Español / English

El Sánchez-Pizjuán, el camp més sorollós i histèric de la Lliga amb diferència, pots estar a terra amb mitja tíbia penjant que et xiularan, et cridaran que deixis de fer teatre i et demanaran que t’aixequis. Per contra, quan un dels seus cau, poc els falta per demanar la vermella com si el rival hagués usat una arma de foc. Sang calenta, seguidors passionals i tota la xerrameca habitual per justificar una afició que, tot i les innombrables Europa Leagues guanyades, continua cridant com si no entengués què passa al camp i encara conserva ínfules de quan lluitava per ficar-se a Europa. Això sí, quina meravella d'himne a cappella, quant de sentiment, i després cada derbi sevillà acaba en batussa.

En els últims temps s'ha de reconèixer que seguir l'equip, a escala de llotja, joc i resultats, és poc menys que una processó de Setmana Santa interminable. Mil problemes, amb pare i fill barallant-se per la presidència del club, pocs diners, més jugadors dignes de segona que de primera, entrenadors que van i venen, i l'abisme de la segona divisió sempre present. La temporada passada van acabar en el lloc 17, amb 41 punts, a un del descens. La qual cosa no treu que guanyessin 4-1 al Barça de Flick en aquell inici de Lliga titubejant on alguns van veure un patró, “els segons anys de Flick”, i d'altres van començar a fregar-se les mans amb vistes a les eleccions. S'ha de dir que el partit va ser rar, amb el penal xiulat a Araújo, el Sevilla va poder golejar a la primera part, Lewandowski va fallar un penal, el Barça va tenir l'empat en més d'una ocasió i va acabar cedint la golejada en el descompte. Dit tot això, el Sevilla abans del partit d'avui és el cinquè classificat.

Per la part del Barça, l’ensurt de Joan Garcia s'ha quedat, de moment, en 3 setmanes de baixa, just l'aturada de seleccions, i s'ha celebrat l'Assemblea de compromissaris (10 hores i 20 minuts), on s'han aprovat uns números financers que entenen 3 de cada 100 però opinen els 97 restants, s'ha anunciat la renovació de Raphinha fins al 2030, i s'han votat un parell d'acords comercials amb una empresa dels Emirats Àrabs (estarà a la samarreta) i una altra d'Israel. Els diners ho mouen tot i ningú, absolutament ningú del món de l'esport, ha renunciat als que venen del Pròxim Orient; fins i tot el golf, esport de gent folgada, s'ha escindit entre molts diners i moltíssims més diners, però en algun moment estaria bé que algú es plantés. S'ha de dir que la votació amb l'empresa àrab ha tingut 308 vots a favor, 103 en contra, 32 en blanc i 10 abstencions, mentre que la referent a l'empresa israeliana ha tingut 252 a favor, 158 en contra, 31 en blanc i 10 abstencions. La democràcia…

Segona part

Set de set, 21 punts, hat-trick perfecte de Raphinha, un amb la dreta (Ferran), un de cap (Lewandowski), un amb l'esquerra (Julián), dues assistències de Lamine i un Rodri (a qui ara per algun motiu diuen Rodrigo) que ha marcat el tempo de tota la segona part.

No hi ha explicació a lo de Raphinha; hem vist moltes transformacions de jugadors: canvis de banda, de migcampista a lateral, o de migcampista defensiu a central i viceversa. Però que un jugador que va venir per jugar a la banda dreta a cama canviada, dos anys després es surti jugant per la banda esquerra i dos anys més tard la trenqui com a nou, 12 en 7 partits, amb gols de tots els colors, aquesta no l'havíem vista encara. Si això continua així s'ha d'convidar Gil Marín i l'Atlético de Madrid al Gamper, perquè el no-fitxatge de Julián està començant a agafar un caire de carambola històrica, com aquella en què es va prometre Beckham i va acabar arribant Ronaldinho.

