Jornada 4, València 0 - Barça 5

Arriba el Barça a Mestalla sabent que els rivals directes han palmat: oportunitat de treure una mica de distància i un ambient estranyament plàcid, amb rodes de premsa de Flick que semblen un massatge perquè, de moment, no hi ha d'on estirar la metxa per incendiar res. Fins i tot vaig llegir que la Kobiseta era la més venuda de les principals lligues.

En canvi, València és un polvorí; diuen que aquest és l'últim partit a Mestalla, que l'any que ve ja van al camp nou (no ho sé pas, les obres sempre tenen sorpreses). La grada d'animació entrarà al minut 20 com a senyal de protesta i la resta del públic ja ha dit que protestarà contra la propietat, l'entrenador, els jugadors i, si s’animen, fan un arrosset al cercle central durant el partit.

Això de la propietat mai surt bé. Va passar amb l'Alavés, va passar amb el Màlaga i passarà amb tots. La propietat és un multimilionari que s'encapritxa d'alguna cosa i la compra; creuen que amb un parell de fitxatges ací i allà la cosa anirà sola. A més, les seves empreses van com un tir, a ells els funciona sempre tot i, si no, retallen plantilla o venen el xiringuito i cap a una altra cosa. Però en el futbol, tot, absolutament tot, depèn que la pilota entri—un reduccionisme que no per ser-ho deixa de ser veritat. Perquè la pilota entri s'han de fer moltes coses bé durant molt de temps, al camp i a fora, i així i tot, no és garantia ni d'èxits ni de recuperar la inversió. I per ací van els tiros: quan el bilionari no és un malalt del futbol, es cansa. De no guanyar al camp i de perdre als comptes de resultats (recordem que el futbol viu instal·lat en una bombolla financera). Pot mantenir l'equip en un limbe de mediocritat per interessos polítics, per vanitat o per qualsevol altra raó de bilionari, però no hi sol haver un pla a llarg termini (cantera, títols, estil de joc).

Podem parlar de la Premier i els seus conglomerats d'equips dels EUA que acaben adquirint un Arsenal o un Chelsea, estructures professionals que busquen l'èxit i tenen els seus procediments i fórmules. El Chelsea s'ha gastat el que no està escrit en 5 anys per no guanyar res de l'altre món mentre els Dodgers guanyaven campionats, i l'Arsenal ha anat creixent a mesura que els Nuggets anaven caient. En comú: diners gairebé infinits. Diners que Lim no està disposat a ficar al València, que per a això són seus (fins que arribi una oferta que no arribarà perquè la Lliga espanyola té el valor que té). Pinta lleig.

Rodri titular, Espart continua.
Joan Garcia surt fora de l'àrea per evitar qualsevol tipus de perill, això del sweeper-keeper del Football Manager.
Cubarsí està jugant per davant del cercle central en camp contrari.
Assistència de Fermín, Lamine la deixa botar i baselina creuada de volea. Gol, 0-1.
S'escalfa l'ambient, això se li farà molt llarg al València.
Gol anul·lat a Lamine a passada de Fermín; ara a cada fora de joc mil·limètric parlem del xip (prodigiós). A diferència d'altres partits i esquadres mediàtiques, ningú posa en dubte ni el resultat ni la regla segons l’”esperit de la norma”, alguns parlen de futbol com si invoquessin els fundadors de l'invent (quan els interessa).
Mocadorada, sembla això una reunió familiar de Nadal amb una herència pel mig.
Segueixen confonent Fermín amb Gordon, que mira que no es junten al camp ni per casualitat.
Entra la grada d'animació, eufemisme per a gent que suposa una càrrega a casa i amb qui no aniries a prendre un cafè.
Maldini falla i Cubarsí corregeix; tindrà Cubarsí 25 anys i es podrà jubilar amb el que haurà cotitzat com a central.
Això d'Espart és molt seriós.
Giragonses de Lamine dins de l'àrea que sembla el metro en hora punta, rebota, apareix Gordon de no es sap on, se la deixa a Fermín (sort que no coincidien) que xuta amb l'esquerra i gol, 0-2.
A aquestes hores estic bastant segur que Peter Lim ha deixat de veure el partit.
Lamine de rosca i la treu Dimitrevski a mà canviada; o el València està molt malament, o el Barça està de mel, o les dues coses a la vegada, però la diferència és abissal.
Rodri xoca amb Eric i se'l carrega (sense voler), una altra vegada el nas. Entra Koundé, dits creuats.
Pausa d'hidratació que el públic aprofita per muntar una pitada que ni les vuvuzeles del 2010. No tinc gaire clar que el millor sigui hostigar l'equip durant 90 minuts.
Salva Joan Garcia un mà a mà a baix amb Danjuma; pel camí Koundé s’havia embolicat, Rodri l'havia perduda i pot ser que fes penal i tot.
Lamine fora, combinació Pedri, Fermín, Lamine.
Rodri la treu jugada des del córner propi després de protegir i girar, i tot acaba en una jugada de Fermín que pica al pal després de retallar a la frontal i passar entre dos, amb aquest estil a mig camí entre l'entropessada i la improvisació que tenyeix tot el que fa en Fermín.
Dades: 80% de possessió, 30% en terç rival, un taquigol.
Targeta groga a Cubarsí, però groga d'aquarel·la amb molt de blanc i amanida amb lipotímia del rival.
Joan Garcia en treu una altra a baix: dues de dues.
Contraatac: Joan Garcia per a Lamine, passada llarga a Raphinha i passem de penal a córner i finalment servei de porteria. Maffeo toca pilota però s'emporta per davant Raphinha; això del “contacte residual” es comença a semblar a això de reciclar: t'ho expliquen i vas fent que sí amb el cap, però després tot són dubtes.
El detall ximple: diria que Espart ha guanyat tots els duels aeris que venien de saque de porteria contrària, alguns sense saltar.
Doble paret Gordon-Lamine dins de l'àrea i la treu amb el peu Dimitrevski. Si comptéssim els quasi-gols com fan en altres latituds, això se n'anava a dues xifres.

