Jornada 1 de Champions, Barça 5-1 Feyenoord
Van tan bé les coses que el problema abans del partit són les rotacions, no pas per diferència de nivell, sinó per preferències personals. Gent que diu que Fermín sempre, però després al març van ploriquejant que l'equip no s'aguanta; i al tanto, que per Fermín entra Olmo, no un André Gomes qualsevol. L'altre motiu és que a la Champions no es rota, però això ja forma part de l'obsessió d'uns quants. A la Champions un va fent com pot fins que cau, el fan fora o la guanya, però anar a totes contra el Feyenoord a casa potser no cal. I després, que dels imprescindibles no en rota cap (Raphinha, Lamine, Pedri, Rodri, Cubarsí i Joan Garcia).
Visita el Feyenoord, un històric en hores baixes a escala europea, com tots els europeus que no pertanyen a una gran lliga, perquè entre el format Champions i la llei Bosman la màxima competició s'ha convertit en el club privat d'uns quants: 13 campions diferents des de 1996, tots de les grans lligues excepte el Porto (1) i, si el volem comptar, el PSG (2). Si anèm 30 anys més enrere, de 1966 a 1996, 19 equips diferents; però és que a més de les grans lligues, la van guanyar equips d'Holanda (Ajax 3, Feyenoord 1), Escòcia (Celtic 1), Romania (Steaua 1), Portugal (Porto 1), Iugoslàvia (Estrella Roja 1) i França (OM 1).
Per a gustos, colors, però l'últim campió "sorpresa" va ser el Porto de l'innombrable el 2003-2004, quan el Deportivo i el Mònaco també van donar la campanada. Pel camí, nous actors a cavall de contractes televisius, oligarques, conglomerats i fins i tot estats (Chelsea, City, PSG) i la pràctica desaparició dels equips italians (dues finals perdudes en una dècada).
No té gaire sentit queixar-se, ni dels diners que ho mouen tot ni que sempre arribin els grans a les finals, però tampoc està de més recordar que hi va haver un temps en què, de tant en tant, la competició podia tenir un cert romanticisme. Suposo que per a això ha quedat l'Europa League i fins i tot la Conference, però d'aquestes ja en parlarem un altre dia.
A Movistar han dit que «la reconquesta del Barça 10 anys després comença aquí»; suen Espanya fins i tot quan plou.
Al tanto, que han fotut l'anunci de Heineken en el minut de silenci per Nepal, bé de sensibilitat aquí.
Plou a bots i barrals. Els que roten han d'estar contents.
Lo de Raphinha, se la deixa Lamine de primeres, es fa un autopassada, assenta dos rivals amb una finta i supera el porter, gol, 1-0.
Veient Mika Mármol un pensa en Gerard Maldini, i en allò que el context ho és gairebé tot; no és el mateix ser del planter amb Guardiola o Flick al primer equip que amb Valverde o Luis Enrique; o tenir un president malgastador o el club mig arruïnat.
Adeyemi, des de fora de l'àrea, de rosca, sense esforç, gol, 2-0.
Primer regal de Koundé, rebuig meh marca de la casa als peus d'un rival que xuta fora.
Koundé ha decidit posar-li emoció al partit, s'embolica amb la pilota controlada i cedeix un fora de banda a prop de la línia de fons.
Primera de Lamine, rosca que se'n va fora fregant el pal.
Joan Garcia, la de sempre (un dia algú farà números del que ens ha costat Ter Stegen en els últims anys, i no parlo només de diners, i haurem de quedar i abraçar-nos a mode de teràpia de grup).
Cancelo al pal.
Lamine es regala dues de seguides, croqueta i sotana trepitjant cap enrere.
Al diccionari d'antònims, al costat de carisma, hi surt la foto de Gerard López: no diu res d'interessant. Que se m'entengui, el tipus és guapo, ha fet carrera, s'haurà endut per davant el que ha volgut i deu tenir la vida resolta (espero), però és sentir-lo i començar a badallar.
Segona part
Adeyemi ho torna a intentar i gairebé calca el gol.
Cubarsí comença a tenir cos de central, on abans sortia rebotat, ara carrega i frena el rival.
Tot i el resultat i no patir gens, el partit està un pèl destensat.
