Español / English

Per fi s'ha acabat l'agonia. Portem gairebé tres mesos amb Twitter cremant i les bateries dels mòbils sobreescalfades i tirant de powerbank, aclucant els ulls davant de cada piulada per discernir si és un rumor, una notícia, un «m'han dit», un troll, un bot o un compte paròdia. Hi ha gent que en aquest temps ha dit una cosa, la contrària, s'ha desdit de totes dues i després s'ha defensat de no haver-ne encertat cap, tot sota el mantell de l'"exclusiva", "estan passant coses" o la "última hora".

Hem vist uns quants becaris i col·laboradors altruistes fent guàrdia als aeroports a veure qui arriba, qui se'n va o qui agafa vols low cost en direcció contrària a la que es suposava. Delacions de sopars en restaurants entre presidents i agents. Els ja clàssics «té casa a la ciutat» o «busquen escola per als nens». Fórmules infal·libles per reomplir hores i generar soroll, tot finançat pel clickbait, la visualització, la visibilitat i els seguidors.

Va començar el teatret amb l'amo de tot fent una roda de premsa terrorífica, que devia tenir uns quants notaris, gestors i familiars en vetlla aquella mateixa nit veient el deteriorament del personatge; va convocar eleccions i se'n va anar al programa que abans era d'ovnis i ara és de fantasmes. Allà va anunciar que portava xavalla a la butxaca, 150 milions per fitxar algú, no va dir qui. Va resultar ser Julián Álvarez, per qui el Barça havia ofert 100. Riures assegurats, jugada mestra. La cosa va acabar reguler, amb Diomandé de blanc per 140 i Julián deprimit on ja estava. Pel camí, va aprofitar que el seu opositor visitava el programa dels muppets reaccionaris i, en una pausa, es va treure de la màniga el retorn de Mourinho davant l'estupefacció generalitzada i els visca dels seus sequaços.

Abans, periodistes connectadíssims al Barça van anar anomenant uns quants noms, com Cucurella i Bernardo Silva que, oh sorpresa, van acabar a les ordres del renascut. En canvi, ningú no va veure venir ni Gordon, ni Adeyemi, ni Livaković, i menys encara Bisiwu. Hamza i Cancelo entraven dins del que era probable. La traca va venir amb Rodri: de aposta de l'oposició a Florentino, a veure'l gairebé de blanc quan aquest va guanyar les eleccions, per acabar a Barcelona sense guerra de licitacions, simplement perquè el jugador va triar futbol per sobre de la glòria.

I després el tema estrella: Julián Álvarez. Oferta de 100M i respon el community manager rient-se'n; 100 milions, eh (en van pagar 75 fa dos anys), per començar a negociar. Amb Ferran Torres pel mig, que si em volen més o em volen menys, que podia entrar en l'operació. Amb Mateu Alemany i el ressentiment acumulat. Amb promeses d'un costat i de l'altre, i el record de regals passats (Villa, Suárez, Griezmann). Acusacions i denúncies. Anàlisis financeres d'alt voltatge (estan pelats, paguen a terminis, s'inscriuen gràcies a Perro Sanxe). I clar, com que atacar el Barça surt de franc, allà s'hi van apuntar tots. No en va faltar ni un. L'Atlético es sent acotxat però encara no ha descobert que li riuen les gràcies perquè va contra el Barça. El pecat original: haver parlat amb el jugador, segons ells, durant les eliminatòries que: u, van guanyar, i dos, Julián va clavar un gol de falta per l'escaire i després va jugar mig lesionat. Pecat imperdonable que tenia un preu: 150 milions.

