Español / English

Estem revivint l'era Guardiola-Mourinho. Cada partit amb prèvies interminables i plenes de retrets, plors i queixes, i rodes de premsa postpartit on qualsevol es veu amb coratge per sembrar el dubte. I entre setmana el soroll constant. Un equip que arrasa però al qual sempre se li posa l'ombra de la polèmica, encara que no n'hi hagi reglament en mà. Evidentment tot això no passaria sense uns mitjans de comunicació interessats, partidistes i dependents d'uns ingressos i audiències cada cop més exigües, així que a veure qui la diu més grossa i rasca uns ratings més inflats aconseguits amb mètodes, literalment, del segle passat.

Hem arribat a un punt en què les jugades ben arbitrades es discuteixen i eclipsen el gol de Lamine. Com es pot parlar més d'una paràgraf del reglament que d'una arrencada, trepitjar-la amb l’esquerra, frenar en sec mentre es passa la pilota per darrere amb la dreta, deixar-la rodar amb prou feines una volta i, pràcticament a peu parat, deixar anar un xut amb l'esquerra a l'esquadra del pal llarg digne d'una falta directa. Per què es discuteix una vermella de manual (donar un cop de cap) abans que elogiar un equip al qual s'acusava de falta de gol i que ha golejat en nou dels seus deu últims partits, i en el que els seus últims deu gols han estat marcats per deu jugadors diferents (ahir es van estrenar Olmo -per fi- i Rodri).

Una cosa són les xarxes socials, amb els seus anònims, borratxos, matons i gent que necessita cridar i desfogar-se i una altra molt diferent que redaccions, periodistes, analistes i demà “gent de bé” entrin al drap d'embrutar. Com he dit, n'hi ha que ho fan per interès directe, i després hi ha els tontos útils com Jordi Évole, a qui no se li va acudir altra cosa ahir que dir que com a culé i futboler que és, el gol de Lo Celso, tot i estar ben anul·lat, hauria de pujar al marcador. I aquests són els de parlant la gent s'entén, els equidistants i els de vota els meus que venen els altres i jo no tinc banderes. S'ha de ser inútil per admetre que la jugada està ben resolta però dir que com que a tu et agradava més l'altre desenllaç doncs millor mirar cap a un altre costat. Compte amb aquests.

Del partit d'ahir, 2-5 en camp del tercer classificat, estem amb la mà del Cucho, el cop de cap de Bernal i si haurien d'haver expulsat Lamine, aquest és el nivell. Faltava Pellegrini, un tipus que s'ha guanyat fama d'home tranquil i sossegat però que quan perd mostra un tarannà sospitós. Hem passat que el fora de joc per mil·límetres no és futbol a què una mà que acaba en gol 20 passades després tampoc. No es van escoltar tantes veus quan a Fermín li van anul·lar aquell gol contra el Madrid. Aquí la trampa és que el Barça va sobrat, però el dia que no hi vagi, aleshores empatarà o perdrà i aquí pau i després glòria, per això quan s'ha de cridar és ara, quan es guanya. La indigència mental és tan gran que esgrimeixen que al Madrid el VAR li ha anul·lat 42 gols, ergo el Madrid hauria de tenir 42 gols més, que vindria a ser el “con Franco esto no pasaba” però en versió futbolera (o no).

Del partit destacar que Gabriel Jesús ha encaixat com un guant, no només en la faceta golejadora sinó també en el joc. Que jugui qui jugui, sense comptar els quatre imprescindibles (Lamine, Rodri, Pedri i Cubarsí), el nivell no se'n ressenteix. Que Joan Garcia va tornar a salvar un gol cantat. I que Lamine ha agafat una inèrcia no ja de Pilota d'Or, sinó de jugador d'època. El gol és el més destacat, però la passada-canyo amb l'exterior a Adeyemi, el regat dins l'àrea en què la pilota passa per un costat del defensa i ell per l'altre, els dribblings en qualsevol zona del camp, la influència en el joc i la personalitat de carregar-se l'equip a la meva esquena en moments delicats no són propis d'algú amb 19 anys. Es parla molt poc de la maduresa de Lamine i massa dels seus posts a Instagram (com si els qui el critiquen no pugessin les seves merdes amb 30 anys més), i només cal comparar-lo amb els Messi o Cristiano de 19 anys per veure que la maduresa i capacitat de decisió és molt superior.

Em faig la idea que Hansi Flick mira cap amunt diverses vegades al dia i somriu pensant que li ha tocat la loteria en forma de jugador històric. Ell, que va venir per amor a uns colors que mai havia vestit, coneixedor del drama econòmic, i conscient (suposo), de l'ambient depressiu que envoltava l'equip després d'una temporada caòtica, amb el Madrid aixecant Lliga i Champions i el recent fitxatge de Mbappé, no crec que s'imaginés la dimensió de Lamine. Deuria ser en un dels primers entrenaments que devia arribar a casa, amb els ulls com a plats, i va explicar que li havia tocat el nou Messi. La família va pensar que exagerava, que el sol del Mediterrani li havia provocat algun tipus d'insolació, però avui, tres anys després, comencen a creure que es va quedar curt en la descripció (així és com m’ho imagino).

Que La Masia, després de la generació dels Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Valdés, Piqué i Pedro s'hagi treut de la màniga els Lamine, Cubarsí, Bernal, Gavi, Gerard, Eric i Fermín (de moment) és el gran triomf d'aquest equip. I cap lectura esbiaixada del reglament, ni les desenes de micròfons i altveus de l'enemic podrà tirar-li terra al damunt, com tampoc van poder aleshores. Continuaran intentant-ho per terra, mar i aire, via Laporta, Negreira, City, Guardiola, embenatges i dopatges, rumors i barbaritats cada cop més disparatades, però tard o d'hora se'ls desmunta l'argumentari. I si no aquí està el representant d'Iñaki Williams, dos anys després, reconeixent que sí que hi va haver negociació i acord, passa que ara el Bilbao està en previsió de números vermells i cal moure el jugador, així que explicarem la veritat per veure si el col·loquem. Mentrestant, tots els qui es van pujar al carro que el Barça ho fa tot malament i a mala fe van xiulant sobre el tema.

Aquí, com a aficionat, només hi ha dues opcions. S'entra al drap amb tot, amb l'hemeroteca a la mà, la nostra i la dels altres, i no es cedeix un mil·límetre en res, o s'ignora completament tot el soroll. Suposo que, com a catalans i barcelonistes, no cal explicar que l'opció dos no funciona. Ja només queda afilar el teclat, perquè les xarxes socials poden ser una porquera infecta, però ja no cal esperar al diumenge a la nit perquè ens diguin si un gol està ben anul·lat o si una expulsió ho era o no per boca de algun reputat tòtem de la comunicació estatal. Ho veiem i ho sabem immediatament, i a més tenim els precedents amb altres equips, i contra això tampoc no poden fer res. És una llàstima tot el que estan invertint a crear narratives i relats, pagant sicaris i mercenaris, perquè gent amb nicknames inventats dignes de la classe dels esquirols tinguin més seguiment, seguidors i els deixi en evidència.

I és que són cutres fins i tot per triar portaveus, perquè a mi si em ve un premi Nobel a explicar-me les bondats del nacionalmadridisme i per què ells són les víctimes, el mort a l'enterrament i la minoria perseguida, doncs potser presto atenció, però m'estan enviant a casa gent que no és capaç d'articular dos pensaments seguits sense fer una pausa per agafar aire. Revisem el més destacat de l'armada mediàtica: Morientes, Guti, Alkorta, Sanchís, Buyo, Maldini (sic), Uzquiano, la filla de Guasch, el net de Matías Prats, Pedrerol, Aguirre, Caridad, Castaño, Carreño, Lama, González, Siro i després els assimilats, Yerard, Abelardo i Sique, col·laborador necessari del cas Negreira. Com estarà la cosa que fins i tot un falangista com Tebas els acusa d'usar les tècniques comunicatives de Goebbels.

És que no hi ha partit, ni al camp ni fora.

⚽ Lliga F (jornada 7), Real Sociedad 2-1 Barça, abans ho escric a dalt, abans passa. Derrota amb un penal antològic assenyalat en directe i després anul·lat quan ha passat pel VAR. Una entrada per darrere amb totes dues cames a Esmee que, si passa al mig del camp, com a mínim s'emporta groga. Quan guanyes 7-0 no passa res, però quan vas perdent 2-1 a sota, encara que sigui merescudament, aleshores a més d'injust és decisiu. Com va passar contra el Madrid, la Parga Girl de torn va decidir que no, que el que havien vist els seus ulls i el que li mostraven les imatges (una altra vegada la pitjor presa possible) no eren el mateix; que com que toca pilota primer, és igual el que passi després (allò del contacte residual). Recordem-ho: Yolanda Parga és la responsable del CTA, puntua els i les àrbitres, és l'única supervivent de la neteja que va demanar el Madrid a Louzán en el tema arbitral i, redoblament de tambors, el més difícil encara: és l'esposa de Megía Dávila, exàrbitre i actual delegat de camp del Real Madrid. Un tot lligat i ben lligat de manual que no funciona perquè els dos equips, el masculí i el femení, van a tot drap, però a la que mostren feblesa, es gripen una mica o les coses no surten, les tropes estan disposades a tot. Almenys que no diguin que no vam avisar quan guanyàvem. Primera derrota de la temporada.

🏀 Eurolliga (jornada 6), Barça 100-105 Olympiako, ha tornat Justin Robinson (17p) a clavar un triple quan faltava poc més d'un segon, aquest cop per forçar la pròrroga davant del vigent campió, però allà han aparegut Montero i N’Diaye per emportar-se la victòria. Balanç de 3-3 havent jugat quatre partits a casa. L'equip continua transmetent bones sensacions i creixement; caldrà veure si n'hi ha prou per lluitar per títols. Martin continua fent bones xifres (17p 6r) i Josh Nebo ha fet un doble-doble (11p 10r, 5 dels quals ofensius) i ha estat el jugador del Barça amb millor valoració (22). La destrossa durant el partit la va fer Vezenkov, amb 25p i un 38 de valoració.

🏀 Lliga ACB (jornada 5), Joventut 113-89 Barça, nefasta segona meitat. Si al segon quart la Penya se'n va anar de 13 i el Barça va aconseguir anar-se'n al descans només 4 a sota, en la represa els parcials van anar caient com un martell piló sense cap resposta per part blaugrana. Ni en defensa —pràcticament cada atac es convertia en punts— ni en atac —innombrables pèrdues—, el Barça no va saber com jugar-li a l'equip de Badalona. Rickycesto i Lapro van ballar el Barça com van voler. Balanç de 2-2 a l'ACB.

🤾 EHF Champions League, (jornada 4), Dinamo de Bucarest 22-36 Barça, quatre de quatre i classificats per a la Main Round. Els màxims golejadors han estat N’Guessan (6), Mem (5) i Barrufet (5).

🤾 Lliga Asobal (jornada 6), Cangas del Morrazo 28-37 Barça, nova victòria, 14 aturades de Hallgrímsson i 9 gols de Seif Elderaa (100% d'encert). Cinc partits jugats (n'hi ha un de pendent), cinc victòries.

🏑 Lliga Catalana, Calafell 0-1 Barça, el Barça es va proclamar campió gràcies al gol de Martí Casas.

The logo

Molt curts de mires haurien de ser a Adidas per no veure el que tenen entre mans amb Lamine Yamal. Després de no fer ni mig anunci decent amb Messi de protagonista en 20 anys de carrera superlativa (no parlo dels corals per als Mundials) seria denunciable que tampoc ho fessin amb el de Rocafonda. La jugada a Turquia (rabona fake, rabona interruptus o com vulguin dir-ne) podria ser fàcilment l'icona de la línia Adidas Lamine Yamal. Amb 19 anys i ja té una jugada pròpia que ningú més havia fet al màxim nivell (recordem que per desmerèixer Messi a la meseta es van treure de la màniga el golejador Chitalu del 1972, així que no descartem veure en breu un vídeo casolà de Manolín a la lliga Meiland fent una cosa similar).

Com deia, no molts al món del futbol tenen un moviment propi, i per propi em refereixo a una cosa que es fa amb certa assidüitat (no treoguin a passejar l'estrambòtic remat d'Ibrahimović amb Suècia o la volea de la novena de Zidane). Parlem d'una cosa al nivell del Cruyff Turn, una jugada que sorprèn el món i que s'associa a un jugador per sempre. Tenim el Cruyff Turn, el penal Panenka, les croquetes d'Iniesta (no és l'únic però les feia dormint), la cua de vaca de Romário, la espaldinha de Ronaldinho o l'elàstica de Ronaldo (el bo). Pelé va ser tan bo que al Mundial de Mèxic va fer dues accions que no van acabar en gol i encara es recorden i se les associa a ell.

Això del logo no sempre surt bé, a vegades perquè el jugador no arriba al que s'esperava, a vegades perquè el disseny no fa justícia. Aquí tenim el bunyol que li van fer a Don Rafael Nadal i Parera, barreja de fúria espanyola, toreo i set anys de garantia, amb el fàcil que hauria estat una silueta de mig cos amb el braç esquerre en angle, bandana al cap i que et fes cridar “Vamos!” cada cop que ho veiessis. Per l'altre costat hi ha el de la NBA (Jerry West) i El Logo de tots els logos, el Jumpman de Jordan, en què aquí sí, es van limitar a imitar la realitat (no calia més).

De Lamine poden agafar la foto en què tots dos peus no toquen a terra, el dret amb prou feines frega la pilota, i tot el cos dibuixa una diagonal en una pose inconfundible que no és un xut, ni una carrera, ni una centrada, ni un llançament de falta, sinó que evoca una acció de la qual és impossible oblidar-se (sobretot si la vas veure en directe i vas haver de veure diverses repeticions per desxifrar-la). Per una vegada la marca alemanya podria mostrar els mateixos reflexos que té per posar models de fa 50 anys a preus d'enginyeria espacial i començar a sumar al llegat d'un jugador que pinta històric.

Estamos reviviendo la era Guardiola-Mourinho. Cada partido con previas interminables y repletas de reproches, lloros y quejas, y ruedas de prensa post-partido donde cualquiera se ve con arrestos para sembrar la duda. Y entre semana el ruido constante. Un equipo que arrasa pero al que siempre se le pone la sombra de la polémica, aunque no la haya reglamento en mano. Evidentemente todo esto no pasaría sin unos medios de comunicación interesados, partidistas y dependientes de unos ingresos y audiencias cada vez más exiguas, así que a ver quien la dice más gorda y rasca unos ratings más hinchados conseguidos con métodos, literalmente, del siglo pasado.