Puto Valdano, se l'ha d'estimar tot i ser més blanc que les dents de Llados; quina anècdota s’acaba de marcar en directe. A l'Argentina hi havia molts jugadors que es deien Díaz, que en argentí sona "días", i a un el deien "viento y lluvia", el pitjor dels Díaz.
Raphinha x2, una altra passada de Pedri a la desmarcada, gol, 3-0.
Valente filtra una passada a la meitat de la defensa, Joan Garcia la treu en el mà a mà, però el refús li cau a Nacho Ferri, gol, 3-1. Doncs no, fora de joc a l'inici de la jugada.
Entren Bernal i Gordon per Pedri i Adeyemi.
Al tanto, que aprofitant que surt el fill de Van Persie al camp ens recorden l’equivocada i torticera expulsió del pare a la Champions al Camp Nou el 2011; jo crec que d'aquesta Mateu cobra un bonus (com l'any passat justificant no assenyalar penal a Pubill). Mai els hi quadra bé recordar els fores de joc de Mijatovic, Ramos o Vinícius, per parlar només de gols en finals.
Ferminator per Raphinha.
Fermín des de fora de l'àrea i la treu el porter a córner.
Valdano qualifica Joan Garcia de "gatuno” per una jugada en fora de joc en què ha reptat pel terra per rebañar la pilota.
Lamine de falta, s'obre la barrera en saltar i a la repetició es veu com el porter del Feyenoord aplaudeix els seus, gol, 4-0.
Passada de Borges que creua l'àrea, Koundé es deixa agafar l'esquena i Steijn cap a dins, gol, 4-1.
Gavi i Gabriel Jesus per Olmo i Rodri.
Es destaca que dels últims 16 partits a la Champions el Barça no ha deixat mai la porteria a zero. Renoi.
Centrada de Lamine, la pentina Gabriel Jesus i gol, 5-1.
Lamine acumula rivals dins de l'àrea i acaba xutant amb l'exterior, a peu parat des de dins de l'àrea.
Jugada assajada i Gabriel Jesus de cap al travesser. Ai, que no tenim un nou, que en tenim dos.
No podia faltar el moment Sierra, també conegut com a moment Sierra per tirar merda com sigui, quan li pregunta a Raphinha que en el segon gol, passada de Pedri, gol del brasiler, cap dels dos està nominat a la Pilota d'Or, a la qual cosa Raphinha li contesta que ell no parla d'això, només del Barça. I després, el nostre amic Sierra, periodista neutral, afegeix que en la resposta el davanter ha fet morros. Per reblar el clau, va i surt Rodri a demanar disculpes pel vídeo robat a València, quan el que s'hauria de fer és no donar ni una sola entrevista a Movistar i fotre'ls una denúncia.
L’ENTORN
Tancar files
Camina l'afició del Madrid com quan acabes de sortir d'una rave de tot l'estiu, amb els ulls aclucats i intentant fer encaixar les promeses del passat amb el futur immediat (dels efectes de la droga i l'eufòria a haver de treure el gos i anar a comprar el pa). A ells els van dir que això ja ho tenien fet, que els fitxatges de la portera eren els millors (i que a més els volia el Barça) i que per diners no seria (via requalificació); que amb Mourinho anaven a pressionar i a prendre-s'ho seriosament; que Vinícius, aquest cop sí, s’asserenaria; que Rodri no feia falta i que Mbappé seria Pilota d'Or, qui si no; i que potser Mastantuono no, però Diomandé segur que seria millor que Lamine.
Han fet falta quatre jornades perquè saltin pels aires les costures del relat. Gol a l'últim minut al camp de l'Espanyol, derrota contra el Betis i un joc paupèrrim contra l'Inter. Com que la cosa a la gespa no carbura, s'ha recorregut al manual de tota la vida: arbitratge i platós. Del primer anàvem sobrats i fins i tot el CTA ha hagut de sortir a desmentir al mateix Mourinho pel tema Bartra, que pel camí va venir a dir que els seus jugadors eren àngels innocents caiguts del cel perquè no exageraven ni perdien temps, no com els pèrfids rivals que només fan servir tretes i artimanyes contra el pobre Madrid. Però això ja entrava dins del guió: és qüestió de posar les crispetes al microones i esperar.
