Español / English

El primer estiu en un lustre sense angoixes per inscriure, amb quatre rals a la caixa, sense haver de “palanquejar” ni esperar que es lesioni algun tòtem de la plantilla, i la gent va ànsiosa i revoltada perquè no es fitxa un nou: El Nou, el que marca gols i fa guanyar Champions, el que sempre apareix en els partits decisius, el rematador, la diferència, una mena de súper-jugador que tots els equips tenen menys nosaltres.

Es parla de Julián Álvarez, 150 M€ per començar: escolti, que jo ja sé això de la inflació, la bombolla del futbol, els Minguella de la vida i tot plegat, però és que aquest tio, sense ser la peça clau del City ni d'Argentina, i després d'haver-ho guanyat tot, va decidir que seria l'estrella d'un equip de Simeone perquè Guardiola no el posava de titular. Llums les justes (d'ell o del seu entorn, tant se val).

L'Atlético es posa de cul i apareix Kroupi, 130 M€ perquè el Bournemouth (no el United o el Liverpool, el Bournemouth) despengi el telèfon. Promesa, potencial, futur, Henry dient que li recorda a ell, som-hi, Yisus sobre la gespa per a aspirants a panenkita (i se n'acaba de lesionar per a 3-4 mesos).

Harry Kane, aquest sí, però clar, operació tipus Lewandowski: igual hi ha dies que sí i després hi ha dies que sembla que hagi envellit 20 anys (l'edat té aquestes coses, sense venir a tomb et fan mal parts del cos que el dia abans funcionaven). Almenys fora de l'àrea s’associa bé, però a veure què demanen, que a l'exconvicte del seu expresident no li caiem gaire bé.

Després d'això ja ve la psicosi i l'esoterisme, i es recupera la frase “un Larsson”, que en llenguatge blaugrana ve a significar: un tipus barat, que estigui bé del terrat, sense ínfules, que no es queixi per no ser titular, que jugui quarts d'hora quan perdem i que decideixi una final de Champions des de la banqueta, i que després ens deixi tirats a lo Davids o Íñigo Martínez, gent estimadíssima i que ens estima moltíssim però marxen d'un dia per l'altre deixant estupor i la síndrome d'Estocolm.

I ara futbol ficció amb números conservadors i rodons: Raphinha 20, Lamine 25, Ferran Torres (si es queda) 20, Gordon 10, Adeyemi 10, Fermín 15, Olmo 10, Bernal 5, més els gols que puguin caure aquí i allà, no veig ni la urgència ni la justificació del malbaratament.

Els amistosos de pretemporada serveixen per il·lusionar-se i encimbellar jugadors. Hi ha 45 minuts perduts en algun lloc en què Dragan Ciric va semblar el nou Figo, i Nano es va guanyar un contracte de l'hòstia per fer de Garrincha en un partit contra l'Inter (crec que era un Gamper). També serveixen per enfonsar el primer que passa, Lopetegui davant el Saragossa (era Supercopa, però també era estiu). O per presenciar aparicions fulgurants: Fermín contra el Madrid de matinada. I després tenim el Gamper de Messi i Capello.

Així que les conclusions del partit d'ahir són:

La cosa va acabar 2-2 i derrota als penals (tenim un porter hongarès que es pentina com Mario Conde).

Ja tenim segona equipació, una mena d'uniforme de superheroi de segona, amb un degradat de “graphic design is my passion” i una flaire d'equip belga jugant rondes prèvies de competició europea. Però bé, per a gustos colors i la butxaca amb més de 100 €uros.

Però a mi el que em molesta és portar el logotip de Kobe Bryant. Que sí, que Nike paga una morterada. Però què estem comunicant aquí? La Masia dels Lakers? No la passis mai? La tonteria de la Mamba mentality mentre riem del tauró de Ferran? No ho sé, no entenc què hi guanya el Barça aquí (això i que el logo em recorda al que li van fer a Rafa Nadal, tots dos perfectes per a una marca de cotxes per a canis).