Segona part

Rodri, Lamine que amb un moviment es desempallega del defensa i arrenca des de mig camp, se la deixa a Gordon i fora. A Gordon li falta el gol, perquè tota la resta ho està fent perfecte. També crec que quan entri el primer igual ja no para.
Roba Rodri, Lamine, Fermín i Raphinha: gol, 0-3.
Sis gols del no-nou, va Gil Marín mirant de reüll el mòbil per si el convoquen d'urgència els d'Apollo, que una cosa és el suport públic i l'altra els ajustos de comptes en privat.
Lamine en mode quarterback llançant Fermín, centrada enrere, Raphinha remata i rebota en un defensor. Això ja és un mica com quan jugaves contra els grans al pati, que te n'aves content si en sorties d'una peça i no et ficaven més de 10.
Rodri al travesser a la sortida d'un córner.
Gordon la torna a tenir: un contra un i la treu Dimitrevski.
Christensen per Cubarsí, Bernal per Rodri i Adeyemi per Gordon.
Una altra de Lamine a Fermín, i van... xut ras creuat i Raphinha no hi arriba.
Olmo per Fermín: salvant totes les distàncies, aquests dos em recorden a Bojan-Pedro (el primer era l'escollit i el segon va acabar sent l'indiscutible). Em sembla més jugador (més polit, més «Barça») Olmo, però el rendiment de Fermín no admet gaires matisos.
Pedri, Olmo, Pedri: gol, 0-4.
Gabriel Jesus per Pedri.
Olmo gira sobre si mateix, deixa enrere el rival i filtra una passada entre dos; Lamine xuta i gol, 0-5.
Treu el València de centre, pressiona Lamine, la perd el València i Gabriel Jesus decideix que aquesta és la seva: la tira fora.
Alerta a Gerard Lopez, ex de la casa i de la nocturnitat de la ciutat comtal, deixant anar el comentari que bé, que el calendari del Barça no ha estat molt exigent i que el Madrid ja ha jugat contra un equip de Champions, que el Barça bé, eh, però... És el que té treballar a l'agència de col·locació d'entrenadors d'urgència: s'ha de fer cas al guió.

I fins aquí. Com a bon barcelonista de certa edat, estic esperant la tragèdia. Va tot massa bé. Els números, les sensacions, l'encaix, el pla. Estem vorejant la perfecció i tots sabem que això no és sostenible. Evidentment hi haurà lesions, estats de forma i ratxes, però jo estic esperant l'esdeveniment random que amenaçi de descarrilar la temporada, alguna cosa absurda i gairebé ridícula que ompli portades i tertúlies.

Mentre esperem el meteorit, si jo estigués al cercle d'influència de l'amo de tot, aniria preparant nombroses teories de la conspiració suficients per fer una temporada d'Expediente X per anar desviant l'atenció.

ALTRES TITULARS

⚽ Lliga F (Jornada 2): Sevilla 0 - Barça 4, van marcar Brugts, Pina, Torrejón i Vicky López, mentre que Graham Hansen es va emportar l'MVP del partit. Tornada de lesió per a Brugts (titular) i Kika (des de la banqueta), i Pere Romeu va complir 100 partits a la banqueta.

⚽ Champions Femenina, sortejats els enfrontaments, el calendari ja està definit. El Bayern de Munic i l'Arsenal, 4t i 5è al rànquing UEFA respectivament, es perfilen com els principals rivals d'aquesta fase de lliga. L'ordre dels partits serà: París FC (C), Roma (F), HB Køge (F), Arsenal (C), Servette (C) i Bayern (F). Els quatre primers es classifiquen directament per als quarts de final, mentre que del 5è al 12è disputaran una eliminatòria a anada i tornada per aconseguir el bitllet a quarts. La resta, cap a casa.

🏀Punter, Parra i Brizuela, escollits capitans.

🤾 Supercopa Ibèrica de Handbol: Barça 39 - Sporting 34 El Barça va aixecar el seu cinquè títol de la competició (ple absolut, 5 de 5) en imposar-se al conjunt portuguès. A les semifinals de la jornada anterior, els blaugranes van superar el Porto per 39-37.

⚽ Supercopa d’Espanya, el Barça va caure davant ElPozo de Murcia per 4-5. A les semifinals es va imposar per 6-5 a la tanda de penals desprès d’haver empatat a 4.

ALTRES HISTÒRIES

Minuts finals

En un exercici de bola de cristall vaig dir que aquesta Lliga aniria a molts punts, doncs bé, una jornada després ha palmat el Mal (i el seu germà petit també, però això és menys notícia per més que es considerin rival directe i tota la milonga que han muntat per justificar el fulletó de l'estiu).

Les diferents generacions d'aficionats al Barça estem marcades pel que vam viure quan érem petits: del patiment i el pessimisme forjats per anys de derrotes i episodis de mala sort sideral (dels pals de Berna al segrest de Quini), al Cruyffisme triomfal amb una certa sensació d'improvisació i sort impensable (la flor), passant per l'optimisme contagiós de Ronaldinho, l'eclosió de la Masia i l'epifania del sextet de Guardiola i Messi en general. Pel camí vam repassar el Mal del dret i del revés, a casa i a fora, amb golejades i gols a l'últim minut que semblaven reservats exclusivament a ells (la gran sort del Madrid ha estat no creuar-se amb nosaltres en competició europea).

Però hi ha una cosa transgeneracional que compartim tots: si el Mal va perdent al minut 80 per dos o menys gols, passaran coses inversemblants, no importa el rival. Del 80 fins al xiulet final, amb un afegit popularment conegut com a «fins que marqui el Madrid», pot passar de tot: una mena d'episodi de The Twilight Zone on tot comença a semblar el que no és i les regles escrites s'adrecen i es tambalegen. Aquest divendres, contra el Betis, va passar que:

Va marcar el Betis al 79, massa d'hora per als estàndards blaugranes.
Va entrar Espí, el Joselu jove, per Valverde.
Morientes es va inventar la paraula “colocamiento”.
Córner a favor, Mbappé al pal en la segona jugada.
Des de la cabina ja s'anticipa que el partit anirà més enllà del 95.
Marca Espí al 86 a la Bale, xilena Lina Morgan.
El VAR ho anul·la al 88 per fora de joc a l’acció prèvia al gol (però en aquell moment no ho sap ningú): suors fredes davant d'aquest ultratge.
S'anuncien 6 minuts de temps afegit.
Penal a favor al 92: hi passen de puntetes, torna el contacte residual, aquí no es discuteix res.
Mbappé el tira i Valles el para.
Entra el VAR a revisar si s'ha de repetir per invasió de Bartra: no es repeteix, demostren no conèixer el reglament i es percep estupefacció.
Córner, rematada d'Espí i aturada de Valles (peloteig de Carlitos a Morientes: això ho feies tu i s'ha perdut, i tant que sí, ja ningú no remata de cap els córners; Morientes i Espí, els únics.
Intent de gol des de més enllà del mig del camp del Betis.
Del +6 hem passat al +8.
S'invoca Mateu Lahoz: que ens estan aplicant el reglament, a nosaltres!
Final.

S'invoca una polèmica que no existeix, i ara comença el tema de la setmana: intentar influir sense canviar el reglament sota unes premisses que apel·len al «FUTBOL VERTADER», que vindria a ser un «quan m’afavoreixi apliquem el sentit comú, quan sigui en contra, el reglament» o alguna cosa així, com van fer amb el VAR l'any de la COVID (a penal per partit) o quan es queixen dels fores de joc mil·limètrics de Mbappé contra el Barça. De fet, quan els clarifiquen la regla per línia interna segons la qual no es repeteix el penal, es qualifica de «curiosa». i així ja tenim una altra creuada en marxa.

Jornada 4, Valencia 0 - Barça 5

Llega el Barça a Mestalla sabiendo que los rivales directos han palmado, oportunidad de sacar algo de distancia y un ambiente extrañamente plácido, con ruedas de prensa de Flick que parecen un masaje porque, de momento, no hay de donde estirar la mecha para incendiar nada. Incluso leí que la Kobiseta era la más vendida de las principales ligas.

En cambio Valencia es un polvorín; dicen que este es el último partido en Mestalla, que el año que viene ya van al campo nuevo (no sé yo, las obras siempre tienen sorpresas). La grada de animación entrará en el minuto 20 como señal de protesta y el resto del público ya ha dicho que va protestar contra la propiedad, el entrenador, los jugadores y si se vienen muy arriba hacen un arrosset en el círculo central durante el partido.

Lo de la propiedad nunca sale bien. Pasó con el Alavés, pasó con el Málaga y pasará con todos. La propiedad es un multimillonario que se encapricha de algo y lo compra; creen que con un par de fichajes aquí y allá la cosa irá sola. Además, sus empresas van como un tiro, a ellos les funciona siempre todo y si no, recortan plantilla o venden el chiringuito y a otra cosa. Pero en el fútbol, todo, absolutamente todo, depende de que la pelotita entre, un reduccionismo que no por serlo deja de ser verdad. Para que la pelotita entre hay que hacer muchas cosas bien durante mucho tiempo, en el campo y fuera, y aún así, no es garantía ni de éxitos ni de recuperar la inversión. Y por aquí van los tiros, cuando el billonario no es un enfermo del fútbol, se cansa. De no ganar en el campo y de perder en las cuentas de resultados (recordemos que el fútbol vive instalado en una burbuja financiera). Puede mantener el equipo en un limbo de mediocridad por intereses políticos, por vanidad o cualquier otra razón de billonario, pero no suele haber un plan a largo plazo (cantera, títulos, estilo de juego).

Podemos hablar de la Premier y sus conglomerados de equipos USA que acaban adquiriendo un Arsenal o un Chelsea, estructuras profesionales que buscan el éxito y tiene su procedimientos y fórmulas. El Chelsea ha gastado lo inimaginable en 5 años para no ganqr nada reseñable mientras los Dodgers ganaban campeonatos, y el Arsenal ha ido creciendo a medida que los Nuggets iban cayendo. En común, dinero casi infinito. Dinero que Lim no está dispuesto a meter en el Valencia, que para eso es suyo (hasta que llegue una oferta que no llegará porque la Liga española tiene el valor que tiene). Pinta feo.

Rodri titular, Espart sigue.
Joan Garcia sale fuera del área para evitar cualquier tipo de peligro, lo del sweeper-keeper del football manager.
Cubarsí está jugando por delante del círculo central en campo contrario.
Asistencia de Fermín, Lamine la deja botar y baselina cruzada de volea, gol, 0-1.
Se caldea el ambiente, esto se le va a hacer muy largo al Valencia.
Gol anulado de Lamine a pase de Fermín, ahora en cada fuera de juego milimétrico hablamos del chip (prodigioso). A diferencia de otros partidos y comandos mediáticos, nadie pone en duda ni el resultado ni la regla según el “espíritu de la norma”, que algunos hablan de fútbol como si invocaran a los fundadores del invento (cuando les interesa).
Pañuelos, parece esto una reunión familiar de Navidad con una herencia de por medio.
Siguen confundiendo a Fermín con Gordon, que mira que no se juntan en el campo ni por casualidad.
Entra la grada de animación, eufemismo para gente que supone una carga en casa y con los que no irías a tomar un café.
Maldini falla y Cubarsí corrige; va a tener Cubarsí 25 años y se podrá jubilar con lo que habrá cotizado como central.
Lo de Espart es muy serio.
Caracolea Lamine dentro del área que parece el metro en hora punta, rebota, aparece Gordon de no se sabe donde, se la deja a Fermín (suerte que no coincidían) que tira con la izquierda y gol, 0-2.
A estas horas estoy bastante seguro que Peter Lim ha dejado de ver el partido.
Lamine de rosca y la saca Dimitrevski a mano cambiada; o el Valencia está muy mal, o el Barça está de dulce, o las dos cosas a la vez, pero la diferencia es abismal.
Rodri choca con Eric y se lo carga (sin querer), otra vez la nariz. Entra Koundé, dedos cruzados.
Pausa de hidratación que el público aprovecha para montar una silbatina que ni las vuvuzelas en 2010. No tengo muy claro que lo mejor sea hostigar al equipo durante 90 minutos.
Salva Joan García un mano a mano abajo con Danjuma, por el camino Koundé la había liado, Rodri la había perdido y puede que hiciera penalty también.
Lamine fuera, combinación Pedri, Fermín, Lamine.
Rodri la saca jugada desde el córner propio después de proteger y girar, y todo acaba en una jugada de Fermín que da en el palo después de recortar en la frontal y pasar entre dos, con ese estilo a medio camino entre el trompicón y la improvisación que tiñe todo lo que hace Fermín.
Datos: 80 posesion, 30 en tercio rival, un taquigol.
Amarilla a Cubarsí, pero amarilla de acuarela con mucho blanco y aderezada con lipotimia del rival.
Joan García saca otra abajo, dos de dos.
Contraataque, Joan García para Lamine, pase largo a Raphinha y pasamos de penalty, a córner y finalmente saque de puerta. Maffeo toca balón pero se lleva por delante a Raphinha, esto del contacto residual empieza a parecerse a lo de reciclar. te lo explican y vas haciendo que sí con la cabeza pero luego todo son dudas.
El detalle tonto: diría que Espart ha ganado todos los duelos aéreos que venían de saque de portería contraria, algunos sin saltar.
Doble pared Gordon-Lamine dentro del área y la saca con el pie Dimitrevski. Si contáramos los casi-goles como hacen en otras latitudes esto se iba a dos cifras.