Lo segon, lo dels platós, ha agafat embranzida amb dos fitxatges, aquests sí, galàctics. A Movistar han decidit que entre Susana Guasch, Valdano, Alkorta i Álvaro —sense esmentar Maldini, Uzquiano, Carlitos, Sierra i Mateu— hi havia poc madridisme, poc de blanc, i que s'estaven escorant cap a una neutralitat perillosa, al blanc trencat tan de moda aquest estiu. Així que PAM: Raúl González Blanco, tota teva. Ara sí que el Madrid està justa i proporcionalment representat. Primera intervenció: Pilota d?or per Mbappé i per què, li deixa anar Susana Guasch (la filleta de papà), i ell contesta que home, primer preferiria un espanyol de bé (no diu noms, ves a saber per què) i després confirma que Mbappé, i tant que sí. Molt bé, sense fissures. Tots els espais que deixa l'equip al camp els tapen des dels mitjans.
El segon fitxatge és encara més per pixar-se de riure i aquí ja entrem en territori Mortadelo y Filemón: Matías Prats Jr, tercer en el llinatge de comentaristes esportius afins al règim, fitxa pel Chiringuito. S'ha de reconèixer el seu esforç, ha estat tirant merda al Barça tot l'estiu amb el tema Julián, va venir a justificar l'agressió policial a Elx i ha estat el portaveu audiovisual principal de l'oficialitat blanca. Serà divertit veure els clips d'aquest pijo educat entre micròfons de cotó envoltat d'autèntics matons del gremi com Gargamel, ulls plorosos o el calb de barri, que porten embrutant-se les mans i l'ànima al dictat des de fa lustres.
I pel camí, per no deixar caps per lligar, de nou els amics de Movistar, “La casa del fútbol”, mostrant el vídeo de la banqueta del Barça on Rodri li comenta a Cubarsí com de malament ho estava fent el València, a veure si hi ha sort i demonitzen el qui ens va dir que no. El millor és que als comentaris la gent del València li donaven la raó i, per algunes escletxes legals que no semblaven clares, al final han esborrat el vídeo.
El pitjor és que tot aquest esforç, tot aquest malbaratament de recursos i temps, se'ls cau cada tres dies. Primer, perquè l'equip no respon a cap de les grandiloqüències anunciades (dos anys ja de ”un domini mai vist”; segon, perquè la realitat del directe i les xarxes és molt tossuda, i es pot veure si Bartra trepitja o no trepitja, o si Vinícius provoca o no provoca, per molt que després facin vídeos i no posin la presa que toca; i tercer, perquè en allò que no controlen —la roda de premsa de Mbappé vs Lamine prèvia a la Champions— també fan el ridícul: el francès fent un Cristiano, jo, a mi, amb mi, la pilota d'or per a mi, i Lamine, amb 19 anys, esquivant qualsevol polèmica i contestant amb sentit comú i ironia.
El problema és que ja és el tercer estiu consecutiu que els enganyen (per no anar més enrere) i això ja no és només cosa de gent malvada —que també—, sinó de gent que és feliç deixant-se portar (i això s'aplica a moltes més coses que al futbol).
Jornada 1 de Champions, Barça 5-1 Feyenoord
Van tan bien las cosas que el problema antes del partido son las rotaciones, no ya por diferencia de nivel, sino por preferencias personales. Gente que dice que Fermín siempre pero luego en marzo andan lloriqueando que el equipo no se aguanta; y ojo, que por Fermín entra Olmo, no un André Gomes cualquiera. El otro motivo, es que en la Champions no se rota, pero eso ya es parte de la obsesión de unos cuantos. En la Champions uno va haciendo de la mejor manera hasta que cae, lo echan o la gana, pero ir a muerte contra el Feyenoord en casa a lo mejor no hace falta. Y luego que de los imprescindibles no rota ninguno (Raphinha, Lamine, Pedri, Rodri, Cubarsí y Joan Garcia).