Està bé que després dels Amor, Guardiola, Ferrer, Sergi, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Puyol, Busquets, Pedro, ‘Sex’ Fàbregas, Fermín, Cubarsí, Lamine, Olmo i companyia (els he posat de memòria i només els de la selecció), l'article que parla de la Masia i la seva influència s'hagi escrit enllà de les fronteres de la pell de brau. Per imaginar: una realitat en què la Fábrica fos la principal pedrera de la selecció i d'El Mal. Com a mínim tindríem un festiu nacional, el Dia de La Fábrica (del nom en parlem un altre dia).

La Masia: La escuela que cambió la historia del fútbol y del Ballon d’Or

Hi ha gent posant-se les mans al cap pel preu d'en Diomandé, sigui quin sigui el fix, els variables i la lletra petita, però el que està clar és que és una barbaritat. Uns diran “es el mercado, amigo” (aquesta és gent propensa a flirtejar amb la declaració de la renda), d'altres que s'està fitxant potencial (bola de cristall mitjançant) i després hi ha els que obrim molt els ulls intentant imaginar el volum que fan 100 milions en bitllets de 500 €. Una barbaritat.

Aquí una llista feta mà a mà entre la IA i un servidor dels 10 fitxatges més cars i el seu posterior preu de venda, a veure si algú hi troba el patró.

Mencions i comentaris:

⚽ Fútbol F

🏀 Baloncesto

🏑 Hockey patines

El precio de la etiqueta

Hay gente echándose las manos a la cabeza por el precio de Diomandé, sea cual sea el fijo, los variables y la letra pequeña, pero lo que está claro es que es una barbaridad. Unos dirán “es el mercado, amigo” (esta es gente propensa a flirtear con la declaración de la renta), otros que se está fichando potencial (bola de cristal mediante) y luego los hay que abrimos mucho los ojos tratando de imaginar el bulto que hacen 100 millones en billetes de 500€. Una barbaridad.

Aquí una lista hecha mano a mano entre la IA y un servidor de los 10 fichajes más caros y su posterior precio de venta, a ver si alguien saca el patrón.

1 Neymar Jr. - Barcelona ➔ PSG (2017) 222 M€ ➔ Al-Hilal (2023) 90 M€

2 Kylian Mbappé - Mónaco ➔ PSG (2018) 180 M€ ➔ Real Madrid (2024) 0 M€ (Agente libre)

3 Philippe Coutinho - Liverpool ➔ Barcelona (2018) 135 M€ (+ variables) ➔ Aston Villa (2022) 20 M€

4 Ousmane Dembélé - Dortmund ➔ Barcelona (2017) 135 M€ (+ variables) ➔ PSG (2023) 50,4 M€

5 João Félix - Benfica ➔ Atlético de Madrid (2019) 127,2 M€ ➔ Chelsea (2024) 52 M€

6 Jude Bellingham - Dortmund ➔ Real Madrid (2023) 127 M€ ➔ Aún en el Real Madrid

7 Enzo Fernández - Benfica ➔ Chelsea (2023) 121 M€ ➔ Aún en el Chelsea

8 Antoine Griezmann - Atlético ➔ Barcelona (2019) 120 M€ ➔ Atlético de Madrid (2023) 20 M€

9 Jack Grealish - Aston Villa ➔ Manchester City (2021) 117,5 M€ ➔ Aún en el Manchester City

10 Cristiano Ronaldo - Real Madrid ➔ Juventus (2018) 117 M€ ➔ Manchester United (2021) 17 M€

Menciones y comentarios:

Como esto es un top 10 no salen casos ruinosos como Martial, Hazard, Antony o Pogba, ni la racha del Chelsea con los Mudryk, Kepa y compañía. Destacar que algunos variables casi siempre incluyen “ganar el Balón de Oro”, que uno se imagina que se les escapa la risa cuando lo redactan y lo firman.

The first summer in half a decade without the panic of registration deadlines, with barely two nickels to rub together in the vault, without having to pull financial levers or pray for an expensive squad player to get a long term injury, and yet people are still anxious and worked up because we haven't signed a number nine. The Number Nine. The guy who scores goals and wins Champions League titles, the one who always shows up in big games, the finisher, the difference-maker—a sort of superhero player every team apparently has except us.