Però bé, ja es sap que si el Barça vol fitxar a Espanya és un escàndol i un afrontament a no es sap què ni a qui. Pagar la clàusula de Joan Garcia, mala gent. Voler Nico, què s'han cregut (ara va el Bilbao escatimant entrades als jugadors i cobrant els dinars dels empleats). Negociar? Putos catalans sempre amb el negoci. En canvi, més enllà dels Pirineus cap problema. Negociant més, negociant menys, però sense espectacles ni declaracions de vergonya aliena. El motiu final ha estat apel·lar a l'orgull, que els han ofès i menystingut, i que abans el seu president el senta a la grada o l'envia on sigui que veure'l de blaugrana (poques coses més espanyoles que sobreposar les emocions primàries més irracionals i justificar-les). Només li va faltar al veterinari Gil Marín reptar Laporta a un duel amb floret al capvespre per haver tacat l'honor d'aquells a qui els va robar el club. Aprofitant la mala maror va entrar l'Arsenal amb la maleta dels milions, els milions bons s'entén, i Julián va dir que no, que o Barça o res. Resultat: Julián a disgust, cessió de Jonathan David a última hora, i Gabriel Jesús a Barcelona (un altre que ningú no va veure venir). Aquest estiu serà un cas d'estudi a les escoles de negocis.

L'episodi de les sortides també ha tingut les seves sorpreses. Araújo cedit al Liverpool sense avís previ, Ansu al Mònaco definitivament, Ferran Superstar al PSG, Roony havia de sortir però es va trencar, i després Héctor Fort a la Real Societat, Tommy Marqués al Braga, Álvaro Cortés a l'Anvers, els cosins Fernández a Venècia i Mallorca, i Jofre Torrents a l'Ajax. Del filial s'han quedat amb fitxa del primer equip Espart i Brian Fariñas. Noms que van sonar i van il·lusionar per sortir i s'han quedat: De Jong i Koundé. Un altre nom que va sonar per sortir i ha decidit que ho lluitarà és Balde, fins i tot amb l'avís públic de Flick i l'aposta que ha suposat Espart.

Un cas diferent ha estat el de Casadó. Símbol del primer Barça de Flick cobrint la lesió de Bernal, protagonista de la setmana màgica que va catapultar l'equip (golejades al Bayern i al Madrid), debut perfecte amb la selecció, aparició a Canaletes per celebrar i mai cap mal gest malgrat una progressiva pèrdua de protagonisme mai explicada del tot. Com es sol dir, uno di noi. Però no es compta amb ell, se li diu, es comencen a descomptar els 40 milions que ofereixen des d'Aràbia però no, després la Premier, tampoc, després la Bundesliga, res; hi ha gent que comença a criticar-li l'amor al club perquè no està deixant els diners que hauria de deixar (alerta amb aquests). Pel camí l'aparten, es diu que per evitar riscos de lesions vist el cas de Roony, després el deixen sense dorsal i tot acaba amb una cessió al Deportivo de la Corunya, sent l'any que ve l'últim de contracte. Mai sabem tot el que passa de portes cap a dins, però la sensació és que es podria haver fet millor, més tractant-se d'un jugador d'aquí, estimat i fins a cert punt simbòlic d'aquesta generació de jugadors de la casa.

En resum, ningú no sap res, els dirigents dels principals clubs de la capital del Regne viuen al Segle d'Or, la gent opina com si els milions que gasten i ingressen els seus equips fossin seus, i hi ha dos jugadors que han decidit que o Barça o res: un és a la plantilla i l'altre ja ho veurem.

Por fin, se acabó la agonía. Llevamos casi tres meses con Twitter ardiendo y las baterías de los móviles sobrecalentadas y tirando de powerbank, entrecerrando los ojos ante cada tweet para discernir si es rumor, noticia, “me han dicho”, troll, bot o cuenta parodia. Hay gente que en este tiempo ha dicho una cosa, la contraria, se ha desdicho de las dos y luego se ha defendido de no haber acertado ninguna, todo bajo el manto de la “exclusiva”, “están pasando cosas” o la “última hora”.

Hemos visto unos cuantos becarios y colaboradores altruistas haciendo guardia en los aeropuertos a ver quién llega, quién se va o quien coge vuelos low cost en dirección contraria a la que se suponía. Chivatazos de cenas en restaurantes entre presidentes y agentes. Los ya clásicos “tiene casa en la ciudad” o “buscan escuela para los niños”. Fórmulas infalibles para rellenar horas y generar ruido, todo financiado por el clickbait, la visualización, la visibilidad y los followers.

