Español / English

Continua la pressió innegociable i l'atac constant, el control i el vertigen, l'anar de banda a banda i la verticalitat, els gols inesperats (dos de Cancelo), els ja no tan inesperats (tres de Raphinha), el que il·lusiona (Gabriel Jesus) i el que semblava que no arribava (Lamine), després d'un penal fallat, pilota al pal i gol anul·lat. Xifres golejadores d'una altra època (28 en 6), rotacions, descansos (Pedri està jugant partits de 60 minuts) i dos jugadors per posició en ritme de competició. I com que la perfecció no existeix, tornen alguns fantasmes a la defensa (Maldini està sortint a errada per partit) i la lesió de Joan Garcia. Menció especial a Tek, que va sortir al descans, deuria percebre certa relaxació i va decidir fer teràpia de xoc: errada grollera, gol en contra i en la jugada següent penal a favor (el tercer del partit).

No és ja la xifra de gols, són les ocasions que es generen. L'any que malastrucs i experts de l'oposició vaticinaven l'hecatombe si no es fitxava un nou (falten 50 gols deien), ha aparegut un equip coral on marquen molts, però encara en queden per marcar uns quants més, Gordon, Olmo, Rodri, Bernal, Gavi i Hamza, per esmentar els més obvis. Fins i tot ahir, en l'avalot de córners, es van veure jugades assajades que, més d'hora que tard, acabaran en gol. Això i l'encaix i rendiment dels nous: ahir exhibició d'Adeyemi amb ocasions fallades, penals rebuts (dos), ocasions clares (dos mà a mà), innombrables arribades a línia de fons, regats, centrades a l'àrea, la rematada acrobàtica habitual i el moment generós perquè fes gol Lamine.

L'equip ha aconseguit una velocitat de creuer i una inèrcia en què no semblen afectar-lo ni les campanyes orquestrades (Pilota d'Or), ni les improvisades (el merder de les samarretes en suport a Ceuta), ni els intents de buscar-li les voltes a qualsevol cosa (Luis Enrique vol Gavi). No només això, sinó que a escala institucional es renova Hamza i s'anuncia que la final de la Champions 2029 serà al Nou Camp Nou, que ja tindrà tercera graderia i coberta, i ens estalviarem la imatge de Laporta emulant el Capitán Pescanova que vam veure ahir, a la tribuna i amb un impermeable groc de pescador.

Està per veure si l’aturada de seleccions talla aquesta ratxa o si això es converteix en l'estat natural d'un equip que enguany sembla dissenyat per arribar al març amb plenes garanties, ja sigui per minuts no-jugats o per nombre d'efectius (o tots dos).

Va sortir Espí a salvar els mobles i va marcar al 91, 26 minuts, 2 gols, 4 punts. De Raúl a Ramos passant per Joselu i ara Espí. Tant s’hi val les estrelles, els no-Pilota d'Or, les Botes d'Or, que a la plantilla hi hagi delinqüents confessos o condemnats, que entreni un guant de seda o un puny de ferro, que costin 3 o 300, que juguin bé o malament, que tinguin ocasions o no en tinguin, que defensin en bloc baix o directament no corrin. Quasi cada partit del Madrid dels últims temps (i per últims temps vull dir anys, lustres i per què no, un parell de dècades) és una moneda a l'aire, viure al fil de l'abisme i totes les frases fetes de l'estil que se'ns puguin acudir. Un exercici de funambulisme taquicàrdic en què dos gols amunt o avall no signifiquen res. I sempre amb aquells gestos arbitrals que ajuden, un vent a favor que no impedeix el rècord però que ajuda a aconseguir-lo. Una petita agressió sense targeta, una protesta sense conseqüències, un insult a l'aire.

Però ja no és només el que passa al camp: el Madrid és una font d'entreteniment infinit, un circ de tres pistes. Ahir van ser les samarretes en suport a Ceuta que Vini, Konaté i Mbappé es van cargolar perquè no es veiés l'eslògan. Samarreta, per cert, promoguda per la patronal d'empresaris de València, comandats per Vicente Boluda, el del «chorreo» al Liverpool; samarreta que el Barça es va negar a mostrar en el partit contra el Llevant. Meravellós país aquest on cada iniciativa és tan burda, interessada i falsa que així que estires el fil es desmunta.