⚽ Lliga F (Jornada 4): Alavés 0-6 Barcelona, amb Michelle Kang a la distància fent una nova checklist de fitxatges per a aquest estiu, el Barça va arrassant tot i les baixes, les absències i les lesions. Aquest cop amb hat-trick de Clàudia Pina, incloent-hi un gol des del mig del camp que podria entrar al Premi Puskas. Van marcar Graham, Sydney, Ferrer (que debutava) i Pina. A destacar que fins ahir l'Alavés era l'equip menys golejat de la Liga F.

🏀 Supercopa d'Espanya de Bàsquet, la Penya es va proclamar campiona en vèncer el Barça a la final per 101-87, amb una actuació estel·lar de Laprovittola (31p). A la semifinal el Barça es va imposar al València Basket per un punt, 86-87, amb Justin Robinson com a màxim anotador amb 17 punts.

🤾EHF Champions League (Jornada 2): Montpellier 27-28 Barça, segona victòria a la màxima competició després del triomf al Palau per 39-28 davant el SAH Aarhus. Un any des de l'última derrota, 61 partits invictes.

🤾 Lliga Asobal (Jornada 2): Ximenez 27-39 Barça, actuació coral per imposar-se a l'equip de Puente Genil.

⚽ Lliga Prime Futsal (Jornada 2): Barça 6-1 Peñíscola , van marcar Pito (x3), Adolfo (x2) i Sergio González.

JÓse Callejón

L'onze titular de comentaristes entre Movistar i DAZN no te’l signa ni el sergent franquista Santiago Bernabéu. Com que hi havia poc blanc, ara hi han afegit JÓse Callejón, jugador de la saga de davanters engominats de La Fábrica dels Portillo, Mariano, Jesé & Cia, una sèrie que es podria titular “Els Raúls que no van ser”. Curiós: han passat de crear successors dels seus a fitxar-los a preu de tòfona blanca per comparar-los amb els que surten de La Masia.

No contents amb Guti, Valdano, Raúl, Alkorta i Álvaro (i els que em dec deixar), els col·laboracionistes d'aquí, Gerard, Abelardo, i els periodistes que bé per afinitat o per necessitat remen a favor, veure un partit en castellà del Barça és una tortura en què el comentari cau sempre del mateix costat, generant el dubte, obviant la realitat o, directament, manipulant. Un subgènere en què anar pelant capes semàntiques i llegint entre línies corre en paral·lel a allò que passa al camp, i a la que et despistes poc menys creus que el Barça hauria d'haver perdut 0-4, li han perdonat un parell d'expulsions, Negreira és a la sala VAR i Laporta era a la llotja robant carteres per finançar les palanques. I això que els partits més vistos són els del Barcelona.

Impressions

A HP, patrocinador de l'equip, han d'estar estupefactes. Va sortir Mourinho, amb la derrota a la motxilla, però amb un DIN-A4 a la mà per fer els honors a la impressió en color i reclamar dues targetes vermelles de l'Atlético de Madrid no xiulades.

Les preguntes logístiques es van amuntegar. Cartutx de tinta o làser? Paper fotogràfic o full normal? Viatja l'equip amb impressora als seus desplaçaments? Si és així, es connecta per wi-fi o per cable? S'envia des del mòbil, tauleta o ordinador? Habiliten una sala per a la impressora? Hi ha un encarregat d'imprimir? La maquetació de la pàgina, doble imatge, format vertical, marges al límit, la fa l'encarregat de la impressora o porten un dissenyador/maquetador? Viatgen amb paquet de paper i recanvis de tinta o tòner? Qui va triar les imatges? Qui va decidir crear l'obra? Qui va decidir portar-la a la roda de premsa? Hi va participar el departament de comunicació, si és que n'hi ha, en la iniciativa? O al final tot és més senzill i un dels que reben SMSs amb directrius va embastar l'invent a la sala de premsa amb lo que tenia a mà (el full era un paper de l'Atlético amb dades per l'altra cara), la qual cosa descartaria la impressió a doble cara, característica que em continua meravellant avui dia.