Visita el Feyenoord, histórico en horas bajas a nivel europeo, como todos los europeos que no pertenecen a una gran liga, porque entre el formato Champions y la ley Bosman la máxima competición se ha convertido en el cortijo de unos cuantos, 13 campeones distintos desde 1996, todos de las grandes ligas excepto Oporto (1) y, si queremos contarlo, el PSG (2). Si vamos hacia atrás otros 30 años, de 1966 a 1996, 19 equipos distintos, pero además de las grandes ligas, ganaron equipos de Holanda (Ajax 3, Feyenoord 1), Escocia (Celtic 1), Rumanía (Steaua 1), Portugal (Oporto 1), Yugoslavia (Estrella Roja 1) y Francia (OM 1).
Sobre gustos colores pero el último campeón “sorpresa” fue el Oporto del innombrable en 2003-2004, donde Deportivo y Mónaco también dieron la campanada. Por el camino nuevos actores a lomos de contratos televisivos, oligarcas, conglomerados e incluso estados (Chelsea, City, PSG) y la práctica desaparición de equipos italianos (dos finales perdidas en una década).
No tiene mucho sentido quejarse, ni del dinero que todo lo mueve ni de que siempre lleguen los grandes a las finales, pero tampoco está mal recordar que hubo en tiempo en el que, a veces, la competición podía tener cierto romanticismo. Supongo que para eso ha quedado la Europa League e incluso la Conference, pero de estas hablamos otro día.
En Movistar han dicho que “la reconquista del Barça 10 años después empieza aquí”; sudan España hasta cuando llueve.
Ojo que han metido el anuncio de Heineken en el minuto de silencio por Nepal, bien de sensibilidad ahí.
Llueve a cántaros. Los que rotan deben estar contentos.
Lo de Raphinha, se la deja Lamine de primeras, se hace un autopase, sienta a dos con un amago y supera al portero, gol, 1-0.
Viendo a Mika Mármol uno piensa en Gerard Maldini, y en aquello de que el contexto lo es casi todo; no es lo mismo ser canterano con Guardiola o Flick en el primer equipo que con Valverde o Luis Enrique; o tener un presidente derrochador o el club medio arruinado.
Adeyemi, desde fuera del área, de rosca, sin esfuerzo, gol, 2-0.
Primer regalo de Koundé, despeje meh marca de la casa a los pies de un rival que dispara fuera.
Koundé ha decidido darle emoción al partido, se enreda con balón controlado y cede un fuera de banda cerca de la línea de fondo.
Primera de Lamine, rosca que va fuera cerca del palo.
Joan García, la de siempre (un día alguien hará números de lo que nos ha costado Ter Stegen en los últimos años, y no hablo solo de dinero, y vamos a tener que quedar y abrazarnos a modo de terapia de grupo).
Cancelo al palo.
Lamine se regala dos veces, croqueta y caño de pisada hacia atrás.
En el diccionario de antónimos, al lado de carisma, sale la foto de Gerard López, no dice una interesante. Que se me entienda, el tío es guapo, ha hecho carrera, se habrá llevado por delante lo que ha querido y debe tener la vida resuelta (espero), pero es oírlo y bostezar.
Segunda parte
Adeyemi lo vuelve a intentar y casi calca el gol.
Cubarsí empieza a tener físico de central, donde antes salía rebotado ahora carga y frena al rival.
A pesar del resultado y de no sufrir, anda el partido un poco destensado.
Puto Valdano, hay que quererlo a pesar de ser más blanco que los dientes de Llados, la anécdota que se acaba de marcar en directo. En Argentina había muchos jugadores que se llamaban Díaz, que en argentino suena “días”, y a uno lo llamaban “viento y lluvia”, el peor de los Díaz.
Raphinha x2, otro pase de Pedri al desmarque, gol, 3-0.
Valente filtra un pase a la espalda de la defensa, Joan Garcia la saca en el mano a mano, pero el rebote le cae a Nacho Ferri, gol, 3-1. Pues no, fuera de juego en el inicio de la jugada.
Entran Bernal y Gordon por Pedri y Adeyemi.
Ojo que aprovechando que sale el hijo de Van Persie al campo nos recuerdan la equivocada y torticera expulsión del padre en Champions en el Camp Nou en 2011, yo creo que de esta Mateu cobra bonus (como el año pasado justificando no pitar penalty a Pubill). Nunca les coincide para comentar los fuera de juego de Mijatovic, Ramos o Vinicius, por hablar sólo de goles en finales.
Ferminator por Raphinha.
Fermín desde fuera del área y la saca el portero a córner.