Dit això, és poètic que el club que sempre separa política i esport tot i la llei Beckham, les requalificacions i una llotja amb tot l'aparell de l'Estat, es vegi ficat de ple en la polèmica i es posi a xiular com si aquí no hagués passat res. Recordem que al Guardiola jugador li van cridar l'atenció per mastegar xiclet mentre sonava l'himne al Mundial 94, a Puyol que si amagava lels colors d'Espanya amb les mitgetes i a Piqué que si es retallava les mànigues pel mateix motiu.

Però després que Ceuta s'hagi convertit en la ciutat preferida dels habitants del Regne com si fos el Benidorm del nord d'Àfrica, que les dues superestrelles de l'equip que representa Españita (recordeu que la selecció no ho fa si no té jugadors del Realísimo) els facin un lleig monumental davant de les càmeres entra, aquesta vegada sí, dins de la llibertat d'expressió. Malabars, escapisme i un home per domar-los a tots: l'espectacle total.

Una altra rutina que es compleix és la de l'Atlético de Madrid guanyant sense Julián, tònica d'aquesta temporada i, en general, de l'època Simeone. Els resultats són inversament proporcionals a la qualitat de la plantilla, una estranya habilitat de l'entrenador més ben pagat del món, a qui li costa convèncer segons quins perfils que el futbol és una guerra de trinxeres en què lo bonic i efectiu és esperar, brutejar el partit i sortir al contraatac amb 70 metres per davant. I això mentre vas guanyant i tens l'equip farcit de Llorentes, Gabis, Juanfranes i Kokes encara passa, però la fe s'esquerda a la mínima ensopegada.

Continua la presión innegociable y el ataque constante, el control y el vértigo, el ir de banda a banda y la verticalidad, los goles inesperados (dos de Cancelo), los ya no tan inesperados (tres de Raphinha), el que ilusiona (Gabriel Jesus) y el que parecía que no llegaba (Lamine), después de penalti fallado, pelota al palo y gol anulado. Cifras goleadoras de otra época (28 en 6), rotaciones, descansos (Pedri está jugando partidos de 60 minutos) y dos jugadores por posición en ritmo de competición. Y como la perfección no existe vuelven algunos fantasmas en la defensa (Maldini está saliendo a fallo por partido) y la lesión de Joan Garcia. Mención especial a Tek, que salió al descanso, debió percibir cierta relajación y decidió hacer terapia de shock, error grosero, gol en contra y en la jugada siguiente penalti a favor (el tercero del partido).

No es ya la cifra de goles, son las ocasiones que se generan. El año en que agoreros y expertos de la oposición vaticinaban la hecatombe si no se fichaba a un nueve (faltan 50 goles decían), ha aparecido un equipo coral en el que marcan muchos pero aún quedan por marcar otros tantos, Gordon, Olmo, Rodri, Bernal, Gavi y Hamza por mencionar los más obvios. Incluso ayer, en la avalancha de córners, se vieron jugadas ensayadas que, más pronto que tarde, acabaran en gol. Eso y el encaje y rendimiento de los nuevos, ayer exhibición de Adeyemi con ocasiones falladas, penaltis recibidos (dos), ocasiones claras (dos mano a mano), innumerables llegadas a línea de fondo, regates, centros al área, el remate acrobático habitual y el momento generoso para que marcara Lamine.

Ha alcanzado el equipo una velocidad de crucero y una inercia en el que no parecen afectarle ni las campañas orquestadas (Balón de Oro), ni las improvisadas (el lío de las camisetas en apoyo a Ceuta), ni los intentos de buscarle las vueltas a lo que sea (Luis Enrique a por Gavi). No sólo eso, sino que a nivel institucional se renueva a Hamza y se anuncia que la final de la Champions 2029 será en el Nou Camp Nou, que ya tendrá tercera gradería y cubierta, y nos evitaremos la imagen de Laporta emulando al Capitán Pescanova que vimos ayer, en tribuna y con chubasquero amarillo de pescador.

Está por ver si el parón de selecciones corta esta racha o esto se convierte en el estado natural de un equipo que este año parece diseñado para llegar a marzo con plenas garantías, ya sea por minutos no-jugados o por número de efectivos (o los dos).

Salió Espí a salvar los muebles y marcó en el 91, 26 minutos, 2 goles, 4 puntos. De Raúl a Ramos pasando por Joselu y ahora Espí. Dan igual las estrellas, los no-Balones de Oro, las Botas de Oro, que en la plantilla haya delincuentes confesos o condenados, que entrene un guante de seda o un puño de hierro, que cuesten 3 o 300, que jueguen bien o mal, que tengan ocasiones o no las tengan, que defiendan en bloque bajo o directamente no corran. Casi cada partido del Madrid de los últimos tiempos (y por últimos tiempos digo años, lustros y por qué no, un par de décadas) es una moneda al aire, vivir en el alambre y todas las frases manidas del estilo que se nos ocurran. Un ejercicio de funambulismo taquicárdico en el que dos goles arriba o abajo no significan nada. Y siempre con esos gestos arbitrales que ayudan, un viento a favor que no impide el récord pero que ayuda a conseguirlo. Una pequeña agresión sin tarjeta, una protesta sin consecuencias, un insulto al aire.

Pero ya no es sólo lo que sucede en el campo, el Madrid es una fuente de entretenimiento infinito, un circo de tres pistas. Ayer fueron las camisetas en apoyo de Ceuta que Vini, Konaté y Mbappé se enrollaron para que no se viera el slogan. Camiseta, por cierto, promovida por la patronal de empresarios de Valencia, comandados por Vicente Boluda, el del chorreo al Liverpool, camiseta que el Barça se negó a mostrar en el partido contra el Levante. Maravilloso país este en el que cada iniciativa es tan burda, interesada y falsa que apenas tiras del hilo se desmonta.

Dicho lo cual, es poético que el club que siempre separa política y deporte a pesar de la ley Beckham, las recalificaciones y un palco con todo el aparato del Estado, se vea metido de lleno en la polémica y se ponga a silbar como si no aquí no hubiera pasado nada. Recordemos que a Guardiola jugador le llamaron la atención por mascar chicle mientras sonaba el himno en el Mundial 94, a Puyol que si escondía llos colores de España con las medias y a Piqué que si se recortaba las mangas por lo mismo.

Pero después de que Ceuta se haya convertido en la ciudad preferida de los habitantes del Reino como si fuera el Benidorm del norte de África, que las dos superestrellas del equipo que representa a Españita (recuerden que la selección no lo hace si no tiene jugadores del Realísimo) le hagan un feo monumental ante las cámaras entra, esta vez sí, dentro de la libertad de expresión. Malabares, escapismo y un hombre para domarlos a todos, el espectáculo total.

Otra rutina que se cumple es la del Atlético de Madrid ganando sin Julián, tónica de esta temporada y, en general, de la época Simeone. Los resultados son inversamente proporcionales a la calidad de la plantilla, una extraña habilidad del entrenador mejor pagado del mundo, al que le cuesta convencer a según qué perfiles de que el futbol es una guerra de trincheras en la que lo bonito y efectivo es esperar, ensuciar y salir al contraataque con 70 metros por delante. Y eso mientras ganas y tienes el equipo plagado de Llorentes, Gabis, Juanfranes y Kokes aún, pero la fe se agrieta al mínimo tropezón.

The non-negotiable pressing and relentless attack rage on: control mixed with absolute vertigo, sweeping from wing to wing with direct vertical play. We had unexpected goals (a brace from Cancelo), the no-longer-so-unexpected ones (a hat-trick from Raphinha), the one that gets everyone hyped (Gabriel Jesus), and the one that felt like it was never coming (Lamine)—after a missed penalty, hitting the post, and having a goal ruled out. We're looking at goalscoring figures from another era (28 in 6 matches), rotations, proper load management (Pedri is essentially playing 60-minute shifts), and two match-fit players fighting for every position. Because perfection doesn't exist, a few defensive ghosts made an appearance (Maldini is averaging about one blunder per game) along with Joan Garcia's injury. A special shoutout to Tek: he came on at half-time, must have sensed the squad was coasting, and decided to administer some shock therapy—a glaring error, a goal conceded, and then the team drawn a penalty at the other end on the very next play (our third of the night).

