Jornada 8, Barça 3-0 Getafe

El Getafe, amb un president soci del Real Madrid, i Bordalás, mastegar sorra i pregar per marcar aviat, perquè el Getafe té l'estrany poder de fer-se més fort mentre dura el 0-0 i els minuts passen; com si l'avorriment que genera els donés força. Anar embrutant, perdent temps i desesperant el rival.

Així i tot, mèrit per a Bordalás: des d'ahir és l'entrenador espanyol amb més partits comptant totes les categories (858). L'home de les ulleres rodones, el "és futbol papà" per justificar hòsties com pans, la seva època vigorèxica pro-VOX i ara el seu pentinat imitat per la mateixa Ada Colau (ambdós inspirats en George Washington). Cal reconèixer-li el mèrit de treure petroli de les pedres, i també acceptar el dubte que cap equip que no sigui el Getafe el vulgui, per la raó que sigui. Amb aquests perfils sempre hi ha aquesta cosa de "si aconsegueix aquests resultats amb aquests jugadors, què no faria amb uns de millors?", i la resposta sol ser res, o el mateix, aquí tenim les banquetes dels principals equips de la capital del Regne jugant al no-res més absolut mentre cremen milions.

Juguen Koundé (el francès amb més partits al Barça), Eric de central, Espart, Gavi, Gabriel Jesús i Gordon. Descansen Cubarsí i Pedri, però Lamine no. Torna Joan Garcia i Gerard Maldini juga el seu partit número 100. Seguim amb l'himne a cappella a la jornada 8, davant el Getafe i després de 3 setmanes d'aturada: l'èpica del dia a dia.

Sacada d'honor de Pedro: pocs jugadors més estimats, admirats i recordats, per ell i per l'època en què va jugar, probablement la millor de la història del club. Pedro la passa a la banda, Laporta la para i no pot evitar tornar-la al camp. Si busqueu l'anècdota que explica Valdano sobre Maradona i què fer quan una pilota ve cap a tu, entendreu moltes coses.

  • Minut 1 i el primer de Gordon, de rebot, gol, 1-0.

  • Tot el plantejament, el treball de tres setmanes i l'alineació en orris. Bé aquí el Getafe seriós, rocós i defensiu.

  • En van dues de Gabriel Jesús que no hi arriba per automatismes, per reaccionar un segon tard.

  • Al Getafe tot és tan arcaic que fins i tot el porter no en posa ni una dins del camp amb els peus; cosa que fa 20 anys val, però avui dia només se li perdona a Courtois.

  • Nova merda de la realització actual: ficar-li so a la repetició del gol. D'un temps ençà, tot el relacionat amb la realització sembla orientat a despistar.

  • Olmo ja porta dos caramels que ni Gabriel ni Gordon han vist venir.

  • Olmo no arriba a la centrada de Gordon a boca de gol, la treu Soria. El dia que Olmo tingui més gol, només una mica…

  • Xut d'Eric i Soria la treu amb problemes.

  • Olmo un altre cop, contra el defensa després de la passada de Gabriel Jesús.

  • Pentinada de Gavi a les mans de Soria.

  • Pilota recuperada al pic de l'àrea per Gabriel Jesús, que corre en paral·lel a la frontal, remata ras, suau, ajustada al pal i a contrapeu, gol 2-0.

  • Koundé triga tres anys i un dia per no arribar a rematar a porta tot i quedar-se sol a l'àrea petita. Dona la sensació que allà dins hi ha un cable pelat que a vegades fa contacte i d'altres no.

Segona part

  • Gabriel Jesús amunt de cap; salta a destemps a una centrada perfecta de Gerard Maldini.

  • Xut llunyà de Mojica al lateral de la xarxa de Garcia.

  • Lamine des de la frontal després d'una deixada de taló de Gabriel Jesús, córner.

  • Una altra d'Olmo, combinació amb passada final d'Espart i xut ras: Soria a córner.

  • Pedri i Fermín per Gavi i Olmo.

  • Adeyemi i Bernal per Rodri i Gordon.

  • Ara sí, Koundé amb els tacos, sol i dins l'àrea petita, a centrada de Lamine, gol 3-0.

  • DAZN lluitant per l'anul·lació del gol repetint la frase "pisotón de Gerard Martín", a veure si cola.

  • Han marcat tres jugadors de rotació: Gordon, Gabriel Jesús i Koundé. Bé per l'Excel.

  • Fermín amb les ganes, van ja tres xuts des de fora de l'àrea amb tota l'ànima.

  • Abdelkarim, el Faraó, per Gabriel Jesús. Lamine es queda al camp i jugarà els 90 minuts.

  • Davinchi amunt, la ironia que un jugador amb aquest cognom jugui al Getafe, després veus com s'escriu i ho entens tot.

  • Centra Adeyemi, Hamza no hi arriba i Lamine xuta fora. En la repetició es veu com l’enganxa amb l'interior amb la pilota a l'aire i li agafa rosca com si estigués plantada a terra. Pilota d'Or aquest any i el vinent.