There’s talk of Julián Álvarez, €150M just to start the conversation. Look, I get it: inflation, the football bubble, the agents making a killing, all of that. But this guy—without even being the main man at City or for Argentina, and after winning it all—decided his best move was to be the focal point of a Simeone side because Guardiola wouldn't start him. Not the sharpest tool in the shed (whether him or his entourage, doesn't really matter).

Atlético dig their heels in, so then Kroupi pops up: €130M just to get Bournemouth (not United or Liverpool—Bournemouth) to pick up the phone. Promise, potential, the future, Henry saying he reminds him of himself... basically Jesus Christ on grass for pseudo-tacticians (and he just picked up a 3 to 4-month injury).

Harry Kane: now this one makes sense, sure, but it’s a Lewandowski-style operation. Some days he's world-class, and other days he looks like he's aged 20 years overnight (getting older does that to you; out of nowhere, body parts that worked fine yesterday suddenly hurt). At least he drops deep and links play well, but let's see what they demand—their former-convict of an ex-president isn't exactly our biggest fan.

After that, full-blown psychosis and mysticism set in, and people start dusting off the phrase "a Larsson type." In Barça-speak, that translates to: a cheap guy, sound of mind, no ego, who won't whine about sitting on the bench, who comes on for fifteen minutes when we're losing, decides a Champions League final off the bench, and then leaves us high and dry like Davids or Íñigo Martínez—beloved figures who supposedly love us back, only to walk out overnight leaving behind total bewilderment and Stockholm syndrome.

Now for some football fiction with conservative, round numbers: Raphinha 20, Lamine 25, Ferran Torres (if he stays) 20, Gordon 10, Adeyemi 10, Fermín 15, Olmo 10, Bernal 5... plus whatever odd goals trickle in here and there. I just don't see the urgency or the justification for blowing the bank.

Pre-season friendlies exist solely to get people hyped up and overhype random players. There are 45 lost minutes out there where Dragan Ciric looked like the new Figo, and Nano earned a blockbuster contract just for pulling off Garrincha-style tricks in a match against Inter (I think it was a Gamper). They also serve to crucify the first guy who stumbles—Lopetegui against Zaragoza (that was a Supercup, but still summertime). Or to witness dazzling breakthroughs: Fermín against Madrid in the middle of the night. And then, of course, we have the Messi and Capello Gamper.

So, the takeaways from yesterday's match are:

It ended 2-2 followed by a penalty shootout defeat (we have a Hungarian goalkeeper who combs his hair like a 90s corporate fraudster).

We finally have an away kit: a sort of second-rate superhero costume featuring a "graphic design is my passion" gradient and the faint whiff of a Belgian team playing early qualifying rounds for European competition. But hey, to each their own, especially if you have over €100 burning a hole in your pocket.

What actually bugs me is wearing the Kobe Bryant logo. Sure, Nike is paying a boatload of cash. But what message are we actually sending here? The Lakers’ La Masia? "No means no, but sometimes yes, and if you pay enough you walk away clean"? "Never pass the ball"? I don't know, I just don't get what Barça gains here (that, plus the logo reminds me of the one they made for Rafa Nadal—both tailor-made for a boy-racer’s hatchback).

It's great that after the likes of Amor, Guardiola, Ferrer, Sergi, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Busquets, Pedro, Fàbregas, Fermín, Cubarsí, Lamine, Olmo, and company (listed from memory, and only those with the national team), the definitive article discussing La Masia and its global influence was written far beyond the borders of Spain. Just imagine: an alternate reality where La Fábrica was the main academy for the national team and The Evil Empire. At the very least, we’d have a national holiday: La Fábrica Day (we'll debate the name another time).

La Masia: La escuela que cambió la historia del fútbol y del Ballon d’Or (article seems to be only in Spanish)

There are people clutching their pearls over Diomandé’s price tag, regardless of the base fee, variables, or fine print—but one thing is crystal clear: it's absolute madness. Some will say, "that's just the market, my friend" (these are usually the types who play fast and loose with their tax returns), others will claim we're paying for "potential" (crystal ball required), and then there are those of us staring wide-eyed, trying to picture the sheer physical volume of €100 million in €500 bills. Pure insanity.

Here’s a list put together side-by-side by yours truly and AI, breaking down the 10 most expensive signings and their eventual resale price—let’s see if anyone can spot the pattern.

Notes & Commentary: