción en los entrenos del Leganés con testimonios varios (que va a parecer que se no pasó por alto que vimos debutar a Dios en la Tierra), o el ya clásico “puede ser/es mejor que Messi Lamine”, fórmula que funcionó muy bien con Robben, Cristiano y Mastantuono, por decir tres.

Mi teoría es que en algún momento del Mundial alguien vio que Diomandé se parecía a Olise, que saldría más barato y pocos se darían cuenta, se hizo la bola grande y por vergüenza torera ya no se echaron atrás.

Miserable Sanchís

Que el central del Madrid siempre fue alguien deleznable además de nepobaby lo sabíamos todo. Que aprovecharía la muerte de Baresi para decir que él con el balón era mejor no lo vimos venir.

Milk the glory of being a World Cup final hero for all it’s worth. Good old Ferran has been off in the Americas practicing his English, making the rounds on talk shows, getting invited to a Baltimore Ravens NFL practice, and—this one completely threw me—throwing out the ceremonial first pitch at a Yankees baseball game. A ten out of ten for his agency for booking those gigs—not even Sique Rodríguez did this much press when he was fed the Negreira scoop on a silver platter.

Throughout every single interview, the message was loud and clear: “I’m under contract and I just want to be happy.”Because, obviously, being young, a millionaire, successful, a World Champion, and playing for a flashy, winning Barça side just isn't quite enough to achieve true inner peace. Ferran is searching for something more. To feel loved? To avoid criticism? A fatter paycheck? A guaranteed spot in the starting eleven? We really couldn't say, because he hasn't actually defined his concept of happiness, and it’s pretty hard to decipher for us mere mortals who check our bank balance with absolute dread from the 17th of the month onwards.

What we do know is that Ferran met Topuria and decided his self-confidence needed a boost. He convinced himself he was a "shark" and started scoring goals. Then he stopped scoring, grew out a glorious head of hair, and started banging them in again—all thanks to believing in himself and overcoming all odds. Being part of an attacking team where Lamine, Olmo, and Pedri serve up chances on a silver platter obviously had nothing to do with it; it was all him. Just like those people who “fight” and “beat” cancer—implying the ones who die must just be cowards—or that breed of “self-made” influencers showing off rented Lambos. So there goes Ferran: agreeing terms with PSG, going on holiday with Topuria and Llorente, throwing on Trump-style caps, and peddling happiness and self-improvement.

It would be nice if, while we’re getting all introspective, he’d admit that he misses more chances than he should (especially when he actually has time to think), that half his touches are far from magical, and that he’s not really a pure striker, a winger, or an attacking midfielder—yet he wants to leave for a club where that exact profile dominates. Maybe on a Sunday at 9 PM in mid-February, at 4 degrees under torrential rain away at Lille, he’ll be the one starting while the likes of Doué, Kvara, and Dembélé are rested for the Champions League. And when that happens, it’ll be time to "rebuild" himself all over again.OTHER HEADLINES

Friuli Venezia Giulia Cup

The summer friendlies against mediocre opposition continue—this time bearing the name of an Italian sports car, just as pre-season summer games should. Those money-spinning clashes in the middle of a cash-grab tour against The Evil, Bayern, or Arsenal never bring anything good; just unnecessary overexertion and fake rivalries (remember that Arteta vs. Xavi spat a few years back, to give just one example). On top of that, this one is a triangular tournament—a fad we thought was long dead and buried, yet here we are.

What these games are good for is shedding dead weight and shaping the squad. The dead weight is Araújo, sent on loan to Liverpool in one of the most exciting operations in recent memory. If Iraola managed to trick Madrid into taking Huijsen, what can't he pull off with the Uruguayan? Casadó and Roony didn't travel either, as they look for a new destination for next season. Then come the cuts demoted to the B-team: Gistau, Álex González, and Diarra. Jordi Pesquer survives—our favorite redhead—and he even makes the starting lineup.

From the starting 11 against Nottingham Forest (the other opponent is Udinese), Flick keeps putting his faith in Espart at right-back; Raphinha debuts sporting a full-on Sazatornil mustache, Fermín shows up with a heavy dye job, and the Pharaoh of Goal keeps running the line as the number nine.

45 minutes vs. Notts Forest: 1–0 win (Raphinha penalty goal)

45 minutes vs. Udinese: 1–0 defeat (Tunkara and Kluivert come on; at the 16th minute mark: Orian Goren, Bisiwu, Balde, Álvaro Cortés, and Héctor Fort enter; at the 26th: Tommy Marqués and the Fernández cousins).

I’m amazed by this growing trend of celebrating signings and their transfer fees as if they were actual silverware. Five million up or down, an add-on here or there, and fan reactions swing from total shock to pure euphoria without the main characters even changing. Fanbases throwing past spending sprees in each other’s faces like skeletons in the closet, celebrating a signing's price tag, comparing clauses and ages, forecasting financial quarters and amortizations like dollar-store crypto-bros.

And then comes the non-stop background noise, analyzing every single thing a player does based on his price tag: a bicycle-kick goal in the 93rd minute under torrential rain to snatch a clutch win? "The absolute bare minimum given what he cost." A mediocre performance, barely involved? "For that money, I’d play myself." A solid performance with a few highlights in the match recaps? "Bargain, great investment, future resale value."

The place is crawling with financial gurus, accountants, and tax inspectors adding up transfer totals, pontificating on gross vs. net salaries, Financial Fair Play, whether signings are funded by shirt sales or concert tickets, or whether stadium renovations are running on time and within budget. Oh, I almost forgot about those ones—endearing folks who were run in circles for four months by local handymen over a kitchen remodel, now analyzing $1 billion megaprojects.

At the end of the day, they're all that one acquaintance, friend, relative, or coworker who, whenever you buy anything—a flat, a car, a laptop—claims they would have found it cheaper, bargained better, chosen a different brand, squeezed a few extra add-ons out of the salesman, and then waltzed into the bank to negotiate like the Wolf of Wall Street with an armful of aces up their sleeve. That exact type of person.

You get the sense that actual football is the least important part of it all. It's all about the transfer window and its "Here We Go"s, the prices, the refereeing controversies, the pre- and post-match interviews, the rumors, the conspiracies... basically, the absolute Pedrerol-ization of football.

Top 10 Diomandé

Eight games at Leganés, one season at Leipzig, and straight into the top 10 most expensive signings in history. Meteoric. To start justifying the investment, several campaigns have kicked off—from his humble origins to his sudden surge in Leganés' training sessions backed by various testimonies (making it look like we somehow missed watching God Himself debut on Earth), or the now classic "can be / is better than Messi Lamine" formula, which worked so well with Robben, Ronaldo, and Mastantuono, to name just three.

My theory is that at some point during the World Cup, someone noticed Diomandé looked like Olise, realized he'd come cheaper and few would notice, the snowball kept rolling, and out of sheer pride, they couldn't back out.

Miserable Sanchís

We all knew the Madrid center-back was always a despicable individual as well as a nepobaby. But that he’d use Baresi's death to claim he was better on the ball... we definitely didn't see that coming.