Hemos llegado a un punto en que las jugadas bien arbitradas se discuten y eclipsan el gol de Lamine. Como se puede hablar más de un renglón del reglamento que de una arrancada, pisarla con la izquierda, frenar en seco mientras se pasa el balón por detrás con la derecha, dejarlo rodar apenas una vuelta y, prácticamente a pie parado, lanzar una disparo con la izquierda a la escuadra del palo largo digno de un tiro de falta. Por qué se discute una roja de manual (dar un cabezazo) antes que elogiar un equipo al que se acusaba de falta de gol y que ha goleado en nueve de sus diez últimos partidos, y en el que sus últimos diez goles han sido marcados por diez jugadores distintos (ayer se estrenaron Olmo -por fin- y Rodri).

Una cosa son la redes sociales, con sus anónimos, borrachos, matones y gente que necesita gritar y desahogarse y otra muy diferente que redacciones, periodistas, analistas y demás “gente de bien” entren al trapo de ensuciar. Como he dicho, los hay que lo hacen por interés directo, y luego están los tontos útiles como Jordi Évole, al que no se le ocurrió otra cosa ayer que decir que como culé y futbolero que es, el gol de Lo Celso, a pesar de estar bien anulado, debería subir al marcador. Y estos son los de hablando se entiende la gente, los equidistantes y los de vota a los míos que vienen  los otros y yo no tengo banderas. Hay que ser inútil para admitir que la jugada está bien resuelta pero decir que como a ti te gustaba el otro desenlace pues pelillos a la mar, por esta vez pase. Cuidado con estos.

Del partido de ayer, 2-5 en campo del tercer clasificado, estamos con la mano del Cucho, el cabezazo de Bernal y si tendrían que haber expulsado a Lamine, este es el nivel. Faltaba Pellegrini, un tipo que se ha ganado fama de hombre tranquilo y sosegado pero que cuando pierde muestra un talante sospechoso. Hemos pasado de que el fuera de juego por milímetros no es fútbol a que una mano que acaba en gol 20 pases después tampoco. No se oyeron tantas voces cuando a Fermín le anularon aquél gol contra el Madrid. Aquí la trampa es que el Barça va sobrado, pero el día que no vaya, entonces empatará o perderá y aquí paz y después gloria, por eso cuando hay que gritar es ahora, cuando se gana. La indigencia mental es tan grande que esgrimen que al Madrid el VAR le ha anulado 42 goles, ergo el Madrid debería tener 42 goles más, que vendría ser el “con Franco esto no pasaba” pero en versión futbolera (o no).

Del partido destacar que Gabriel Jesús ha encajado como un guante, no solo en la faceta goleadora sino también en el juego. Que juegue quien juegue, sin contar los cuatro imprescindibles (Lamine, Rodri, Pedri y Cubarsí), el nivel no se resiente. Que Joan Garcia volvió a salvar un gol cantado. Y que Lamine ha cogido una inercia no ya de Balón de Oro, sino de jugador de época. El gol es lo más destacado, pero el pase-caño con el exterior a Adeyemi, el regate dentro del área en el que balón pasa por un lado del defensa y él por el otro, los dribblings en cualquier zona del campo, la influencia en el juego y la personalidad de echarse el equipo a la espalda en momentos delicados no son propios de alguien con 19 años. Se habla muy poco de la madurez de Lamine y demasiado de sus posts en Instagram (como si los que lo critican no subieran sus mierdas con 30 años más), y solo hay que compararlo con los Messi o Cristiano de 19 años para ver que la madurez y capacidad de decisión es muy superior.

Me imagino que Hansi Flick mira hacia arriba varias veces al día y sonríe pensando en que le ha tocado la lotería en forma de jugador histórico. Él, que vino por amor a unos colores que nunca había vestido, conocedor del drama económico, y consciente (supongo), del ambiente depresivo que rodeaba al equipo después de una temporada caótica, con el Madrid levantando Liga y Champions y el reciente fichaje de Mbappé, no creo que se imaginara la dimensión de Lamine. Debió ser en uno de los primeros entrenamientos que debió llegar a casa, con los ojos como platos, y explicó que le había tocado el nuevo Messi. La familia pensó que exageraba, que el sol del Mediterráneo le había provocado algún tipo de insolación, pero hoy tres años después empiezan a creer que se quedó corto en la descripción (así es como me lo imagino).

Que La Masia, después de la generación de los Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Valdés, Piqué y Pedro se haya sacado de la manga los Lamine, Cubarsí, Bernal, Gavi, Gerard, Eric y Fermín (de momento) es el gran triunfo de este equipo. Y ninguna lectura torticera del reglamento, ni las decenas de micrófonos y altavoces del enemigo podrá echarle tierra encima, como tampoco pudieron entonces. Seguirán intentándolo por tierra, mar y aire, vía Laporta, Negreira, City, Guardiola, vendajes y dopajes, rumores y barbaridades cada vez más disparatadas, pero tarde o temprano se les desmonta el argumentario. Y si no ahí está el representante de Iñaki Williams, dos años después, reconociendo que sí hubo negociación y acuerdo, pasa que ahora el Bilbao está en previsión de números rojos y hay que mover al jugador, así que vamos a explicar la verdad para ver si lo colocamos. Mientras, todos los que se subieron al carro de que el Barça lo hace todo mal y a mala fe andan silbando sobre el tema.