Segunda parte

Rodri, Lamine que con un toque se libra del defensa y arranca de medio campo, se la deja a Gordon y fuera. A Gordon le falta el gol, porque todo lo demás lo está haciendo perfecto. También creo que cuando entre el primero igual ya no para.
Roba Rodri, Lamine, Fermín y Raphinha, gol, 0-3.
Seis goles del no-nueve, anda Gil Marín mirando de reojo el móvil por si lo convocan de urgencia los de Apollo, que una cosa es el apoyo público y otra los ajustes de cuentas en privado.
Lamine en modo quarterback lanzando a Fermín, centro atrás, Raphinha remata y rebota en un defensa. Esto ya es un poco como cuando jugabas contra los mayores en el patio, que te ibas contento si salías de una pieza y no te metían más de 10.
Rodri al larguero a la salida de un córner.
Gordon la vuelve a tener, uno contra uno y la saca Dimitrevski.
Christensen por Cubarsí, Bernal por Rodri y Adeyemi por Gordon.
Otra de Lamine a Fermín y van… tiro raso cruzado y Raphinha no llega.
Olmo por Fermín, salvando todas las distancias, estos dos me recuerdan a Bojan-Pedro, el primero era el elegido y el segundo acabó siendo el indiscutible. Me parece más jugador (más pulcro, más “Barça”) Olmo, pero el rendimiento de Fermín no admite muchos matices.
Pedri, Olmo, Pedri, gol, 0-4.
Gabriel Jesus por Pedri.
Olmo gira sobre si mismo, deja atrás al rival y filtra un pase entre dos, Lamine tira y gol, 0-5.
Saca el Valencia de centro, presiona Lamine, la pierde el Valencia y Gabriel Jesus decide que esta es la suya, tira fuera.
Ojo a Gerard Lopez, ex de la casa y de la nocturnidad de la ciudad condal, soltando el comentario que bueno, que el calendario del Barça no ha sido muy exigente y que el Madrid ya ha jugado contra un equipo de Champions, que el Barça bien eh, pero… Es lo que tiene trabajar en la agencia de colocación de entrenadores de emergencia, que hay que ceñirse al guión.

Y hasta aquí. Como buen barcelonista de cierta edad ando esperando la tragedia. Va todo demasiado bien. Los números, las sensaciones, el encaje, el plan, estamos rozando la perfección y todos sabemos que esto no es sostenible. Evidentemente habrá lesiones, estados de forma y rachas, pero yo ando esperando el evento random que amenace con descarrilar la temporada, algo absurdo y casi ridículo que llene portadas y tertulias.

Mientras esperamos el meteorito, si yo estuviera en el círculo de influencia del dueño de todo, iría preparando numerosas teorías de la conspiración como para rellenar una temporada de Expediente X para ir desviando la atención.

OTROS TITULARES

⚽ Liga F, jornada 2, Sevilla 0 - Barça 4, marcaron Brugts, Pina, Torrejón y Vicky López, y Graham Hansen se llevó el MVP del partido. Volvieron de lesión Brugts (titular) y Kika (desde el banquillo) y Pere Romeu cumplió 100 partidos.

⚽ Champions F, se sortearon los enfrentamientos y ya se sabe el calendario. Bayern de Múnich y Arsenal, 4º y 5º en el ranking UEFA respectivamente, como principales rivales de esta fase de liga. El orden de los partidos será París FC (C), Roma (F), HB Køge (F), Arsenal (C), Servette (C) y Bayern (F). Los cuatro primeros se clasifican automáticamente para cuartos de final, y del 5 al 12 se enfrentarán en ronda eliminatoria a ida y vuelta para entrar en los cuartos. El resto quedarán eliminados.

🏀 Punter, Parra i Brizuela, elegidos capitanes.

🤾 Supercopa Ibérica, Barça 39-34 Sporting, el Barça ganó su quinto título de la competición (pleno, 5/5) al imponerese al equipo portugués. En la semifinales disputadas el día anterior, el conjunto blaugrana se impuso por 39-37 al Oporto.

⚽ Supercopa de España, el Barça cayó ante ElPozo de Murcia por 4-5. En semifinales se impuso 6-5 en la tanda de penaltis después de haber empatado a 4.

OTRAS HISTORIAS

Minutos finales

En un ejercicio bolacristalero dije que esta Liga iba a ir a muchos puntos, pues bien, una jornada después palmó el Mal (y su hermano pequeño también, pero eso es menos noticia a pesar de que se consideren rival directo y toda la milonga que han montado para justificar del folletín del verano).

Las diferentes generaciones de aficionados al Barça estamos marcadas por lo que vivimos cuando éramos pequeños, del sufrimiento y el pesimismo forjados por años de derrotas y episodios de mala suerte sideral (de los palos de Berna al secuestro de Quini), al Cruyffismo triunfal con cierta sensación de improvisación y suerte impensable (la flor), pasando por el optimismo contagioso de Ronaldinho, la eclosión de la Masia y la epifanía del sextete de Guardiola y Messi en general. Por el camino repasamos al Mal del derecho y del revés, en casa y fuera, con goleadas y goles en el último minuto que parecían reservados exclusivamente a ellos (la gran suerte del Madrid ha sido no cruzarse con nosotros en competición europea).

Pero hay una cosa transgeneracional que compartimos todos: si el Mal va perdiendo en el minuto 80 por dos o menos goles, van a pasar cosas inverosímiles, no importa el rival. Del 80 hasta el pitido final, con un descuento popularmente conocido como “hasta que marque el Madrid”, puede pasar de todo, una suerte de episodio de “The Twilight Zone”, donde todo empieza a parecer lo que no es y las reglas escritas se tambalean. Este viernes, ante el Betis, sucedió que:

Marcó el Betis en el 79, demasiado pronto para los estándares blaugranas.
Entró Espí, el Joselu joven, por Valverde.
Morientes se inventó la palabra “colocamiento”.
Córner a favor, Mbappé al palo en segunda jugada.
Desde la cabina se anticipa ya que el partido se irá más allá del 95.
Marca Espí en el 86 a lo Bale, chilena Lina Morgan.
El VAR lo anula en el 88 por fuera de juego a la acción previa del gol (pero en ese momento no lo sabe nadie), sudores fríos ante semejante afrenta.
Se anuncian 6 de tiempo añadido.
Penalty a favor en el 92, pasan de puntillas, vuelve el contacto residual, aquí no se discute nada.
Mbappé tira y Valles lo para.
Entra el VAR a revisar si hay que repetir por invasión de Bartra, no se repite, demuestran no conocer el reglamento y se percibe estupefacción.
Córner, remate de Espí y parada de Valles (peloteo de Carlitos a Morientes, esto lo hacías tú y se ha perdido, claro que sí, ya nadie remata de cabeza los córners, Morientes y Espí, los únicos).
Intento de gol desde más allá de mediocampo del Betis.
Del +6 hemos pasado a +8.
Se invoca a Mateu Lahoz, ¡que nos están aplicando el reglamento, ¡a nosotros!
Final

Se invoca una polémica que no existe, y ahora empieza el tema de la semana, intentar influir sin cambiar el reglamento bajo unas premisas que apelan al “FÚTBOL VERDADERO”, que vendría a ser un “cuando me favorezca apliquemos el sentido común, caundo sea en contra el reglamento” o algo así, como hicieron con el VAR el año del COVID (a penalty por partido) o cuando se quejan de los fueras de juego milimétricos de Mbappé frente al Barça. De hecho, cuando les clarifican la regla por línea interna según la cual no se repite el penalty, se califica de “curiosa”. Así que ya tenemos otra cruzada en marcha.

Matchday 4, Valencia 0 - Barça 5

Barça arrive at Mestalla knowing their direct rivals have choked: a golden chance to put some distance at the top in a strangely peaceful atmosphere, complete with Hansi Flick press conferences that feel like a relaxing massage because, right now, there’s no fuel to light a fire anywhere. I even read that the Kobiseta (the Mamba-style kit) is the top-seller across all major leagues.