Empezó el teatrillo con el amo de todo dando una rueda de prensa terrorífica, que debió tener a unos cuantos notarios, gestores y familiares en vela esa misma noche viendo el deterioro del personaje, convocó elecciones y se fue al programa que antes era de ovnis y ahora es de fantasmas. Ahí anunció que llevaba suelto en el bolsillo, 150 millones, para fichar a alguien, no dijo quién. Resultó ser Julián Álvarez, por el que el Barça había ofrecido 100. Risas aseguradas, jugada maestra. La cosa acabó regulera, con Diomandé de blanco por 140 y Julián deprimido donde ya estaba. Por el camino, aprovechó que su opositor visitaba el programa de los muppets reaccionarios y, en una pausa del mismo, se sacó de la manga el retorno de Mourinho ante la estupefacción generalizada y los vivas de sus secuaces.

Antes, periodistas conectadísimos al Barça soltaron unos cuantos nombres, como Cucurella y Bernardo Silva que, oh sorpresa, acabaron a las órdenes del renacido. En cambio, nadie vio venir ni a Gordon, ni a Adeyemi, ni a Livaković, y menos aún a Bisiwu. Hamza y Cancelo entraban dentro de lo probable. La traca vino con Rodri; de apuesta de la oposición a Florentino, a verlo casi de blanco cuando este ganó las elecciones, para acabar en Barcelona sin guerra de pujas, simplemente porque el jugador eligió fútbol por delante de gloria.

Y luego el tema estrella, Julián Álvarez. Oferta de 100M y responde el community manager riéndose; 100 millones eh (pagaron 75 hace dos años) para empezar a negociar. Con Ferran Torres por en medio, que si me quieren más o me quieren menos, que podía entrar en la operación. Con Mateu Alemany y el rencor acumulado. Con promesas de un lado y de otro y el recuerdo de regalos pretéritos (Villa, Suárez, Griezmann). Acusaciones y denuncias. Análisis financieros de altos vuelos (están tiesos, pagan a plazos, inscriben gracias a Perro Sanxe). Y claro, como atizar al Barça es gratis, ahí se apuntaron todos. No faltó ni uno. El Atlético se siente arropado pero aún no ha descubierto que le ríen las gracias porque va contra el Barça. El pecado original: haber hablado con el jugador, según ellos, durante las eliminatorias que: uno, ganaron, y dos, Julián clavó un gol de falta por la escuadra y luego jugó medio lesionado. Pecado imperdonable que tenía un precio: 150 millones.

Pero bueno, ya se sabe que si el Barça quiere fichar en España es una escandalera y una afrenta a no se sabe el qué ni a quién. Pagar la cláusula de Joan Garcia, mala gente. Querer a Nico, qué se han creído (ahora anda el Bilbao racaneando entradas a los jugadores y cobrando las comidas de los empleados). Negociar? Putos catalanes siempre con el negoci. En cambio, más allá de los Pirineos sin problemas. Negociando más, negociando menos, pero sin espectáculos ni declaraciones de vergüenza ajena. El motivo final ha sido alegar al orgullo, que les han ofendido y ninguneado, y que antes lo sientan en la grada o lo envían donde sea que verlo de blaugrana (pocas cosas más españolas que anteponer las emociones primarias más irracionales y justificarlas). Le faltó al veterinario Gil Marín retar a Laporta a un duelo con florete al atardecer por haber mancillado el honor de aquellos a quienes les mangó el club. Entró el Arsenal a río revuelto con la maleta de los millones, los millones buenos se entiende, y Julián dijo que no, que o Barça a nada. Resultado: Julián a disgusto, cesión de Jonathan David a última hora, y Gabriel Jesús en Barcelona (otro que nadie vio venir). Este verano va a ser caso de estudio en las escuelas de negocios.