Aquí, como aficionado, solo hay dos opciones. Se entra al trapo con todo, con la hemeroteca en la mano, la nuestra y la de los demás, y no se cede un milímetro en nada, o se ignora completamente todo el ruido. Supongo que, como catalanes y barcelonistas, no hace falta explicar que la opción dos no funciona. Ya solo queda afilar el teclado, porque la redes sociales pueden ser una pocilga infecta, pero ya no hace falta esperar al domingo por la noche para que nos digan si un gol está bien anulado o si una expulsión lo era o no por boca de algún reputado tótem de la comunicación estatal. Lo vemos y lo sabemos inmediatamente, y además tenemos los precedentes con otros equipos, y contra eso tampoco pueden hacer nada. Es una lástima todo lo que están invirtiendo en crear narrativas y relatos, pagando a sicarios y mercenarios, para que gente con nicknames inventados dignos de las clase de las ardillas tengan más seguimiento, seguidores y los deje en evidencia.

Y es que son cutres hasta para elegir voceros, porque a mi si me viene un premio Nobel a explicarme las bondades del nacionalmadridismo y por qué ellos son las víctimas, el muerto en el entierro y la minoría perseguida, pues bueno, igual presto atención, pero me están enviando a casa a gente que no es capaz de articular dos pensamientos seguidos sin hacer una pausa para coger aire. Revisemos lo más destacado de la armada mediática: Morientes, Guti, Alkorta, Sanchís, Buyo, Maldini (sic), Uzquiano, la hija de Guasch, el nieto de Matías Prats, Pedrerol, Aguirre, Caridad, Castaño, Carreño, Lama, González, Siro y luego los asimilados, Yerard, Abelardo y Sique, colaborador necesario del caso Negreira. Como estará la cosa que hasta un falangista como Tebas los acusa de usar las técnicas comunicativas de Goebbels.

Es que no hay partido, ni en el campo ni fuera.

⚽ Liga F (jornada 7), Real Sociedad 2-1 Barça, antes lo escribo arriba antes pasa. Derrota con penalty antológico pitado en directo y anulado después de pasar por el VAR. Una barrida por detrás con las dos piernas a Esmee que si sucede en el centro del campo como poco se lleva amarilla. Cuando ganas 7-0 no pasa nada, pero cuando estás 2-1 abajo, aunque sea merecidamente, entonces además de injusto es decisivo. Como sucedió ante el Madrid, la Parga Girl de turno decidió que no, que lo que habían visto sus ojos y lo que le estaban mostrando las imágenes (de nuevo la peor toma posible) no eran lo mismo, que como toca balón después da igual lo que pase después (aquello del contacto residual). Recordemos: Yolanda Parga es responsable del CTA, puntúa a los árbitros/as, es la única que sobrevivió a la limpia que pidió el Madrid a Louzán en el tema arbitral y, redoble de tambores, el más difícil todavía, esposa de Megía Dávila, ex-árbitro y actual delegado de campo del Real de Madrid. Un todo atado y bien atado de manual que no funciona porque los dos equipos, masculino y femenino, van como un tiro, pero a la que muestran debilidad, gripan un poco o las cosas no salen, las filas están dispuestas a todo. Al menos que no digan que no avisamos cuando ganábamos. Primera derrota de la temporada.

🏀 Euroliga (jornada 6), Barça 100-105 Olympiakos, volvió Justin Robinson (17p) a clavar un triple a falta de poco más de un segundo, esta vez para forzar la prórroga ante el actual campéon, pero ahí aparecieron Montero y N’Diaye para llevarse la victoria. Balance 3-3 habiendo jugado cuatro partidos en casa. El equipo sigue transmitiendo buenas sensaciones y crecimiento, falta por ver si alcanza para pelear títulos. Martin sigue haciendo buenos números (17p 6r) y Josh Nebo hizo un doble doble (11p 10r, 5 de los cuales ofensivos) y fue el jugador del Barça con mejor valoración (22). El destrozo durante el partido lo hizo Vezenkov, con 25p y un 38 de valoración.

🏀 Liga ACB (jornada ), Joventut 113-89 Barça, nefasto segundo tiempo. Si en el segundo cuarto La Penya se escapó de 13 y el Barça consiguió irse al descanso únicamente 4 abajo, en la reanudación los parciales fueron cayendo como un martillo pilón sin respuesta por parte azulgrana. Ni en defensa, prácticamente cada ataque se convertía en puntos, ni en ataque, innumerables pérdidas, supo el Barça jugarle al equipo de Badalona. Rickycesto y Lapro bailaron al Barça como quisieron. Balance 2-2 en ACB.

🤾EHF Champions League (jornada 4), Dinamo Bucarest 22-36 Barça, cuatro de cuatro y clasificados para la Main Round. Los máximos goleadores fueron N’Guessan (6), Mem (5) y Barrufet (5).

🤾 Liga Asobal (jornada 6), Cangas del Morrazo 28-37 Barça, nueva victoria, 14 paradas de Hallgrimson y 9 goles de Seif Elderaa (100% de acierto). Cinco partidos jugados (hay uno pendiente), cinco victorias.