  • El penal a Lamine: a DAZN han vist la trepitjada de "Yerard" però no veuen el genoll al turmell de Lamine. Cracks. El pitjor és el postureig d'imparcials i equidistants de "a mí me gusta el fútbol, no soy de nadie", un mica com el "ni de dretes ni d'esquerres", però els que ho diuen són més de dretes que l'aixeta de l'aigua freda (i solen ser del Madrid).

Aparent partit de tràmit però que si acaba 6-0 tampoc no passa res, i aleshores diríem coses com “piconadora” o "imparables". Destacar Gavi, Rodri i Pedri, que han equilibrat l'equip i han permès jugar i recuperar en camp contrari. Vuit victòries consecutives per començar el campionat: només el recordat Tata Martino ho havia aconseguit. Creuem els dits i controlem les suors fredes que provoca la menció del paraguaià.

SECCIONS

🏀 Lliga ACB (jornada 3): Barça 89-86 València Victòria contra el vigent campió i reedició de la passada final, tot i que ambdós equips han canviat la majoria de peces, començant per les banquetes. El Barça va estrènyer les dents al final aguantant l'escomesa del València. Van destacar Punter (13p), Martin (10p-13r), Robinson (13p), el triple des de la cantonada de Parra al tram final per mantenir les distàncies, i Nebo, el nostre estibador preferit, que va ser l'MVP amb una valoració de 17.

🏀 Eurolliga (jornada 4): Barça 81-88 Zalgiris Kaunas Derrota difícil de digerir per la igualtat de la competició, per jugar a casa i per començar l'últim quart 10 punts amunt. Debutaven Evbuomwan i Nebo, amb la qual cosa el joc interior quedava més cobert, però els lituans van pixar des de la línia de 3 amb un 48,1% d'encert (13 de 27). Robinson va ser el més destacat amb 20 punts i 21 de valoració.

🤾 Lliga Asobal (jornada 4): Tubos Aranda 33-40 Barça Nova victòria a la Lliga amb Dika Mem com a màxim anotador amb 8 gols.

🤾 EHF Champions League (jornada 3): Barça 34-27 Dinamo de Bucarest Sergey Hernández a la porteria amb 19 aturades i Dika Mem amb 6 gols van ser els més destacats.

⚽ Lliga Prime Futsal (jornada X): Barça 8-0 Magna Xota Hat-trick d'Adolfo i victòria plàcida abans de l'aturada internacional.

ALTRES HISTÒRIES

Pòquer Pina

Venia el millor Madrid dels últims anys. Aquest cop sí, almenys competir: empat amb el PSG i empat amb polèmica en contra (notícia!) davant el City. Només una ensopegada a la Lliga i un Barça al qual se li porta anticipant el final des de fa almenys dos anys, amb cada sortida de jugadora de renom, de Mariona a Alexia.

Doncs bé: als quatre minuts va caure el primer de Pina. Després la Parga Girl de torn va decidir no assenyalar un penal que ho era en totes les preses del VAR, i ho era molt més en l'única presa que no van compartir amb ella. L’ empenteta de sempre que, quan les coses estan igualades, pot decidir partits i títols. Però no és el cas.

Tant se val, van anar caient els gols com una gota malaia, 5-0 al descans. Dos més de Pina per al hat-trick en mitja hora, un de Graham Hansen i un altre de Pina per al pòquer en 45 minuts.

A la segona part, un de Pajor (igualant els 15 de la mateixa Alexia al Madrid) i un altre de Sydney des de fora de l'àrea van completar el set. Al Camp Nou, en un cap de setmana complex pel temporal, també es va guanyar per golejada: rècord de la Lliga amb 40.533 espectadors.

Sempre va bé recordar aquella portada del Marca del 22 de juny de 2019: "El fútbol femenino entra en otra dimensión", com si per generació espontània el Real Madrid hagués creat un equip del no-res i, per simbiosi, el futbol femení hagués pujat esglaons en popularitat, qualitat i reconeixement. Havia de venir el Madrid com si fos Mr. Marshall a popularitzar aquesta cosa de les dones corrent darrere una pilota.

Ho va fer com fan les coses els rics: ràpid i amb diners, comprant la plaça del CD Tacón (perquè això d'invertir en planter i pujar categories és de pobres), i pensant que el Barça guanyava perquè no hi havia nivell i la resta devien ser coixes. Com el Madrid en blanc i negre, també devien creure que aixecarien les Champions com si això fos l'Europa de la postguerra, com si el Wolfsburg o el Lió fossin un grup d'amigues que s'apunten a una lliga amateur per jugar dijous a la nit.

I allà continuen, set anys després, sense aixecar un sol títol, sense fer un mínim d'ombra a un Barça que, per diferents motius, no ha retingut noms com Mariona, Alexia, Mapi, Ona, Rolfö, Salma o Bronze, per anomenar les més internacionals (107 gols a favor i 13 en contra en 27 partits, una sola derrota i amb un escàndol monumental que tampoc no va servir de res).