El episodio de la salidas también ha tenido sus sorpresas. Araújo cedido al Liverpool sin aviso previo, Ansu al Mónaco definitivamente, Ferran Superstar al PSG, Roony tenía que salir pero se rompió, y luego Héctor Fort a la Real Sociedad, Tommy Marqués al Braga, Álvaro Cortés al Amberes, los primos Fernández a Venezia y Mallorca, y Jofre Torrents al Ajax. De la cantera se han quedado con ficha del primer equipo Espart y Brian Fariñas. Nombres que sonaron e ilusionaron para salir y se han quedado: De Jong y Koundé. Otro nombre que sonó para salir y ha decidido que lo va a luchar es Balde, incluso con aviso público de Flick y la apuesta que ha supuesto Espart.

Caso aparte ha sido Casadó. Símbolo del primer Barça de Flick cubriendo la lesión de Bernal, protagonista de la semana mágica que catapultó al equipo (goleadas al Bayern y al Madrid), debut perfecto con la selección, aparición en Canaletas para celebrar y nunca un mal gesto a pesar de una progresiva pérdida de protagonismo nunca explicada del todo. Como se suele decir, uno di noi. Pero no se cuenta con él, se le dice, se empiezan a descontar los 40 millones que ofrecen desde Arabia pero no, luego la Premier, tampoco, después la Bundesliga, nada; hay gente que empieza a criticarle el amor al club porque no está dejando el dinero que debería (ojo con estos). Por el camino lo apartan, se dice que para evitar riesgos de lesiones visto el caso de Roony, luego lo dejan sin dorsal y todo acaba con una cesión al Deportivo de la Coruña, siendo el año que viene el ultimo de contrato. Nunca sabemos todo lo que pasa de puertas adentro, pero la sensación es que se podría haber hecho mejor, más tratándose de un jugador de aquí, querido y hasta cierto punto simbólico de esta generación de jugadores de la casa.

En resumen, nadie sabe nada, los dirigentes de los principales clubes de la capital del Reino viven en el Siglo de Oro, la gente opina como si los millones que gastan e ingresan sus equipos fueran suyos, y hay dos jugadores que han decidido que o Barça o nada, uno está en plantilla y el otro veremos.

Finally, the agony is over. We’ve spent nearly three months with Twitter on fire and phone batteries overheating on powerbanks, squinting at every tweet to figure out if it’s a rumor, actual news, a "word on the street," a troll, a bot, or a parody account. People have spent this entire window saying one thing, claiming the exact opposite five minutes later, taking back both, and then defending themselves for getting literally nothing right—all under the sacred banner of "exclusives," "things are happening," or "breaking news."

We’ve watched an army of unpaid interns and eager contributors standing guard at airport terminals to see who arrives, who leaves, or who’s boarding a budget flight in the exact opposite direction of where they were supposed to go. Tips about clandestine dinners between club presidents and agents. The classic "he's already house-hunting in the city" or "they're looking at local schools for the kids." Foolproof recipes to fill airtime and generate noise, all bankrolled by clickbait, views, engagement, and follower counts.

The whole circus kicked off with the grand puppet master holding a disastrous press conference—one that surely kept a few notaries, accountants, and family members awake all night watching the character's public unraveling. He called early elections and immediately skipped off to that late-night TV show that used to be about UFOs and now has ghosts. Right there, he announced he had 150 million burning a hole in his pocket to sign a superstar—without naming names. Turned out to be Julián Álvarez, for whom Barça had already offered 100. Guaranteed laughs, masterclass move. The whole thing ended up going sideways: Diomandé ended up in white for 140, and Julián was left sulking right where he was. Along the way, the puppet master took advantage of his rival appearing on that reactionary muppet show, and during a commercial break, pulled Mourinho's comeback out of his hat to widespread shock and cheers from his loyal henchmen.

Before all that, journalists with "direct lines to Barça" floated a bunch of names—like Cucurella and Bernardo Silva—who, shocker, ended up playing for the resurrected one instead. On the flip side, nobody saw Gordon, Adeyemi, or Livaković coming, and certainly not Bisiwu. Hamza and Cancelo were at least plausible. The real firework was Rodri: going from the opposition's flagship promise to Florentino, to almost wearing white once the latter won the election, to ultimately landing in Barcelona without a bidding war—simply because the player chose football over glory.