🏑 Liga Catalana, Calafell 0-1 Barça, el Barça se proclamó campeón gracias al gol de Martí Casas.

The logo

Muy cortos de miras deberían ser en Adidas para no ver lo que tienen entre manos con Lamine Yamal. Después de no hacer ni medio anuncio decente con Messi de protagonista en 20 años de carrera superlativa (no hablo de los corales para los Mundiales) sería denunciable que tampoco lo hicieran con el de Rocafonda. La jugada en Turquía (rabona fake, rabona interruptus o como quieran llamarla) podría ser fácilmente el icono de la línea Adidas Lamine Yamal. Con 19 años y ya tiene una jugada propia que nadie más había hecho al máximo nivel (recordemos que para desmerecer a Messi en la meseta se sacaron de la manga al goleador Chitalu de 1972, así que no descartemos ver en breve un vídeo casero de Manolín en la liga Meiland haciendo algo similar).

Como decía, no muchos en el mundo del fútbol tienen un movimiento propio, y por propio me refiero a algo que se hace con cierta asiduidad (no saquen a pasear el estrambótico remate de Ibrahimovic con Suecia o la volea de la novena de Zidane). Hablamos de algo al nivel del Cruyff Turn, una jugada que sorprende al mundo y que se asocia a un jugador para siempre. Tenemos el Cruyff Turn, el penalty Panenka, las croquetas de Iniesta (no es el único pero las hacía durmiendo), la cola de vaca de Romario, la espaldinha de Ronaldinho o la elástica de Ronaldo (el bueno). Pelé fue tan bueno que en el Mundial de Mexico hizo dos acciones que no acabaron en gol y aún se recuerdan y se las asocia a él.

Lo del logo no siempre sale bien, a veces porque el jugador no llega a lo esperado, a veces porque el diseño no hace justicia. Ahí tenemos el bodrio que le hicieron a Don Nadal i Parera, mezcla de furia española, toreo y siete años de garantía, con lo fácil que hubiera sido una silueta de medio cuerpo con el brazo izquierdo en ángulo, bandana en la cabeza y que te hiciera gritar “Vamos!” cada vez que lo vieras. Por el otro lado están el de la NBA (Jerry West) y El Logo de todos los logos, el Jumpman de Jordan, en el que aquí sí, se limitaron a imitar la realidad (no hacía falta más).

De Lamine pueden coger la foto en que los dos pies están en el aire, el derecho apenas rozando el balón, y todo el cuerpo dibuja una diagonal en una pose inconfundible que no es un disparo, ni una carrera, ni un centro, ni un lanzamiento de falta, sino que evoca una acción de la que es imposible olvidarse (sobre todo si la viste en directo y tuviste que agarrarte a varias repeticiones para descifrarla). Por una vez la marca alemana podría mostrar los mismos reflejos que tiene para poner modelos de hace 50 años a precios de ingeniería espacial y empezar a sumar al legado de un jugador que pinta histórico.

We’re reliving the Guardiola-Mourinho era. Every single match features endless pre-game coverage crammed with recriminations, whining, and complaints, followed by post-match press conferences where anyone feels bold enough to sow seeds of doubt. And during the week, non-stop noise. A team blowing everyone away, yet permanently shadowed by controversy—even when there isn’t any, rulebook in hand. Obviously, none of this would happen without an interested, partisan media landscape dependent on increasingly meager revenues and viewership, leaving everyone competing to see who can spit out the biggest hot take to scrape together inflated ratings achieved using methods, literally, from the last century.

We’ve reached a point where correctly refereed plays are disputed and end up overshadowing a Lamine masterpiece. How can more time be spent talking about a line in the rulebook than about a player bursting forward, trapping it with his left foot, coming to a dead stop while passing the ball behind his back with his right, letting it roll barely a single rotation, and—practically from a standing start—curling a left-footed strike into the top corner of the far post worthy of a direct free-kick? Why is a textbook red card (a headbutt) being debated instead of praising a team accused of lacking goals that has now blown out opponents in nine of its last ten matches, and whose last ten goals have been scored by ten different players (with Olmo—finally—and Rodri opening their accounts yesterday)?

Social media is one thing, with its anonymous accounts, drunks, trolls, and people who just need to scream and vent; it’s an entirely different story when newsrooms, journalists, analysts, and other 'respectable folks' jump in to sling mud. As I said, some do it out of direct self-interest, and then you have the useful idiots like Jordi Évole, who couldn’t think of anything better yesterday than saying that as a Barça fan and football lover, Lo Celso’s goal—despite being correctly disallowed—should have stood. And these are the 'talking brings people together' crowd, the fence-sitters, the 'vote for my guys because the others are coming and I don't carry flags' type. You have to be completely useless to admit a play was called correctly according to the rules, but argue that because you preferred the other outcome, we should just let it slide this once. Watch out for these types.