Valdano califica a Joan Garcia de gatuno por una jugada en fuera de juego en que ha reptado por el suelo para rebañar el balón.
Lamine de falta, se abre la barrera al saltar y en la repetición se ve como el portero del Feyenoord aplaude a los suyos, gol, 4-0.
Pase de Borges que cruza el área, Koundé se deja coger la espalda y Steijn adentro, gol, 4-1.
Gavi y Gabriel Jesus por Olmo y Rodri.
Se destaca que de los últimos 16 partidos en Champions el Barça nunca ha dejado la portería a cero. Mecachis.
Centro de Lamine, la peina Gabriel Jesus y gol, 5-1.
Lamine acumula rivales dentro del área y acaba disparando con el exterior, a pie parado desde dentro del área.
Jugada ensayada y Gabriel Jesus de cabeza al larguero. Ay que no tenemos un nueve, que tenemos dos.
No podía faltar el momento Sierra, también conocido como momento Sierra para meter mierda como sea, cuando le pregunta a Raphinha que en el segundo gol, pase de Pedri, gol del brasileño, ninguno de los dos está nominado al Balón de Oro, a lo que Raphinha le contesta que él no habla de eso, sólo del Barça, y luego, nuestro amigo Sierra, periodista neutral, añade que en la respuesta el delantero ha torcido el morro. Para redondear, va y sale Rodri a pedir disculpas por el vídeo robado en Valencia, cuando lo que habría que hacer es no dar una sola entrevista a Movistar y meterles una denuncia.OTRAS HISTORIAS
EL ENTORNO
Prietas las filas
Anda la afición del Madrid como recién salida de una rave que ha durado todo el verano, con los ojos entrecerrados intentando hacer coincidir promesas pretéritas con futuro inmediato (de los efectos de la droga y la euforia a tener que pasear al perro y comprar el pan). A ellos les dijeron que esto estaba hecho, que los fichajes de relumbrón eran los mejores (y además los quería el Barça) y que por dinero no iba a ser (recalificación mediante); que con Mourinho iban a presionar y tomárselo en serio; que Vinicius, esta vez sí, iba a sentar la cabeza; que Rodri no era necesario y que Mbappé Balón de Oro, quién si no; que a lo mejor Mastantuono no, pero Diomandé seguro sí iba a ser mejor que Lamine.
Han hecho falta cuatro jornadas para que salten las costuras del relato. Gol en el último minuto en campo del Español, derrota antes el Betis y juego paupérrimo ante el Inter. Como lo del verde no carbura se ha recurrido al manual de siempre: arbitraje y platós. De lo primero andamos sobrados e inlcuso el CTA ha salido a desmentir al mismíssimo Mourinho por el tema Bartra, que por el camino vino a decir que sus jugadores eran ángeles inocentes caídos del cielo porque no exageraban ni perdían tiempo, no como los pérfidos rivales que solo usan tretas y artimañas contra el pobre Madrid. Pero eso entraba dentro del guión, es cuestión de poner la palomitas al microondas y esperar.
Lo segundo, lo de los platós, ha sufrido un súbito acelerón con dos fichajes, estos sí, galácticos. En Movistar han decidido que entre Susana Guash, Valdano, Alkorta y Álvaro, sin mencionar a Maldini, Uzquiano, Carlitos, Sierra y Mateu, que había poco madridismo, poco blanco, que se estaban escorando a una peligrosa neutralidad, al blanco roto tan de moda este verano, así que PAM, Raúl González Blanco, ahí lo llevas. Ahora sí está el Madrid justa y proporcionalmente representado. Primera intervención: el Balón de Oro a Mbappé y por qué, le suelta Susana Guasch (la hijísima), y él contesta que hombre, primero preferiría un español de bien (no dice nombres, vete tú a saber por qué) y después confirma que Mbappé, claro que sí. Bien ahí, sin fisuras. Todos los espacios que deja el equipo en el campo los cierran desde los medios.