And then, the main event: Julián Álvarez. A €100M offer met with a laughing tweet from their social media manager—€100 million just to open negotiations, mind you (they paid 75 two years ago). Enter Ferran Torres right in the middle, wondering if he was loved or unloved, potentially being dragged into the deal. Enter Mateu Alemany and his stockpile of grudges. Promises from both sides, accompanied by the ghosts of past handouts (Villa, Suárez, Griezmann). Accusations, formal complaints, and high-flying financial audits ("they're broke, paying in installments, enrolling players thanks to Perro Sanxe"). Naturally, since dunking on Barça is free, everyone jumped on the bandwagon—not a single one missed the party. Atlético feels backed up by the noise, though they haven't realized the press is only laughing at their jokes because it hurts Barça. Their original sin? Reportedly talking to the player during last year's knockout games that: 1) Atlético won, and 2) Julián scored a gorgeous free-kick into the top corner and then playing on one leg. An unforgivable sin with a clear price tag: €150 million.

Then again, it’s common knowledge that whenever Barça wants to buy within Spain, it’s treated as a national scandal and an insult to God knows what or whom. Paying Joan Garcia's release clause? Scumbags. Wanting Nico Williams? How dare they (meanwhile Bilbao is busy skimping on player tickets and charging their own staff for canteen meals). Negotiating? Putos catalanes, always playing business. Beyond the Pyrenees, though? Not a single problem. More negotiating, less negotiating, but zero public embarrassments or cringe-worthy press statements. Atlético's ultimate excuse was to appeal to "pride"—claiming they were insulted and disrespected, and that they'd rather rot him on the bench or banish him anywhere else than see him as blaugrana (few things are more Spanish than prioritizing irrational, knee-jerk emotions and dressing them up as principle). Their owner, Gil Marín the vet, was one step away from challenging Laporta to a sword duel at dawn to defend the honor of the ones whom he stole the club. Arsenal then waded into troubled waters with a suitcase full of cash—the good cash, obviously—and Julián said no: Barça or nothing. The outcome? A miserable Julián, a last-minute loan for Jonathan David, and Gabriel Jesus landing in Barcelona (another one nobody saw coming). This summer will be studied in business schools for decades.

The departures storyline had its fair share of curveballs too. Araújo shipped off to Liverpool on loan without warning, Ansu to Monaco permanently, "Ferran Superstar" to PSG, Roony was slated to leave before getting injured, and then Héctor Fort to Real Sociedad, Tommy Marqués to Braga, Álvaro Cortés to Antwerp, the Fernández cousins off to Venezia and Mallorca, and Jofre Torrents to Ajax. From the academy, only Espart and Brian Fariñas were kept on first-team contracts. Names that were linked with exits to generate excitement but ended up staying: De Jong and Koundé. Another name tipped to leave who decided he's staying to fight for his spot is Balde—even after Flick's public warning and the heavy gamble on Espart.

Then there’s the Casadó case—a whole different story. The poster boy for Flick’s early Barça, stepping in to cover Bernal’s injury, protagonist of that magical week that launched the season (blowouts against Bayern and Madrid), a dream debut for the national team, showing up at Canaletes to celebrate, and never uttering a single complaint despite a gradual, completely unexplained drop in minutes. A true uno di noi. But he wasn't in the plans. They tell him, they start counting the 40 million coming in from Saudi Arabia... except he says no. Then the Premier League... no. Bundesliga... nothing. Suddenly, people start attacking his loyalty to the club because he’s "not leaving behind the money he should" (watch out for those hypocrites). Along the way, they freeze him out—supposedly to avoid injury risks given what happened to Roony—then leave him without a squad number, and the whole saga ends with a loan to Deportivo La Coruñaprior to the final year of his contract. We never know the full story behind closed doors, but the takeaway is that this could have been handled infinitely better—especially for a local kid who was genuinely loved and symbolic of this homegrown generation.

To sum it up: nobody knows anything, the executives running the main clubs in the capital are living in the 17th century, fans talk about multi-million transfers as if it were their own money, and two players decided it was Barça or bust—one is in the squad, and as for the other, we'll see.