From yesterday’s match—a 2–5 thrashing away against the third-placed team—we’re stuck debating Cucho’s handball, Bernal’s headbutt, and whether Lamine should have been sent off. That’s the level. The only one missing was Pellegrini, a guy who built a reputation as a calm, mild-mannered man, but who displays a suspicious attitude whenever he loses. We’ve gone from 'millimetric offsides aren't real football' to 'a handball that leads to a goal 20 passes later shouldn't count either.' You didn't hear many of those voices when Fermín had that goal disallowed against Madrid. The trap here is that Barça is cruising, but the day they aren't, they’ll draw or lose and everything will be swept under the rug. That’s why the time to speak up is now, while we’re winning. The level of mental poverty is so high that they argue VAR has disallowed 42 goals for Madrid, ergo Madrid should have 42 more goals—which is essentially the footballing equivalent of 'things were better under Franco' (or maybe not just footballing).

Highlights from the match: Gabriel Jesús has fit like a glove, not just in front of goal but in overall link-up play. No matter who plays—outside of the four indispensables (Lamine, Rodri, Pedri, and Cubarsí)—the quality doesn't drop. Joan Garcia pulled off another miracle save on what looked like a guaranteed goal. And Lamine has built momentum that isn't just Ballon d'Or material, but that of a generational icon. The goal was the headline, but the outside-of-the-boot nutmeg pass to Adeyemi, the dribbling inside the box where the ball goes around one side of the defender while he goes around the other, the dribbles anywhere on the pitch, his influence on the game, and the character to carry the team on his back during sticky moments aren't traits of a 19-year-old. Far too little is said about Lamine’s maturity and far too much about his Instagram posts (as if those criticizing him weren't posting their own garbage with 30 years more on the clock). You only need to compare him to 19-year-old Messi or Cristiano to see his maturity and decision-making are miles ahead

I imagine Hansi Flick looks up at the sky several times a day and smiles, thinking he hit the jackpot in the form of an all-time player. He came out of pure love for colors he’d never worn, fully aware of the financial disaster, and conscious (I assume) of the depressing atmosphere surrounding the club after a chaotic season—with Madrid lifting La Liga and the Champions League, plus the recent signing of Mbappé. I don't think he ever imagined Lamine’s true dimension. It must have been during one of his first training sessions that he went home, wide-eyed, and explained he’d inherited the new Messi. His family probably thought he was exaggerating, that the Mediterranean sun had given him heatstroke, but today, three years later, they’re starting to realize he understated it (at least, that’s how I picture it).

That La Masia—after the generation of Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Valdés, Piqué, and Pedro—has pulled Lamine, Cubarsí, Bernal, Gavi, Gerard, Eric, and Fermín (for now) out of its sleeve is the supreme victory of this team. No twisted interpretation of the rulebook, nor the dozens of enemy microphones and loudspeakers, will be able to bury it, just as they couldn't back then. They’ll keep trying by land, sea, and air—via Laporta, Negreira, City, Guardiola, bandages, doping, rumors, and increasingly unhinged nonsense—but sooner or later their narrative collapses. If you need proof, look at Iñaki Williams’ agent two years later, admitting there was negotiation and an agreement, but now that Bilbao is projecting deep red numbers they need to move the player, so suddenly they tell the truth to see if they can shop him around. Meanwhile, everyone who jumped on the bandwagon claiming Barça does everything wrong and in bad faith is quietly whistling past the graveyard.

As a fan, you only have two choices here. Either you roll up your sleeves and jump right into the mud with the archives in hand—ours and theirs—without conceding a single millimeter, or you ignore the noise completely. I assume, as Catalans and Barça supporters, I don't need to explain that option two doesn't work. All that’s left is to sharpen the keyboard. Social media might be a toxic pigsty, but we no longer have to wait for Sunday night to hear whether a goal was properly disallowed or a red card was deserved from the mouth of some glorified national media figurehead. We see it and know it instantly, plus we have the precedents set with other teams, and there’s nothing they can do about that either. It’s a shame how much they’re investing in building narratives, paying mercenaries and hitmen, only for accounts with made-up usernames worthy of a kindergarten class to have more reach, more followers, and expose them completely.

The truth is, they’re cheap even when picking spokespeople. If a Nobel laureate came to explain the virtues of 'nacionalmadridismo' and why they’re the true victims, the corpse at the funeral, and the persecuted minority, fine—maybe I’d pay attention. But instead, they send people to our living rooms who can’t articulate two consecutive thoughts without pausing for air. Let’s review the highlights of the media armada: Morientes, Guti, Alkorta, Sanchís, Buyo, Maldini (sic), Uzquiano, Guasch’s daughter, Matías Prats’ grandson, Pedrerol, Aguirre, Caridad, Castaño, Carreño, Lama, González, Siro, plus the assimilated ones—Yerard, Abelardo, and Sique, the necessary collaborator in the Negreira case. Things are so dire that even a Falangist like Tebas accuses them of using Goebbelsian communication techniques.

There’s simply no contest—neither on the pitch nor off it.

⚽ Liga F (matchday 7), Real Sociedad 2-1 Barça, the second I write it above, it happens. A defeat featuring an absolute classic of a penalty: awarded live on the pitch, only to be chalked off after passing through VAR. A two-legged tackle from behind on Esmee that, if it happens in midfield, gets a yellow card at the very least. When you win 7-0 nobody gives a damn, but when you're 2-1 down, even if deservedly so, then besides being unfair it's decisive. Just like against Madrid, whichever Parga Girl was on duty decided that no, what her eyes had seen and what the footage was showing her (once again, the worst possible camera angle) were not the same thing; that because she touches the ball afterward, whatever happens next doesn't matter (that whole “residual contact” fairytale). Let's jog our memory: Yolanda Parga is head of the refereeing committee (CTA), grades the officials, was the sole survivor of the clean-sweep demand Madrid made to Louzán regarding refereeing, and—cue the drumroll, the ultimate trick—is the wife of Megía Dávila, ex-referee and current match delegate for Real Madrid. A textbook “tied up and sealed” setup that only fails to work because both teams, men's and women's, are flying high, but the moment they show weakness, misfire even a little, or things go south, the ranks are fully prepared for anything. At least don't say we didn't warn you while we were winning. First defeat of the season.

🏀 EuroLeague (matchday 6), Barça 100-105 Olympiacos, Justin Robinson (17 pts) was back at it, sinking a three-pointer with just over a second remaining—this time to force overtime against the defending champions—but Montero and N’Diaye stepped up in OT to take the win. A 3-3 record having played four matches at home. The team continues to show promising signs and growth; whether it’s enough to fight for silverware remains to be seen. Martin continues to post solid numbers (17 pts, 6 reb), while Josh Nebo dropped a double-double (11 pts, 10 reb, 5 offensive) and was Barça's top performer on valuation (22). The real damage during the game was done by Vezenkov, who went off for 25 points and a massive 38 PIR.

🏀 Liga ACB (matchday 5), Joventut 113-89 Barça, disastrous second half. While La Penya pulled ahead by 13 in the second quarter and Barça managed to head into the locker room only 4 down, the second half saw run after run drop like a relentless steamroller, with zero response from the Blaugrana. Neither on defense—where practically every opposition attack ended in points—nor on offense—marred by endless turnovers—could Barça figure out how to play the team from Badalona. Rickycesto and Lapro ran rings around Barça and danced on them as they pleased. A 2-2 record in the ACB.

🤾 EHF Champions League (matchday 4), Dinamo Bucharest 22-36 Barça, four out of four and qualified for the Main Round. Top scorers were N’Guessan (6), Mem (5), and Barrufet (5).

🤾 Liga Asobal (matchday 6), Cangas del Morrazo 28-37 Barça, another win, 14 saves from Hallgrímsson and 9 goals from Seif Elderaa (100% shooting accuracy). Five matches played (one pending), five victories.

🏑 Catalan League, Calafell 0-1 Barça, Barça were crowned champions thanks to a goal from Martí Casas.

The logo

Adidas would have to be extraordinarily short-sighted not to see what they have on their hands with Lamine Yamal. After failing to produce even half a decent advertisement featuring Messi across a 20-year superlative career (outside of those ensemble World Cup spots), it would be criminal if they didn't do it for the kid from Rocafonda.

The play in Turkey—the fake rabona, rabona interruptus, or whatever you want to call it—could easily become the iconic emblem for the Adidas Lamine Yamal brand line. At 19 years old, he already possesses a signature move nobody else has pulled off at the highest level (remember, to discredit Messi in the central capital they pulled out goalscorer Chitalu from 1972, so don't rule out seeing a grainy home video of Manolín in some obscure amateur league doing something similar very soon).

As I was saying, not many in world football have a movement to call their own—and by 'their own,' I mean something executed with regular frequency (let's not bring up Ibrahimović’s bizarre overhead kick with Sweden or Zidane’s volley for the Ninth Champions League title). We’re talking about something on the level of the Cruyff Turn: a move that stuns the world and becomes permanently attached to a player. We have the Cruyff Turn, the Panenka penalty, Iniesta’s 'croquetas' (he wasn't the only one, but he did them in his sleep), Romário’s 'cola de vaca' tail-flick, Ronaldinho’s 'espaldinha' back-pass, or Ronaldo’s (the real one) elastic dribble. Pelé was so good that at the Mexico World Cup he pulled off two iconic moves that didn't even end in goals, yet are still remembered and linked directly to him.

The logo route doesn't always work out—sometimes because the player falls short of expectations, sometimes because the design fails to do them justice. Take that disaster they created for Don Rafael Nadal i Parera: a bizarre mix of Spanish fury, bullfighting, and a seven-year warranty. How hard would it have been to use a half-body silhouette with his left arm bent at an angle, headband on, making you want to scream 'Vamos!' every time you saw it? On the flip side, you have the NBA logo (Jerry West) and The Logo of all logos—Jordan’s Jumpman—where they simply mimicked reality (nothing more was needed).

With Lamine, they can take the photo where both feet are airborne, the right foot barely grazing the ball, and his entire body contorted into a unmistakable silhouette that isn't a shot, a sprint, a cross, or a free-kick, but rather evokes an action impossible to forget (especially if you saw it live and had to rely on multiple slow-motion replays to decode it). For once, the German brand could show the same lightning reflexes it uses to re-release 50-year-old retro models at space-age prices, and start building the legacy of a player who looks set to make history.