A dia d'avui encara no han jugat a la meravella de l'enginyeria que no s'obre, no s'insonoritza i necessita pintura verda per a la gespa. El seguiment de l'afició és escàs i no han tornat a ocupar portades com el dia en què ho havia de canviar tot. Pel camí, un anar i venir de noms, fitxatges i Athenea del Valle de los Caídos com a imatge de l'equip.

Dir adéu

Com si estiguéssim enmig d'un Show de Truman amb guionistes blaugranes, han coincidit en una setmana el comiat de Messi de la selecció argentina i l'espantada i més que possible final de Cristiano Ronaldo al futbol de seleccions.

Mentre el primer agafava el micròfon amb el Monumental a petar, mil enviats especials i es convertia en la imatge del dia, l'altre va decidir marxar perquè el van fer escalfar per a res. Després del xou es va filtrar que, quan el seleccionador portuguès demanés perdó, havia de posar Cristiano a l'alçada de Pelé i Maradona, literalment. De l'egocentrisme se n'ha dit, escrit i gravat tot, allà està el documental de Netflix de la seva dona, per posar llum i taquígrafs a l'infantilisme de nou-ric sense gust ni capacitat per, almenys, dissimular que s'és tonto.

A Cristiano no li encaixa cap frase feta: ni la de retirar-se a temps (el Mundial va ser un d’un patetisme inenarrable), ni la que el futbol és un esport d'equip (allàestan les seves declaracions i celebracions apuntant-se gols dels companys), ni la de reconèixer que ha tingut la mala sort de coincidir amb el millor jugador de la història.

No ha ajudat pertànyer al Real Madrid durant uns quants anys i aixecar Champions immerescudes i Pilotes d'Or dubtoses; la maquinària blanca funciona a tots els nivells i Cristiano va acceptar ser part de tots ells per a glòria pròpia i per generar xifres que justifiquessin que estava en la lluita. Durant uns anys, gairebé tothom va participar de la mentida, obviant l'emperador, l'elefant i el que es posés al davant.

Curiosament, des que Messi va deixar de vestir de blaugrana i, en lloc de patir-lo, alguns van començar a gaudir-ne a cop de resum i highlight, el consens ha anat girant. El periple a l'Aràbia ha estat un atracament d'època, saldat amb un títol en un futbol de nivell paupèrrim que no arrenca i en què el concepte "cementiri d'elefants" es queda curt.  Segueixen quedant els fanboys, gent amb molt de coll o poc pèl, que continuen agafant-se a unes xifres que cada cop sonen més buides i intranscendents.

Cristiano podria haver triat postular-se com el segon millor, dignificar l'esforç i les seves qualitats, lluitar per ser reconegut més com a golejador que com a jugador; però no, va decidir llançar-se contra la paret de cap. La sensació és que, a dia d'avui, ni tan sols està allà: que amb el temps han quedat Messi, Pelé i Maradona, i després un icona com Cruyff pel que va significar per al futbol com a jugador i entrenador. I després venen els molt bons: Zidane, Platini, Baggio (i desenes més)... però Cristiano ha acabat sent tan unidimensional que és difícil trobar-li lloc. Va córrer molt ràpid, va saltar molt alt, va fer una xilena, va marcar moltíssims gols (molts de penals que no eren, molts d'altres en fora de joc), marcava molts abdominals, es cuidava molt i va tenir un entorn que li va riure la gràcia de tot el que feia i deia; inclús ara, amb el que probablement sigui el seu últim ridícul i el segell a una carrera que, entesa d'una altra manera, podria haver estat exemplar.

Pedro

I com que no hi ha dos sense tres, per sorpresa i sense fer molt de soroll, va oficialitzar el seu adéu Pedro: el jugador més inesperat del gran Barça de la dècada passada. Va tirar la porta a terra amb gols decisius: final de Supercopa davant el Xakhtar a la pròrroga, empat en els minuts finals davant Estudiantes per al primer Mundial de Clubs, el seu últim gol per donar la Supercopa d'Europa davant el Sevilla, i part imprescindible del sextet que va catapultar aquell Barça per acabar formant la davantera més fluïda i compatible: Pedro-Villa-Messi (van marcar tots tres a Wembley). Pel camí, un rècord únic: ser el primer jugador que marcava en les sis competicions en una mateixa temporada (i de pas les guanyava).

Les possibilitats de Pedro per triomfar al Barça eren poc més que nul·les. Ho va fer sense ser un dels triats de qui es parla des dels 15 anys, sense aparèixer entre setmana a les pàgines de palla i sense tenir el corresponent vídeo de highlights a YouTube. La seva consolidació la temporada 2009-10 la va haver de lluitar amb Henry, Messi, Ibrahimović i Bojan. En un equip que pastava la pilota, tenia desbordament individual i arribava amb la pilota a línia de gol, Pedro era la verticalitat, la disciplina tàctica i, alhora, la sorpresa. Era el que xutava de fora de l'àrea, el que rematava a la primera com fos i el que tenia el gol entre cella i cella de la manera més òbvia. El que a priori menys encaixava, però el que facilitava que tota la resta funcionés millor.

Mirant les plantilles del Barça de 2009 a 2015, Pedro va jugar i lluitar la titularitat envoltat de Messi, Eto’o, Henry, Ibrahimović, Villa, Bojan, Suárez i Neymar, més alguns secundaris que van tenir el seu moment com Tello, Cuenca, Jeffren o Giovanni Dos Santos. Només va acceptar marxar quan la MSN (Messi-Suárez-Neymar) va rebentar el futbol europeu en els que degueren ser els cinc mesos més salvatges d'una davantera per segellar el segon triplet. Ho va fer a la final de la Supercopa d'Europa, amb 4-4 al marcador, sortint a la pròrroga, marcant el gol de la victòria, reventant el pal del banderí de córner en la celebració i rajant del director esportiu del moment, Robert Fernández.

De 2008 a 2015 Pedro va jugar 321 partits, va marcar 99 gols i va guanyar 20 títols (5 Lligues, 3 Copes del Rei, 3 Champions, 3 Supercopes d'Europa, 4 Supercopes d'Espanya i 2 Mundials de Clubs). No era Messi, ni tenia l'elegància d'Henry o la màgia de Neymar, però no hi ha un sol aficionat del Barça d'aquella època que no recordi Pedro com a peça fonamental de tot el que es va aconseguir i, més important, com a un dels nostres.

L’ENTORN

Les bicicletes són per a l'aturada de seleccions

Es va fitxar Mourinho com si fos Clint Eastwood a El sergent de ferro i la cosa està virant cap a Poli de guarderia. Surt Mourinho en una entrevista dient que un professional no pot anar en bicicleta i, dies després, Mbappé penja un vídeo anant en bicicleta amb un somriure pel qual Colgate pagaria milions. I ho fa mentre es recupera d'una d'aquestes lesions tan típiques del madridisme en aturada de seleccions: viatge, entrenament, gesticulació, es dispara l'alarma, es juga una mica per dissimular i es torna a casa amb, oh miracle, el temps de recuperació exacte per jugar el següent partit de clubs.

Però Mbappé no ha estat l'únic: de Jong continua entestat a fer que algú dels que decideixen se’n farti i li doni la patada, i per xarxes socials van aparèixer unes imatges del tulipa pedalejant en família per la sempre bike-friendly Barcelona; per a ser holandès va fer un estrany rectificat sense obstacle visible, la roda de darrere anava molt baixa i per sort la criatura anava a la bicicleta de la parella. Per mi ja pot anar tots els dies a entrenar en bicicleta.

L'esperpent que no s’acaba

Com més s'intensificava la teoria conspiranoica que Vinícius no estava de parranda i que en el seu lloc hi havia un clon, el brasiler va demostrar que continuava bellugant la cua. Va sortir des de la banqueta davant el Villarreal, desmarcatge amb estirada de cabells al rival, la jugada acaba amb gol seu, celebració besant l'escut i tota la parafernàlia habitual per acabar expulsat amb vermella directa després de la crida del VAR.

Després el teatre de sempre, anar a per l'àrbitre, "insults fins i tot contra els difunts" que diria Núñez, companys agafant-lo en un "perquè m’agafen” de manual i tot el madridisme plorant. Només va faltar Mourinho amb una groga a la esquena corrent mig camp per anar a abraçar-se al jugador en plena celebració amb els companys. Òbviament ningú no li va treure la segona groga, però gairebé millor: a aquest Mourinho cal gaudir-lo ara. S'ha de reconèixer que el que ha aconseguit el Madrid en vuit jornades hi ha sèries de televisió que no ho aconsegueixen en tres temporades de 22 capítols.

Com era d'esperar, la campanya ja ha començat perquè el soldat Vinícius pugui jugar el clàssic d'aquí a dues jornades. Que reglament en mà són dos partits per estirar els cabells, però això no té sentit, és absurd, i menys encara si vas de blanc. Però encara poden retorçar més la realitat: l'últim és que realment Vinícius no li estira els cabells, sinó que braceja, la mà passa pels cabells, no tanca la mà i en retirar-la se li enganxa un dit; estem a dos dies de culpar el pentinat del jugador del Villarreal i dir que això de jugar amb els cabells llargs, afro o amb trenes on s'és vist. El més difícil encara. Després, sobre això d'abalançar-se sobre l'àrbitre... coses de la joventut! Total, a la final de la Copa del Rei de fa dues temporades li va tirar gel a l'àrbitre des de la banda i no va passar res. Les regles molt bé sempre que no me les apliquin a mi.

I com que el club és una verbena contínua, el mateix dia en un amistós EUA-Espanya de futbol femení, a Athenea del Valle de los Caídos la van expulsar per exactament el mateix: estirar dels cabells una rival, entrant des de la banqueta al final del partit i guanyant 0-2. Els vasos comunicants.

Jornada 8, Barça 3- 0 Getafe

Getafe, presidente socio del Real Madrid, Bordalás, masticar tierra y rezar para marcar pronto, porque el Getafe tiene el extraño poder de hacerse más fuerte mientras dura el 0-0 y los minutos corren; como si el aburrimiento que genera les diera fuerza. Ir ensuciando, perdiendo tiempo y desesperando al rival.

Aún así mérito a Bordalás, desde ayer entrenador español con más partidos contando todas las categorías (858). El hombre de las gafas redondas, el “es futbol papá” para justificar hostias como panes, su época mazas pro-VOX y ahora su peinado imitado por la mismísima Ada Colau, ambos inspirados en George Washington. Hay que reconocerle el mérito de sacar petróleo de las piedras, y también aceptar la duda de que ningún equipo que no sea el Getafe lo quiera, por lo que sea. Con estos perfiles siempre hay esa cosa de  “si consigue estos resultados con estos jugadores, que no haría con unos mejores” y la respuesta suele ser nada, o lo mismo, ahí tenemos los banquillos de los principales equipos de la capital del Reino jugando a la nada más absoluta mientras queman millones.

Juegan Koundé (francés con más partidos en el Barça), Eric de central, Espart, Gavi, Gabriel Jesús y Gordon. Descansan Cubarsí y Pedri pero Lamine no. Vuelve Joan Garcia y Gerard Maldini juega su partido número 100. Seguimos con el himno a capela en la jornada 8, frente al Getafe y después de 3 semanas de parón, la épica del día a día.

Saque de honor de Pedro, pocos jugadores más queridos, admirados y recordados, por él y por la época en qué jugó, probablemente la mejor de la historia del club. Pedro saca a la banda, Laporta la para y no puede evitar devolverla al campo. SI buscan la anécdota que explica Valdano de Maradona sobre qué hacer cuando una pelota viene hacia uno entenderán muchas cosas.

  • Minuto 1 y el primero de Gordon, de rebote, gol 1-0.

  • Todo el planteamiento, el trabajo de tres semanas y la alineación al garete. Bien ahí el Getafe serio, rocoso y defensivo.

  • Van dos de Gabriel Jesús que no llega por automatismos, por reaccionar un segundo tarde.

  • En el Getafe es todo tan arcaico que hasta el portero no pone una dentro del campo con los pies, cosa que hace 20 años vale, pero hoy en día sólo se le perdona a Courtois.

  • Nueva mierda de la realización actual, meterle sonido a la repetición del gol. De un tiempo a esta parte todo lo relacionado a la realización parece ir orientado a despistar.

  • Olmo ya lleva dos caramelos que ni Gabriel ni Gordon han visto venir.

  • Olmo no llega al centro de Gordon en boca de gol, la saca Soria. El día que Olmo tenga un poco de gol, sólo un poco...

  • Tiro de Eric y Soria la saca con apuros.

  • Olmo otra vez, contra el defensa después de pase de Gabriel Jesús.

  • Peinada de Gavi a las manos de Soria.

  • Balón recuperado en el pico del área por Gabriel Jesús, que corre paralelo a la frontal del área y remata raso, suave, ajustada al palo y a contrapie, gol 2-0.

  • Koundé tarda tres años y un día en no llegar a rematar a puerta a pesar de quedarse solo en el área pequeña. Da la sensación que ahí dentro hay un cable medio suelto que a veces hace contacto y a veces no.

Segunda parte

  • Gabriel Jesús arriba de cabeza, salta a destiempo a centro perfecto de Gerard Maldini.

  • Disparo lejano de Mojica al lateral de la red de Garcia.

  • Lamine desde la frontal después de una dejada de tacón de Gabriel Jesús, córner.

  • Otra de Olmo, combinación con pase final de Espart y tiro raso, Soria a córner.

  • Pedri y Fermín por Gavi y Olmo.

  • Adeyemi y Bernal por Rodri y Gordon.

  • Ahora sí, Koundé con los tacos, solo y dentro del área pequeña, a centro de Lamine, gol 3-0.

  • DAZN luchando por la anulación del gol repitiendo la frase "pisotón de Gerard Martín”, a ver si cala.

  • Han marcado tres jugadores de rotación, Gordon, Gabriel Jesús y Koundé. Bien por el Excel.

  • Fermín con las ganas, van ya tres tiros de fuera del área con toda el alma.

  • Abdelkarim, el faraón, por Gabriel Jesús. Lamine se queda en el campo y jugará los 90 minutos.

  • Davinchi arriba, la ironía que un jugador con ese apellido juegue en el Getafe, luego ves como se escribe y entiendes todo.

  • Centra Adeyemi, Hamza no llega y Lamine dispara fuera. En la repetición se ve como golpea con el interior con el balón en el aire y le coge rosca como si estuviera plantado en el suelo. Balón de Oro este año y el que viene.

  • El penalti a Lamine, en DAZN vieron el pisotón de “Yerard” pero no ven la rodilla en el tobillo de Lamine. Cracks. Lo peor es el postureo de imparciales y equidistantes de “a mi me gusta el fútbol, no soy de nadie”, un poco el de “ni de derechas ni de izauierdas” pero los que lo dicen son mas de derechas que el grifo del agua fría (y suelen ser del Madrid).

Aparente partido funcionarial pero que si acaba 6-0 tampoco pasa nada y entonces diríamos cosas como rodillo, imparables o “exhibición después del parón” porque hay que rimar siempre que se pueda.  Destacar a Gavi, Rodri y Pedri, que han equilibrado el equipo y han permitido jugar y recuperar en campo contrario. Ocho victorias consecutivas para empezar el campeonato, solo el recordado Tata Martino lo había logrado. Crucemos los dedos y controlemos los sudores fríos que provocan la mención del paraguayo.

SECCIONS

🏀 Liga ACB (jornada 3): Barça 89-86 Valencia. Victoria para ante el vigente campeón y reedición de la pasada final, aunque amobs equipos han cambiado la mayoría de las piezas, empezando por los banquillos. Apretó los dientes el Barça al final aguantando la embestida de Valencia. Destacaron Punter (13p), Martin (10p-13r), Robinson (13p), el triple desde la esquina de Parra al final para mantener las distancias y Nebo, nuestro estibador favorito, fue el MVP con una valoración de 17.

🏀 Euroliga (jornada 4): Barça 81-88 Zalgiris Kaunas, derrota difícil de digerir, por la igualdad de la competición, por jugar en casa y por empezar el último cuarto 10 puntos arriba. Debutaban Evbuomwan y Nebo con lo que el juego interior quedaba más cubierto, pero los lituanos machacaron desde la linea de 3 con un 48,1% de acierto (13 de 27). Robinson fue el más destacado con 20 puntos y 21 de valoración.

🤾 Liga Asobal (jornada 4): Tubos Aranda 33-40 Barça, nueva victoria en Liga con Dika Mem como máximo anotador con 8 goles.

🤾EHF Champions League (jornada 3): Barça 34-Dinamo Bucarest 27, Sergey Hernandez en la portería con 19 paradas y Dika Mem con 6 goles fueron los más destacados.

⚽ Liga Prime Futsal (jornada X): Barça 8-0 Magna Xota, hat trick de Adolfo y victoria antes del parón internacional.

OTRAS HISTORIAS

Póquer Pina

Venía el mejor Madrid de los últimos años. Esta vez sí, al menos competir, empate con el PSG y empate con polémica en contra (noticia) ante el City. Solamente un tropiezo en Liga y un Barça al que se le lleva anticipando el final al menos dos años, con cada salida de jugadora de renombre, de Mariona a Alexia.

Pues bien, a los cuatro minutos cayó el primero de Pina. Después la Parga Girl de turno decidió no señalar un penalty que lo era en todas las tomas del VAR, y lo era mucho más en la única toma que no compartieron con ella. El empujoncito de siempre que cuando las cosas están igualadas puede decidir partidos y títulos. Pero no es el caso.

Daba igual, fueron cayendo los goles como una gota malaya, 5-0 al descanso. Dos más de Pina para el hat trick en media hora, uno de Graham Hansen y otro de Pina para el póquer en 45.

En la segunda parte uno de Pajor, igualando los 15 al Madrid de Alexia, y otro de Sydney desde fuera del área completaron el siete. En el Camp Nou, en un fin de semana complejo por el temporal, también se ganó por goleada, récord de la Liga con 40.533 espectadores.

Siempre viene bien recordar aquella portada del Marca, 22 de junio de 2019, “El fútbol femenino entra en otra dimensión”, como si por generación espontánea el Real Madrid hubiera creado un equipo de la nada y, por simbiosis, el fútbol femenino hubiera subido escalones en popularidad, calidad y reconocimiento. Tenía que venir el Madrid cual Mr Marshall a popularizar la cosa esta de las mujeres corriendo detrás de un balón.

Lo hizo como hacen las cosas los ricos, rápido y con dinero, comprando la plaza del CD Tacón, porque eso de invertir en cantera y subir categorías es de pobres, y pensando que el Barça ganaba porque no había nivel y el resto debían ser cojas. Como el Madrid en blanco y negro, también debieron creer que iban a levantar las Champions como si esto fuera la Europa de la posguerra, como si el Wolfsburgo o el Lyon fueran un grupo de amigas que se apuntan a una liga amateur para jugar los jueves por la noche.

Y ahí siguen, siete años después, sin levantar un solo título, sin hacerle un mínimo de sombra a un Barça que por diferentes motivos no ha retenido nombres como Mariona, Alexia, Mapi, Ona, Rolfo, Salma, Bronze, Engen por nombrar las más internacionales (107 goles a favor y 13 3n contra en 27 partidos, una sola derrota y con escándalo monumental que de nuevo no servía para nada)

A día de hoy aún no han jugado en la maravilla de la ingeniería que no se abre, no insonoriza y necesita pintura verde para la hierba, el seguimiento de la afición es escaso y no han vuelto a ocupar portadas como el día en que iba a cambiar todo. Por el camino un ir y venir de nombres, fichajes y Athenea del Valle de los Caídos como imagen del equipo.

Decir adiós

Como si estuviéramos en medio de un show de Truman con guionistas blaugranas, han coincidido en una semana el adiós de Messi a la selección argentina y la espantada y más que posible final de Cristiano Ronaldo al fútbol de selecciones.

Mientras el primero cogía el micro con el Monumental a reventar, mil enviados especiales y se convertía en la imagen del día, el otro decidió marcharse porque lo hicieron calentar para nada. Tras el numerito se filtró que cuando el seleccionador portugués pidiera perdón tenía que poner a Cristiano a la altura de Pelé y Maradona, literalmente. Del egocentrismo se ha dicho, escrito y grabado todo, ahí está el documental de Netflix de su mujer, para poner luces y taquígrafos al infantilismo de nuevo rico sin gusto ni capacidad para, al menos, disimular que se es tonto.

A Cristiano no le encaja ninguna frase manida, ni la de retirarse a tiempo (el Mundial fue un bochorno inenarrable), ni la de que el fútbol es un deporte de equipo (ahí están sus declaraciones y celebraciones apuntándose goles de los compañeros), ni la de reconocer que ha tenido la mala suerte de coincidir con el mejor jugador de la historia.

No ha ayudado pertenecer al Real Madrid durante algunos años y levantar Champions inmerecidas y Balones de Oro dudosos; la maquinaria blanca funciona a todos los niveles y Cristiano aceptó ser parte de todos ellos para gloria propia y generar números que justificaran que estaba en la pelea. Durante unos años casi todos participaron de la mentira, obviando el emperador, el elefante y lo que se pusiera por delante.

Curiosamente, desde que Messi dejó de vestir de blaugrana y en lugar de sufrirlo algunos empezaron a disfrutarlo a golpe de resumen y highlight, el consenso ha ido virando. El periplo en Arabia ha sido un atraco de época, saldado con un título en un fútbol de nivel paupérrimo que no despega y en el que el concepto cementerio de elefantes se queda corto. Siguen quedando los fanboys, gente con mucho cuello o poco pelo, que siguen agarrándose a unos números que cada vez suenan más vacíos e intrascendentes.

Cristiano podría haber elegido postularse como el segundo mejor, dignificar el esfuerzo y sus cualidades, luchar por ser reconocido más como goleador que como jugador, pero no, decidió lanzarse contra el muro de cabeza. La sensación es que a día de hoy ni siquiera está ahí, que con el tiempo han quedado Messi, Pelé y Maradona, y luego un icono como Cruyff por lo que significó para el fútbol como jugador y entrenador. Y después vienen los muy buenos, Zidane, Platini, Baggio (y decenas más)… pero Cristiano ha acabado siendo tan unidimensional que es difícil encontrarle sitio. Corrió muy rápido, saltó muy alto, hizo una chilena, marcó muchísimos goles (muchos de penalties que no eran, otros muchos en fuera de juego), marcaba muchos abdominales, se cuidaba mucho y tuvo un entorno que le jaleó todo lo que hacía y decía, incluso ahora, con el que probablemente sea su último ridículo y el sello a una carrera que, entendida de otra forma, podría haber sido ejemplar.

Pedro

Y como no hay dos sin tres, por sorpresa y sin mucho ruido, oficializó su adiós Pedro, el jugador más inesperado del gran Barça de la pasada década. Echó la puerta abajo con goles decisivos, final de Supercopa ante el Shaktar en la prórroga, empate en los minutos finales ante Estudiantes para el primer Mundial de Clubes, su último gol para dar la Supercopa de Europa ante el Sevilla, parte imprescindible del sextete que catapultó aquél Barça para acabar formando la delantera más fluida y compatible, Pedro-Villa-Messi (marcaron los tres en Wembley). Por el camino un récord único, ser el primer jugador que marcaba en la seis competiciones en una misma temporada (y de paso las ganaba).

Las posibilidades de Pedro para triunfar en el Barça eran poco menos que nulas. Lo hizo sin ser un elegido de los que se habla desde que tienen 15 años, sin aparecer entre semana en las páginas de relleno y sin tener el correspondiente youtube de highlights. Su consolidación en la 2009-10 la tuvo que pelear con Henry, Messi, Ibrahimovic y Bojan. En un equipo que amasaba el balón, tenía desborde individual y llegaba con la pelota a línea de gol, Pedro era la verticalidad, la disciplina táctica y al mismo tiempo la sorpresa. Era el que tiraba de fuera del área, el que remataba de primeras como fuera y el que tenía el gol entre ceja y ceja de forma más obvia. El que a priori menos encajaba pero facilitaba que todo lo demás funcionara mejor.