Valencia, on the other hand, is a powder keg. Word on the street is this is their final season at Mestalla and they’re moving to the new stadium next year (we’ll see about that—construction work always hides a surprise or two). The ultra ultras are boycott-entering in the 20th minute as a protest, and the rest of the crowd has already pledged to target the owner, the manager, the squad, and if the mood strikes, host a full paella cookout on the center circle mid-match.

The whole "foreign billionaire owner" trope never ends well. Happened to Alavés, happened to Málaga, and it’ll keep happening to everyone else. The owner is just some ultra-wealthy mogul who buys a club on a whim like a shiny toy, assuming two or three marquee signings will magically run the show. Besides, their actual core businesses are printing money; everything they touch succeeds, and if a venture flops, they just lay off staff or liquidate the whole setup and move on. But in football, every single thing hinges on whether the ball crosses the goal line—a reductionist truth, but a truth nonetheless. Getting that ball in the net takes doing a million tiny things right over years, both on and off the pitch, and even then, there’s zero guarantee of silverware or recouping your investment. That’s where it always falls apart: the moment the billionaire isn't a total football obsessive, boredom sets in. Bored of losing on the pitch, bored of red ink on the balance sheets (lest we forget football operates inside a massive financial bubble). They might keep the club afloat in a limbo of pure mediocrity for political leverage, vanity, or whatever billionaire excuse works, but there is never a long-term roadmap (no academy, no trophies, no philosophy).

Look at the Premier League and those US sports conglomerates gobbling up Arsenal or Chelsea—actual corporate machines built for winning with precise systems and playbooks. Chelsea spent astronomical sums over 5 years to win absolutely nothing of note while the Dodgers were busy collecting championship rings, and Arsenal grew steadily right as the Nuggets went downwards. The common thread? Bottomless cash reserves. Cash that Peter Lim has zero intention of pumping into Valencia—it’s his money, after all (at least until an offer arrives that never will, because the Spanish league’s market value is what it is). Things look grim.

The Match

Rodri starts, Espart stays in the lineup.
Joan Garcia charges way outside his box to snuff out danger—full Football Manager sweeper-keeper mode.
Cubarsí is casually operating past the center circle inside the opposition half.
Fermín assists, Lamine lets it bounce, and loops a diagonal volleyed chip straight into the net. Goal, 0-1.
The home crowd is boiling over; this is going to be a brutal 90 minutes for Valencia.
Disallowed Lamine goal off a Fermín pass. Nowadays, every single millimeter offside brings out the talk about the (magical) microchip. Unlike other fixtures or media hit-squads, nobody is questioning the result or invoking the "spirit of the rules"—funny how some pundits talk about football like they’re summoning the founding fathers only when it suits their agenda.
White handkerchiefs everywhere; looks like a tense family Christmas dinner over a disputed inheritance.
Commentators keep mixing up Fermín and Gordon, who don't even occupy the same zone of the pitch.
The ultras section finally files in—a polite euphemism for people who are a burden at home and you wouldn't catch dead grabbing a coffee with.
Maldini whiffs and Cubarsí cleans up the mess; Cubarsí will be 25 and ready to collect his pension with all the hours he's logged at center-back.
Espart’s performance is no joke.
Lamine weaves through the box like he's navigating a packed subway at rush hour, it breaks loose, Gordon appears out of nowhere and lays it off to Fermín, who unleashes a left-footed strike into the net. Goal, 0-2.
At this exact moment, I’m fairly certain Peter Lim has turned off the TV.
Lamine curls one toward the top corner and Dimitrevski pulls off a fingertip save; either Valencia is fundamentally broken, Barça is in complete dreamland, or both at once—but the gap is cavernous.
Rodri collides with Eric and takes him out (unintentionally)—busted nose yet again. Koundé comes on; fingers crossed.
Drink break gives the crowd a window to unleash a deafening chorus of whistles that puts South Africa’s 2010 vuvuzelas to shame. Not entirely convinced that berating your own team nonstop for 90 minutes is the ultimate motivational strategy.
Joan Garcia pulls off a clutch low save in a 1-v-1 against Danjuma; along the way Koundé had botched it, Rodri lost possession, and there might have been a penalty in there too.
Lamine hits it wide after a slick combination involving Pedri, Fermín, and Lamine.
Rodri plays it out from his own corner flag after shielding and turning, sparking a move where Fermín rattles the post following a dummy on the edge of the box and a tight squeeze through two defenders—classic Fermín style, somewhere right between a stumble and pure magic.
Stats check: 80% possession, 30% in the final third, a training exercise on the opposite half.
Soft yellow card for Cubarsí—watermarked, faint, and heavily exaggerated by the opponent’s theatrical collapse.
Joan Garcia makes another low stop: two for two.
Counter-attack: Joan Garcia to Lamine, long ball out to Raphinha, transitioning from a penalty claim to a corner to a goal kick. Maffeo gets the ball but wipes out Raphinha in the process; this whole "residual contact" debate is starting to feel like household recycling—they explain it, you nod along, but deep down nobody has a clue how it works.
Quirky detail: pretty sure Espart won every single aerial duel coming off opposition goal kicks, a few without even leaving the ground.
Double give-and-go between Gordon and Lamine inside the box, denied by Dimitrevski’s foot. If almost-goals counted like they do in other sports, this scoreline would be well into double digits.