McLuhan va dir que el mitjà és el missatge, i Mourinho, d'acord amb els temps que corren, va innovar sobre la seva anterior iniciativa, un 19 de desembre de 2010, amb aquell full fet amb Microsoft Word i amb 13 punts, tot text, on enumerava oprobis arbitrals en contra després d'un Madrid 1-0 Sevilla. Va ser el dia que el delegat de camp, Agustín Herrerín, home d’edat provecta, va acabar per terra intentant separar una batussa entre banquetes.

Va deure pensar Mourinho que millor una imatge amb dos fotogrames, que avui el jovent ja no llegeix i tot és impacte visual a les xarxes socials. Ja posats, podria haver tret un gràfic amb la possessió del seu equip (39%) o els gols esperats (0,30), tot amb barres, diagrames i colors vius. De continuar amb el tema dels fotogrames i l'impacte, diverses imatges podrien haver explicat el partit: l'expulsió de Huijsen agafant (ai mare si ho fa Cubarsí, Diego Torres publica una trilogia), el canvi de Vinicius amb el seu ja mític tuit «”eu farei…” superposat, o Bellingham insultant l'àrbitre (el sindicat de traductors ja tremola després del fuck off a Osasuna).

Però al final es tracta del de sempre: fer-se la víctima avui, presumir de Champions demà, requalificar l'endemà i polemitzar sobre qualsevol cosa per evitar parlar de l'elefant a la habitació: l'equip no juga a res, ha perdut 6 punts en 7 jornades, i vénen 3 setmanes d'aturada de seleccions en què s'haurà de buscar sota les pedres qualsevol tema menys parlar de futbol.

El Sánchez Pizjuán, el campo más ruidoso e histérico de la Liga con diferencia; puedes estar en el suelo con media tibia colgando que te van a silbar, gritar que dejes de hacer cuento y pedir que te levantes; al contrario, cuando uno de los suyos cae poco menos que piden la roja como si el rival hubiera usado un arma de fuego. Sangre caliente, seguidores pasionales y toda la verborrea habitual para justificar una afición que, a pesar de innumerables Europa Leagues ganadas, sigue gritando como si no entendiera lo que sucede en el campo y que aún conserva ínfulas de cuando peleaba por meterse en Europa. Eso sí, qué bonito el himno a capela, cuánto sentimiento y después cada derbi sevillano acaba en trifulca.

En los últimos tiempos hay que reconocerles que seguir al equipo, a nivel de palco, juego y resultados, es poco menos que una procesión de Semana Santa interminable. Mil problemas, con padre e hijo peleando por la presidencia del club, poco dinero, más jugadores dignos de segunda que de primera, entrenadores que van y vienen, y el abismo de la segunda división merodeando a la mínima. La temporada pasada acabaron en el puesto 17, con 41 puntos, a uno del descenso. Lo que no quita que ganaran 4-1 al Barça de Flick en ese inicio de Liga titubeante donde algunos vieron un patrón, “los segundos años de Flick”, y otros empezaron a frotarse las manos en vistas a las elecciones. Hay que decir que el partido fue raro, con el penalty pitado a Araújo, el Sevilla pudo golear en la primera parte, Lewandowski falló un penalty, el Barça tuvo el empate en más de una ocasión y acabó cediendo la goleada en el descuento. Dicho todo esto, el Sevilla antes del partido de hoy es el quinto clasificado.