El segundo fichaje es aún más descacharrante y aquí ya entramos en territorio Mortadelo y Filemón, Matías Prats Jr, tercero en el linaje de comentaristas deportivos afines al regimen, al Chriringuito. Hay que reconcerle el esfuerzo, ha estado echando mierda al Barça todo el verano con el tema Julián, vino a justificar la agresión policial en Elche y ha sido el vocero audiovisual principal de la oficialidad blanca. Va a ser divertido ver los clips de este pijo educado entre micrófonos de algodón rodeado de auténticos navajeros del gremio como Gargamel, ojitos llorosos o el calvo de barrio, que llevan ensuciándose las manos y el alma al dictado desde hace lustros.
Y por el camino, para no dejar nigún cabo suelto, de nuevo los amigos de Movistar, "La casa del fútbol", mostrando el vídeo del banquillo del Barça en que Rodri le comenta a Cubarsí lo mal que lo estaba haciendo el Valencia, a ver si hay suerte y demonizamos al que nos dijo que no. Lo mejor es que los comentarios de la gente del Valencia le daban la razón y por algunos recovecos legales que no parecían claros al final borraron el vídeo.
Lo peor es que todo este esfuerzo, todo este derroche de recursos y tiempo, se les cae cada tres días. Primero porque el equipo no responde a ninguna de las grandilocuencias anunciadas (dos años ya de "un dominio nunca visto"), segundo porque la realidad del directo y las RRSS es muy tozuda, y se puede ver si Bartra pisa o no pisa, o si Vinicius provoca o no provoca, por mucho que luego hagan vídeos y no pongan la toma que toca; y tercero porque en lo que no controlan, rueda de prensa Mbappé vs Lamine previa de Champions, también hacen el ridículo, con el francés haciendo un Cristiano, yo mí me conmigo la pelota de oro para mí, y Lamine, con 19 años, fintando cualquier polémica y contestando con sentido común y sorna.
El problema es que es ya el tercer verano consecutivo que los engañan (por no retroceder más) y esto ya no es sólo cosa de gente malvada, que también, sino de gente que es feliz dejándose llevar (y eso aplica a más cosas que el fútbol).
Matchday 1 Champions League: Barça 5 - Feyenoord 1
Things are going so well that the main debate before kickoff is squad rotation—not because of a drop in quality, but down to personal bias. You’ve got people insisting Fermín has to start every game, only to turn around in March whining that the squad is completely gassed; and let's be clear, it's Olmo coming in for Fermín, not some André Gomes. The other argument is that "you don't rotate in the Champions League," but that’s just part of the narrative built up by a vocal few. In Europe, you navigate each round as best you can until you drop out, get knocked out, or win the whole thing, but going absolute balls-to-the-wall at home against Feyenoord might not be strictly necessary. Plus, none of the actual indispensable players were rested anyway (Raphinha, Lamine, Pedri, Rodri, Cubarsí, and Joan Garcia).
Feyenoord come visiting: a European giant way past its prime, much like any team in Europe that doesn't belong to a top-five league. Between the revamped Champions League format and the Bosman ruling, Europe's elite competition has effectively turned into an exclusive playground for a select few: 13 different champions since 1996, all hailing from the top five leagues except Porto (1) and, if we’re feeling generous enough to count them, PSG (2). Go back another 30 years from 1966 to 1996, and you had 19 different winners; back then, alongside the traditional powerhouses, clubs from the Netherlands (Ajax 3, Feyenoord 1), Scotland (Celtic 1), Romania (Steaua 1), Portugal (Porto 1), Yugoslavia (Red Star 1), and France (Marseille 1) were lifting the trophy.
To each their own, but the last true "underdog" winner was He-Who-Must-Not-Be-Named's Porto back in 2003-2004, a wild season where Deportivo and Monaco also crashed the party. Since then, the landscape has been reshaped by massive TV rights, oligarchs, private equity conglomerates, and state-backed superpowers (Chelsea, City, PSG), alongside the near-total disappearance of Italian clubs from the top step (two final defeats in a decade).
There’s little point complaining about the money driving everything or the usual suspects reaching the final every year, but it’s worth remembering that there was once a time when the competition retained a bit of genuine romance. I suppose that magic has been relegated to the Europa League or even the Conference League, but that’s a conversation for another day.
Over on Movistar, they opened with "Barça's reconquest 10 years on starts here"—these guys sweat pure Spanish nationalism even when it's pouring rain.
Classy touch running a commercial right over the moment of silence for Nepal. Peak sensitivity.