It's not just the sheer number of goals; it's the avalanche of chances being generated. In the exact year where the doomsayers and opposition pundits were predicting a total catastrophe if a proper number nine wasn't signed (we're missing 50 goals they claimed), an all-round team performance has emerged where everyone gets on the scoresheet—and there are still plenty of players left to open their account, with Gordon, Olmo, Rodri, Bernal, Gavi, and Hamza being the most obvious candidates. Even during the constant barrage of corners, you could see set-piece routines that, sooner rather than later, are going to end up in the back of the net. Add to that how seamlessly the new signings are fitting in—case in point: Adeyemi's masterclass performance, complete with missed chances, two drawn penalties, two clean 1-v-1s, endless runs down the byline, nutmegs, crosses into the box, his daily acrobatic strike, and a selfless moment to lay it off for Lamine to score.

The team has hit cruising altitude and a momentum so strong that it seems completely immune to organized media agendas (the Ballon d'Or circus), improvised distraction tactics (the whole Ceuta T-shirt mess), or desperate attempts to stir up trouble out of nothing (Luis Enrique going after Gavi). Beyond the pitch, the club locked down Hamza's renewal and announced that the 2029 Champions League final will be held at the Nou Camp Nou—which by then will boast a completed third tier and roof, mercifully saving us from the sight of Laporta emulating Captain Pescanova in the VIP box, sporting a bright yellow fisherman's raincoat in the downpour.

Time will tell whether the international break disrupts this run or if this simply becomes the default setting for a side built to reach March in peak condition—whether that's down to managed playing time, squad depth, or both.

Espí came on to save the day and scored in the 91st minute: 26 minutes, 2 goals, 4 points. From Raúl to Ramos, by way of Joselu, and now Espí. It doesn't matter who the stars are, the non-Ballon d’Or winners, the Golden Boots, whether the squad includes confessed or convicted criminals, whether they’re managed by a velvet glove or an iron fist, whether players cost 3 million or 300 million, whether they play well or badly, whether they create chances or don't, whether they sit in a deep low block or simply don't bother running at all. Nearly every Real Madrid match in recent times (and by recent times I mean years, half-decades, and why not, a couple of decades) is a coin toss, living on a razor's edge, and every cliché along those lines you can think of. A heart-stopping tightrope walk where being two goals up or down means absolutely nothing. And always accompanied by those subtle refereeing nudges that help them along—a tailwind that might not set the record on its own, but certainly helps them reach it. A minor off-the-ball aggression without a card, a wave of protest left unpunished, an insult tossed into the air.

But it’s no longer just about what happens on the pitch; Real Madrid is a source of infinite entertainment, a full-blown three-ring circus. Yesterday it was the Ceuta support T-shirts that Vini, Konaté, and Mbappé rolled up to hide the slogan. A shirt, by the way, promoted by the Valencia business association—headed by Vicente Boluda, famous for predicting a "thrashing" against Liverpool—and a shirt that Barça flat-out refused to wear in their match against Levante. What a wonderful country this is, where every initiative is so crude, self-serving, and fake that the moment you pull on the thread, the whole thing unravels.

That said, there's something poetic about a club that constantly insists on separating sports and politics—despite the Beckham Law, urban rezonings, and a presidential box packed with the entire apparatus of the State—finding itself deep in political controversy and whistling innocently like nothing ever happened. Let’s not forget that back when Guardiola was a player, he was called out for chewing gum while the national anthem played at the '94 World Cup; Puyol was accused of hiding the Spanish colors with his socks; and Piqué was vilified for trimming his sleeves for the exact same reason.

Yet, after Ceuta suddenly became the favorite city of the Kingdom's residents as if it were the North African Benidorm, having the two superstars of the team representing Españita (remember, the national team doesn't count unless it features players from the Realísimo) pull off a monumental snub right in front of the cameras falls—this time, conveniently—under "freedom of speech." Juggling, escapism, and one man to rule them all: the ultimate show.

Another routine playing out as scheduled is Atlético de Madrid winning without Julián Álvarez—a running theme this season and, really, throughout the Simeone era. Their results seem inversely proportional to the quality of their squad: a strange talent belonging to the highest-paid manager in the world, who struggles to convince certain player profiles that football is a grueling trench war where the most effective and beautiful thing is to sit back, turn the match into a dogfight, and hit on the counter with 70 yards of open pitch ahead. You can pull that off while you're winning and the squad is stacked with the likes of Llorente, Gabi, Juanfran, and Koke, but the moment you stumble, the faith cracks instantly.