Por parte del Barça lo de Joan Garcia se ha quedado, de momento, en 3 semanas de baja, justo el parón de selecciones, y se ha celebrado la Asamblea de compromisarios (10 horas y 20 minutos), donde se han aprobado unos números financieros que entienden 3 de cada 100 pero opinan los 97 restantes, se ha anunciado la renovación de Raphinha hasta 2030, y se han votado un par de acuerdos comerciales con una empresa de Emiratos Árabes (estará en la camiseta) y otra de Israel. El dinero lo mueve todo y nadie, absolutamente nadie del mundo del deporte ha renunciado al que viene de Oriente Medio, incluso el golf, deporte de gente económicamente desahogada, se ha escindido entre mucho dinero y muchísimo más dinero, pero en algún momento estaría bien que alguien se plantara. Hay que decir que la votación con la empresa árabe ha tenido 308 votos a favor, 103 en contra, 32 en blanco y 10 abstenciones, mientras que la referente a la empresa israelí ha tenido 252 a favor, 158 en contra, 31 en blanco y 10 abstenciones. La democracia…

Segunda parte

Siete de siete, 21 puntos, hat-trick perfecto de Raphinha, uno con la derecha (Ferran), uno de cabeza (Lewandowski), uno con la izquierda (Julián), dos asistencias de Lamine y un Rodri (al que ahora por algún motivo llaman Rodrigo) que ha marcado el tempo de toda la segunda parte.

No hay explicación a lo de Raphinha; hemos visto muchas transformaciones de jugadores; cambios de banda, de centrocampista a lateral, o de mediocentro a central y viceversa, pero que un jugador que vino para jugar en banda derecha a pierna cambiada, dos años después se salga en banda izquierda y otros dos años después la rompa como nueve, 12 en 7 partidos, con goles de todos los colores, esta no la habíamos visto todavía. Si esto sigue así hay que invitar a Gil Marín y al Atlético de Madrid al Gamper, porque el no-fichaje de Julián está empezando a adquirir tintes de carambola histórica, como aquella en que se prometió a Beckham y acabó llegando Ronaldinho.

⚽ Liga F (jornada 4), Alavés 0-6 Barcelona, con Michelle Kang en la distancia haciendo una nueva checklist de fichajes para este verano, anda el Barça arrollando a pesar de las bajas, las ausencias y las lesiones. Esta vez con hat-trick de Claudia Pina, incluyendo un gol desde el centro del campo que podría entrar en el Premio Puskas. Marcaron Graham, Sydney, Ferrer (que debutaba) y Pina. Destacar que hasta ayer el Alavés era el equipo menos goleado de la Liga F.

🏀 Supercopa de España, la Penya se proclamó campeona al vencer al Barça en la final por 101-87, con actuación estelar Laprovittola (31p). En la semifinal el Barça se impuso al Valencia Basket por un punto, 86-87, con Justin Robinson como máximo anotador con 17 puntos.

🤾 EHF Champions League, (jornada 2) Montpellier 27-Barça 28, segunda victoria en la máxima competición después del triunfo en el Palau por 39-28 ante el SAH Aarhus. Un año desde la última derrota, 61 partidos invicto.

🤾 Liga Asobal, (jornada 2), Ximenez 27-39 Barça, actuación coral para imponerse al equipo de Puente Genil.

⚽ Liga Prime Futsal (jornada 2), Barça 6-1 Peñíscola, marcaron Pito x3, Adolfo x2 y Sergio González.

JÓse Callejón

El once titular de comentaristas entre Movistar y DAZN no te lo firma ni el cabo franquista Santiago Bernabéu. Como había poco blanco, ahora han añadido a JÓse Callejón, jugador de la saga de delanteros engominados de La Fábrica de los Portillo, Mariano, Jesé & Cía, una serie que se podría titular “Los Raúles que no fueron”. Curioso, han pasado de crear sucesores de los suyos a ficharlos a precio de trufa blanca para compararlos a los que salen de La Masia.

No contentos con Guti, Valdano, Raúl, Alkorta y Álvaro (y los que me debo dejar), los colaboracionistas de aquí, Gerard, Abelardo, y los periodistas que bien por afinidad o por necesidad reman a favor, ver un partido en castellano del Barça es una tortura en que el comentario cae siempre del mismo lado, generando la duda, obviando la realidad o, directamente, manipulando. Un subgénero en el que ir pelando capas semánticas y leyendo entre líneas corre paralelamente a lo que sucede en el campo, y a la que te despistas poco menos crees que el Barça debería haber perdido 0-4, le han perdonado un par de expulsiones, Negreira está en la sala VAR y Laporta estaba en el palco robando carteras para financiar las palancas. Y eso que los partidos más vistos son los del Barcelona.

Impresiones

En HP, patrocinador del equipo, deben estar estupefactos. Ahí salió Mourinho, con la derrota a cuestas, pero con un DIN-A4 en la mano para hacer los honores a la impresión en color y reclamar dos tarjetas rojas del Atlético de Madrid no pitadas.

Las preguntas logísticas se amontonaron. ¿Chorro de tinta o láser? ¿Papel fotográfico o folio normal? ¿Viaja el equipo con impresora a sus desplazamientos? Si es así, ¿se conecta por wi-fi o por cable? ¿Se envía desde el móvil, tablet o ordenador? ¿Se habilita una sala para la impresora? ¿Hay un encargado de imprimir? ¿La maquetación de la página, doble imagen, formato vertical, márgenes al límite, la hace el encargado de la impresora o llevan un diseñador/maquetador? ¿Viajan con paquete de papel y recambios de tinta o tóner? ¿Quién eligió las imágenes? ¿Quién decidió crear la obra? ¿Quién decidió llevarla a rueda de prensa? ¿Participó el departamento de comunicación, si es que lo hay, en la iniciativa?  O al final es todo más sencillo y uno de los que reciben SMS’s con directrices pergeñó el invento en la sala de prensa con lo que tenía a mano (el folio era una hoja del Atlético con datos por la otra cara), lo que descartaría la impresión a doble cara, característica que me sigue maravillando hoy en día.

McLuhan dijo que el medio es el mensaje, y Mourinho, acorde a los tiempos que corren, innovó sobre su anterior iniciativa, un 19 de diciembre de 2010,  con aquel folio hecho con Microsoft Word y con 13 puntos, todo texto, en que enumeraba oprobios arbitrales en contra después un Madrid 1-0 Sevilla. Fue el día en que el delegado de campo, Agustín Herrerín, hombre de provecta edad, acabó en el suelo intentando separar una tangana entre banquillos.

Debió pensar Mourinho que mejor una imagen con dos frames, que hoy la juventud ya no lee y todo es impacto visual en redes sociales. Ya puestos, podría haber sacado un gráfico con la posesión de su equipo (39%) o los goles esperados (0,30) todo con barras, diagramas y colores vívidos. De seguir con el tema de los frames y el impacto, varias imágenes podrían haber explicado el partido; la expulsión de Huijsen agarrando (ay madre si lo hace Cubarsí, Diego Torres publica una trilogía), el cambio de Vinicius con su ya mítico tweet “eu farei…” superpuesto, o Bellingham insultando al árbitro (el sindicato de traductores ya tiembla después del fuck off en Osasuna).

Pero al final se trata de lo de siempre, hacerse la víctima hoy, presumir de Champions mañana, recalificar al día siguiente y polemizar sobre lo que sea para evitar hablar del elefante en la habitación: el equipo no juega a nada, ha perdido 6 puntos en 7 jornadas, y se vienen 3 semanas de parón de selecciones en las que va haber que buscar debajo de las piedras cualquier tema menos hablar de fútbol.

The Sánchez-Pizjuán: easily the loudest, most hysterical ground in La Liga. You could be lying on the pitch with half your tibia dangling out and they’d still whistle you, scream at you to stop faking it, and tell you to get up. On the flip side, whenever one of their own goes down, they practically demand a red card as if the opposition had pulled a gun. Hot-blooded, passionate supporters, and all the usual rhetoric to justify a fanbase that, despite winning countless Europa Leagues, keeps screaming like they don't understand what's actually happening on the pitch, all while clinging to the delusions of grandeur from back when they were fighting for European spots. Mind you, what a stunning a cappella anthem, so much emotion—and then every Sevillian derby ends in a full-on brawl anyway.

In recent times, you have to admit that following the club—from the board level to the pitch and the results—is practically an endless Holy Week procession. A thousand problems: father and son fighting for the club presidency, no money, more players fit for the Segunda Division than the top flight, managers coming and going, and the abyss of relegation lurking around every corner. Last season they finished 17th with 41 points, a single point above the drop. That didn't stop them from beating Flick’s Barça 4-1 during that shaky start to the season where some claimed to see a pattern ("Flick's second-year slump") and others started rubbing their hands together with an eye on the club elections. Mind you, it was a bizarre match: with the penalty called on Araújo, Sevilla could have blown them out in the first half, Lewandowski missed a penalty, Barça had the equalizer on more than one occasion, and ended up conceding a thrashing in stoppage time. All that said, before today's match, Sevilla were sitting in fifth place.

On Barça’s end, Joan Garcia’s injury situation has been set at three weeks out for now (conveniently falling right over the international break), and the Delegate Assembly was held (clocking in at 10 hours and 20 minutes). There, they approved financial figures that 3 out of 100 people actually understand while the remaining 97 offer their opinions anyway, announced Raphinha's extension until 2030, and voted on a couple of commercial deals—one with an Emirati company (going on the shirt) and another with an Israeli firm. Money drives everything, and nobody—absolutely nobody in the sporting world—has turned down cash coming from the Middle East. Even golf, a sport for the financially comfortable, split between "a lot of money" and "a ridiculous amount of money." But at some point, it’d be nice if someone actually took a stand. For the record, the vote for the Arab firm passed with 308 in favor, 103 against, 32 blank, and 10 abstentions, while the Israeli deal passed with 252 in favor, 158 against, 31 blank, and 10 abstentions. Democracy in action…

Second Half

Seven out of seven, 21 points, a perfect hat-trick for Raphinha—one right-footed (Ferran), one header (Lewandowski), one left-footed (Julián)—two assists from Lamine, and a Rodri (whom everyone is suddenly calling Rodrigo for some reason) controlling the entire tempo of the second half.

There is no logical explanation for Raphinha. We've seen plenty of player transformations—switching wings, moving from central midfield to fullback, or holding mid to center-back and vice versa. But a player who arrived to play as an inverted winger on the right, moved to the left two years later and tore it up, and two years after that completely explodes as a central striker—12 in 7 games, scoring every type of goal imaginable—we haven't seen anything like this before. If this keeps up, we need to invite Gil Marín and Atlético de Madrid to the Gamper Trophy, because missing out on Julián Álvarez is turning into an absolute stroke of historical good fortune, right up there with promising Beckham and ending up with Ronaldinho.

⚽ Liga F (Matchday 4): Alavés 0-6 Barcelona — With Michelle Kang watching from afar and compiling a new summer transfer checklist, Barça continue to steamroll everything in their path despite injuries and missing key players. This time it was a Claudia Pina hat-trick, including a halfway-line strike that belongs in the Puskás Award conversation. Graham, Sydney, debutant Ferrer, and Pina all got on the scoresheet. Worth noting that up until yesterday, Alavés had the best defensive record in Liga F.

🏀 Spanish Basketball Supercup: La Penya were crowned champions after beating Barça 101-87 in the final, powered by a stellar performance from Laprovittola (31 pts). In the semifinals, Barça edged past Valencia Basket by a single point, 86-87, with Justin Robinson leading the scoring with 17 points.

🤾 EHF Champions League (Matchday 2): Montpellier 27-28 Barça — Second win in Europe's top competition following the 39-28 victory over SAH Aarhus at the Palau. It’s now been a full year since their last defeat—61 games unbeaten.

🤾 Liga Asobal Handball (Matchday 2): Ximenez 27-39 Barça — A complete team effort to comfortably defeat Puente Genil.

⚽ Liga Prime Futsal (Matchday 2): Barça 6-1 Peñíscola — Goals from Pito (x3), Adolfo (x2), and Sergio González.

JÓse Callejón

The starting XI of commentators between Movistar and DAZN wouldn't even be signed off by Francoist corporal Santiago Bernabéu. As if there wasn't enough Real Madrid bias already, now they've added JÓse Callejón—a graduate of La Fábrica's line of gelled-hair forwards alongside Portillo, Mariano, Jesé & Co., a series you could title "The Raúls That Never Were." Hilarious how they went from trying to groom their own internal successors to buying them back at white-truffle prices just to compare them to La Masia graduates.

Not content with Guti, Valdano, Raúl, Alkorta, and Álvaro (and whoever else I'm forgetting), we also have the local collaborators here—Gerard, Abelardo, and the journalists who, whether out of affinity or career survival, happily toe the line. Watching a Barça match in Spanish is pure torture: the commentary always leans one way, casting doubt, ignoring reality, or blatantly manipulating what you're seeing. It’s a whole subgenre where peeling back semantic layers and reading between the lines happens in real time alongside the match. If you lose focus for a second, you’d think Barça should have lost 0-4, got away with two red cards, Negreira is sitting in the VAR room, and Laporta is in the director's box picking pockets to fund the financial levers. And yet, Barça matches remain the most-watched broadcasts across the board.

Impressions

Over at HP, the team sponsor, they must be utterly bewildered. There was Mourinho after a defeat, holding a printed A4 sheet of paper to do the honors for color printing technology and demanding two uncalled red cards against Atlético de Madrid.

The logistical questions immediately started piling up. Inkjet or laser? Photo paper or standard printer paper? Does the squad travel with a printer on away trips? If so, does it connect via Wi-Fi or cable? Is the document sent from a phone, tablet, or laptop? Do they set up a dedicated printer room at the stadium? Is there a staff member whose sole job is printing? Who handled the page layout—the dual-image format, vertical orientation, border margins pushed to the absolute limit? Was it the printer guy or do they bring a dedicated graphic designer on the road? Do they travel with reams of paper and spare ink or toner cartridges? Who selected the images? Who decided to create this masterpiece? Who greenlit bringing it to the press conference? Did the communications department—if one even exists—have any say in this initiative? Or in the end, is it much simpler: did one of the guys receiving SMS directives hack the whole thing together in the press room using whatever was lying around (the back of the paper was an Atlético stat sheet), which would rule out duplex printing—a feature that continues to amaze me to this day.

McLuhan famously said "the medium is the message," and Mourinho, adapting to modern times, updated his classic tactic from December 19, 2010—when he showed up after a 1-0 win over Sevilla with a Word document listing 13 bullet points of refereeing injustices. That was the night field delegate Agustín Herrerín, a man of advanced age, ended up on the floor trying to break up a touchline brawl between the benches.

Mourinho must have figured that a two-frame image works better nowadays—after all, today's youth don't read anymore and it's all about visual impact on social media. While he was at it, he could have pulled out a bar chart showing his team's possession (39%) or expected goals (0.30), complete with vivid color diagrams. If we're sticking to frames and visual impact, plenty of other images could have summed up the match: Huijsen's red card for pulling a player back (god forbid Cubarsí does that; Diego Torres writes a trilogy on the spot), Vinicius being subbed off with his now-legendary "eu farei..." tweet superimposed over it, or Bellingham swearing at the ref (the translators' union is still shaking after the fuck off incident against Osasuna).

In the end, it’s the same old routine: play the victim today, brag about Champions League titles tomorrow, get an urban rezoning approved the next day, and manufacture controversy over anything to avoid talking about the elephant in the room: the team plays terrible football, has dropped 6 points in 7 matches, and now faces three weeks of an international break where they'll have to dig under every rock to find anything to talk about other than actual football.