Second Half

Rodri to Lamine, who eliminates his marker with a single touch and surges from the halfway line, sets up Gordon, but he fires wide. Gordon just needs that goal, because everything else in his game is working like clockwork. Once the first one drops, the floodgates will open.
Rodri turns it over, Lamine to Fermín to Raphinha: goal, 0-3.
Six goals already for the non-striker. Gil Marín is definitely checking his phone sideways to see if Apollo Management is calling an emergency board meeting—public backing is one thing, private balance sheets are another.
Lamine operating in full NFL quarterback mode, picking out Fermín, cutback cross, Raphinha shoots and it deflects off a defender. This is turning into playing against the older kids at recess: you're just happy if you walk away in one piece without conceding double digits.
Rodri rattles the crossbar off a corner kick.
Gordon gets another chance, 1-v-1, but Dimitrevski denies him again.
Christensen replaces Cubarsí, Bernal comes in for Rodri, and Adeyemi replaces Gordon.
Yet another Lamine delivery to Fermín... low cross-shot and Raphinha just misses the connection.
Olmo replaces Fermín. Comparisons aside, these two give off major Bojan vs. Pedro vibes: one was the chosen prodigy, the other became the undisputed starter. Olmo feels like the more complete player (more refined, more textbook "Barça"), but Fermín’s end product is simply undeniable.
Pedri to Olmo to Pedri: goal, 0-4.
Gabriel Jesus comes on for Pedri.
Olmo spins past his man, leaves him stranded, and threads a needle between two defenders; Lamine finishes it off. 0-5.
Valencia restarts from the center circle, Lamine presses, Valencia surrenders the ball, and Gabriel Jesus decides this is his moment—and drags it wide.
Shoutout to Gerard López—former player and veteran of Barcelona’s nightlife—dropping the post-match hot take that Barça's schedule hasn't been tough, that Real Madrid has already faced a Champions League team, and that Barça's good, sure, but... Hey, when you work for the emergency managerial placement agency, you stick to the script.

And that's that. Like any seasoned Culé of a certain age, I'm just sitting here braced for inevitable tragedy. Things are going far too well. The stats, the team chemistry, the tactical fit, the overall blueprint... we're touching perfection, and we all know that's completely unsustainable. Naturally, injuries, dip in form, and cold streaks will happen, but I'm waiting on that totally random, absurd off-pitch circus event that threatens to derail the whole season—something ridiculous that hijacks headlines and talk shows.

While we wait for the meteor to strike, if I were anywhere near the owner's inner circle, I'd be drafting enough conspiracy theories to fill an entire season of The X-Files just to keep everyone looking the other way.

OTHER HEADLINES

⚽ Liga F (Matchday 2): Sevilla 0 - Barça 4 Brugts, Pina, Torrejón, and Vicky López all found the net, while Graham Hansen scooped up the Player of the Match award. Brugts made her return from injury straight into the starting XI, Kika came off the bench for her own comeback, and manager Pere Romeu reached a milestone 100 matches in charge on the bench.

⚽ Women's Champions League The fixtures are drawn and the schedule is set. Bayern Munich and Arsenal—4th and 5th in the UEFA coefficient rankings respectively—stand out as the main threats in this league phase. The order of play: Paris FC (H), Roma (A), HB Køge (A), Arsenal (H), Servette (H), and Bayern (A). The top four teams punch their ticket directly to the quarterfinals, while 5th through 12th place will battle it out in a two-legged playoff to secure a spot in the last eight. Everyone else? Pack your bags and head home.

🏀 Punter, Parra and Brizuela will the captains.

🤾 Handball Iberian Super Cup: Barça 39 - Sporting 34 Barça lifted their fifth trophy in the competition—a flawless 5-for-5 record—by dispatching the Portuguese side. In the semifinals the previous day, the Blaugrana edged out Porto 39-37.

⚽ Spanish Futsal Super Cup: Barça fell 4-5 against ElPozo Murcia. In the semifinals, they squeezed through 6-5 on penalties following a 4-4 draw in regulation time.

Massa bé · Demasiado bien · Too good