Viendo las plantillas del Barça de 2009 a 2015 Pedro jugó y peleó la titularidad rodeado de Messi, Eto’o, Henry, Ibrahimovic, Villa, Bojan, Suárez y Neymar, más algunos secundarios que tuvieron su momento como Tello, Cuenca, Jeffren o Giovanni Dos Santos. Sólo aceptó salir cuando la Messi-Suárez-Neymar reventó el fútbol europeo en los deben haber sido los cinco meses más salvajes de una delantera para sellar el segundo triplete. Lo hizo en la final de la Supercopa de Europa, con 4-4 en el marcador, saliendo en la prórroga, marcando el gol de la victoria, reventando el palo del banderín de córner en la celebración y rajando del director deportivo del momento, Robert Fernández.

De 2008 a 2015 Pedro jugó 321 partidos, marcó 99 goles y ganó 20 títulos (5 Ligas, 3 Copas del Rey, 3 Champions, 3 Supercopas de Europa, 4 Supercopas de España y 2 Mundiales de Clubes). No era Messi, ni tenía la elegancia de Henry o la magia de Neymar, pero no hay un solo aficionado del Barça de esa época que no recuerde a Pedro como pieza fundamental de todo lo que se consiguió y, más importante, como uno de los nuestros.

EL ENTORNO

Las bicicletas son para el parón de selecciones

Se fichó a Mourinho cual Clint Eastwood en el Sargento de Hierro y la cosa está virando a Poli de Guardería. Sale Mourinho en una entrevista diciendo que un profesional no puede ir en bicicleta y días después cuelga Mbappé un vídeo montando en bicicleta y una sonrisa por la que Colgate pagaría millones. Y lo hace mientras se recupera de una de esas lesiones tan típicas del madridismo en parón de selecciones: se viaja, se entrena, se hace una mueca, se disparan las alarmas, se juega un poco para disimular y se vuelve a casa con, oh milagro, el tiempo de recuperación justo para jugar el siguiente partido de clubes.

Pero Mbappé no ha sido el único, de Jong sigue empeñado en que alguien entre los que deciden se harte de él y le den la patada, y por redes sociales aparecieron unas imágenes del tulipán pedaleando en familia por la siempre bike-friendly Barcelona; para ser holandés hizo un extraño rectificado sin obstáculo visible, la rueda trasera iba muy baja y por suerte la criatura iba en la bicicleta de la pareja. Por mi ya puede ir todos los días a entrenar en bicicleta.

El esperpento que no cesa

Cuanto más arreciaba la teoría conspiranoica de que Vinicius no andaba de parranda y que en su lugar había un clon, el brasileño demostró que seguía vivito y coleando. Salió desde el banquillo ante el Villarreal, desmarque con tirón de pelo al rival, la jugada acaba con gol suyo, celebración besando el escudo y toda la parafernalia habitual para acabar expulsado por roja directa tras llamamiento del VAR. Después el teatro de siempre, ir a por el árbitro, “insults hasta contra el difunts” que diría Nuñez, compañeros cogiéndolo en un “porque me cogen” de manual y todo el madridismo llorando. Faltó Mourinho con una amarilla a cuestas corriendo medio campo para ir a abrazarse al jugador en plena celebración con los compañeros. Obviamente nadie le sacó la segunda amarilla pero casi mejor, a este Mourinho hay que degustarlo ahora. Hay que reconocer que lo que ha conseguido el Madrid en ocho jornadas hay series de televisión que no lo consiguen en tres temporadas de 22 capítulos.

Como era de esperar la campaña ya ha empezado para que el soldado Vinicius pueda jugar el clásico dentro de dos jornadas. Que reglamento en mano son dos partidos por tirar del pelo, pero eso no tiene sentido, es absurdo y menos aún si vas de blanco.  Pero aún pueden retorcer más la realidad, lo último es que realmente Vinicius no tira del pelo, bracea, la mano pasa por el pelo, no cierra la mano y al retirarla se le engancha un dedo; estamos a dos días de culpar al peinado del jugador del Villarreal y decir que esto de jugar con el pelo largo, afro o con trenzas donde se ha visto. El más difícil todavía.  Luego ya de lo de abalanzarse sobre el árbitro, pues cosas de la juventud, total, en la final de la Copa del Rey de hace dos temporadas le tiro hielo al árbitro desde la banda y no pasó nada. Las reglas bien siempre y cuando no me las apliquen a mi.

Y como el club es una verbena continua, el mismo día en un amistoso EEUU-España de fútbol femenino, a Athenea del Valle de los Caídos la expulsaron por exactamente lo mismo, tirar del pelo a una rival, entrando desde el banquillo al final del partido y ganando 0-2. Los vasos comunicantes.