It's coming down in sheets out there. The players getting rested must be thrilled.
That Raphinha sequence: Lamine sets him up first-time, he knocks it past his man, sends two defenders sliding into next week with a fake, low-driven shot, goal, 1-0.
Watching Mika Mármol makes you think of Gerard Maldini and how context is almost everything in football; being an academy kid under Guardiola or Flick is a world away from breaking through under Valverde or Luis Enrique, just like having a spendthrift president isn't the same as playing for a club on the brink of bankruptcy.
Adeyemi, from way outside the box, curling it effortlessly into the corner, goal, 2-0.
First signature Koundé moment of the night: a lukewarm clearance straight to a rival, who fires wide.
Koundé decides the game needs more drama, gets tangled up under zero pressure, and concedes a throw-in right near the corner flag.
First real sight of goal for Lamine: a curling effort that flashes just wide of the post.
Joan Garcia doing Joan Garcia things (one of these days someone is going to tally up what Ter Stegen has actually cost us over the years, and I don't just mean financially—we're going to need a group therapy session afterward).
Cancelo rattles the post.
Lamine flexing twice in a row: a smooth la croqueta followed by a reverse drag-back nutmeg.
In the dictionary, right next to "antonym of charisma," there's a picture of Gerard López. The man hasn't uttered an interesting sentence in his life. Don't get me wrong, he's a handsome guy, had a solid career, probably lived it up to the fullest, and has his life sorted (hopefully), but listening to him is an instant cure for insomnia.
Second Half
Adeyemi tries his luck again and almost produces an exact replica of his first goal.
Cubarsí is starting to build a proper center-back frame; where he used to get bounced off the ball, he now shoulder-charges rivals off their line.
Despite the scoreline and having zero stress, the match feels a little disjointed and flat.
God love Valdano, you can't help but like the man even if he's more Madridista than a set of turkey teeth; what an anecdote he just dropped on live commentary. In Argentina, there were tons of players named Díaz (which sounds like "days"), so they nicknamed one guy "Wind and Rain"—the worst kind of Day.
Raphinha double: another gorgeous Pedri pass breaking the line, tidy finish, goal, 3-0.
Valente slides a ball in behind the backline, Joan Garcia pulls off a big 1-v-1 save, but Nacho Ferri buries the rebound. 3-1. Scrub that—offside in the buildup.
Bernal and Gordon come on for Pedri and Adeyemi.
Naturally, as Van Persie's kid comes on, the broadcast takes the opportunity to remind us of his dad's "unjust, mistaken, and scandalous" red card at the Camp Nou in 2011. Pretty sure Mateu gets a performance bonus for bringing that up (just like last year when he spent ten minutes rationalizing that clear non-penalty on Pubill). Strangely enough, they never find the time to review offside goals by Mijatovic, Ramos, or Vinicius—and that's just counting Champions League finals.
Ferminator on for Raphinha.
Fermín stings one from range; keeper tips it around the post.
Valdano describes Joan Garcia as "cat-like" after an offside play where he slithered across the turf to scoop up the loose ball.
Lamine free-kick: the wall parts as they jump, and the broadcast cut shows the Feyenoord keeper actually applauding his own wall's incompetence, goal, 4-0.
Borges crosses, Koundé gets caught ball-watching at the back post, Steijn tucks it away, goal, 4-1.
Gavi and Gabriel Jesus replace Olmo and Rodri.
The commentators helpfully point out that Barça haven't kept a clean sheet in their last 16 Champions League matches. Brilliant.
Lamine cross, Gabriel Jesus flicked header, goal, goal, 5-1.
Lamine draws three defenders inside the box, stands his ground, and casually flicks an outside-of-the-foot shot on goal from a standstill.
Set-piece routine, Gabriel Jesus heads it off the crossbar. Look at that—we don't just have one number nine, we've got two.
And of course, we couldn't escape the signature Sierra moment—otherwise known as the "let's stir the pot no matter what" moment. He asks Raphinha post-match if it bothers him that despite setting up goals and scoring, neither he nor Pedri are nominated for the Ballon d'Or. Raphinha shuts it down, saying he only cares about Barça. Undeterred, our completely neutral friend Sierra adds on air that the winger "pouted" while answering. To cap off the night, Rodri comes out to apologize for that leaked video from Valencia, when what the club should actually be doing is banning Movistar from post-match interviews and filing a lawsuit.“EL ENTORNO”
“EL ENTORNO”
Closing Ranks
Real Madrid fans are wandering around looking like they just stumbled out of an all-summer rave: eyes half-shut, trying to reconcile past promises with immediate reality—going from the high of the drugs and euphoria straight to walking the dog and buying food. They were told it was a done deal, that the shiny new marquee signings were the best in the world (and that Barça wanted them too), and that money was no object (thanks to some timely municipal rezoning). They were told that under Mourinho they’d press high and actually take things seriously; that Vinicius, this time for real, was finally going to mature; that Rodri wasn’t necessary, and that Mbappé had the Ballon d'Or in the bag—who else? And that even if Mastantuono didn't deliver, Diomandé was guaranteed to be better than Lamine.
It took all of four matchdays for the narrative to burst at the seams. A last-minute goal at Espanyol, a loss to Betis, and a abysmal display against Inter. Since things aren't working on the pitch, they've reverted to the usual playbook: refereeing and TV studios. On the referee front, they've gone into overdrive—even the Referees Committee had to step in to publicly debunk Mourinho himself over the Bartra incident. Along the way, Jose basically claimed his players were innocent angels fallen from heaven who would never exaggerate or waste time, unlike their wicked rivals who only use cheap tricks and dark arts against poor, defenseless Madrid. But that was always in the script—it’s just a matter of putting the popcorn in the microwave and wait.
As for the TV studios, things accelerated abruptly with two signings—these ones actually galácticos. Over at Movistar, they decided that between Susana Guasch, Valdano, Alkorta, and Álvaro—not to mention Maldini, Uzquiano, Carlitos, Sierra, and Mateu—there just wasn't enough Real Madrid bias. Not enough white; they were veering toward a dangerous neutrality, an off-white that's been way too trendy this summer. So BOOM: Raúl González Blanco, take that. Now Madrid is properly and proportionally represented. First interview question: Ballon d'Or for Mbappé and why? asks Susana Guasch (the ultimate nepo baby), to which he replies that, well, he’d prefer a proper Spaniard first (doesn't name names, God knows why) before confirming that Mbappé, obviously, yes. Excellent work there, totally seamless. All the gaps the team leaves open on the pitch are being covered by the media.
The second signing is even more hilarious—we're talking full slapstick comedy territory here: Matías Prats Jr, third in line of regime-friendly sports commentators, joining El Chiringuito. You have to give him credit for the effort: he spent the entire summer slinging mud at Barça over the Julián Alvarez saga, came out to justify police aggression in Elche, and served as the chief audiovisual mouthpiece for the Madrid establishment. It's going to be comedy gold watching clips of this posh kid, raised around velvet microphones, surrounded by absolute bottom-feeding street fighters like Gargamel, Teary-Eyes, or the neighborhood baldy, who have been dirtying their hands and souls on command for decades.
And just to tie up every loose end, our friends at Movistar ("The Home of Football") released video footage from the Barça bench where Rodri remarks to Cubarsí about how poorly Valencia was playing—hoping to demonize the guy who dared to say no to Madrid. The best part? The Valencia fans themselves agreed with Rodri’s assessment, and after hitting a few legal snags that didn't look too clean, Movistar ended up deleting the video altogether.
The worst part is that all this effort, all this waste of time and resources, crumbles every three days. First, because the team fails to deliver on any of the grand promises made (we're two years into "unprecedented dominance" headline); second, because live footage and social media are stubborn things—you can see whether Bartra actually steps on the line or not, or whether Vinicius is baiting players, no matter how many edited videos they post without the right angle; and third, because in scenarios they can't control—like the pre-Champions League press conference featuring Mbappé vs. Lamine—they make absolute fools of themselves. The Frenchman went full Cristiano (me, myself, and I, the Ballon d'Or is mine), while 19-year-old Lamine dodged every trap question, answering with common sense and subtle sarcasm.
The real problem is that this is the third consecutive summer they've been taken for a ride (without going back any further). And at this point, it's not just down to malicious actors—though there are plenty—it's about people who are genuinely happy being led by the nose. And frankly, that applies to a lot more things than just football.